Discogràfica: SPV/Steamhammer
Data sortida: 27-11-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Havent-se fundat fa ja gairebé 40 anys i amb una gran quantitat de discos en la seu ininterrompuda trajectòria (fins i tot durant l'auge del grunge van continuar traient treballs), Sodom són una institució dins del Metal europeu i, en concret, alemany. Tots els coneixem, i cada un té la seva opinió sobre ells: que si són uns pioners, que si són molt repetitius, que si es follen als Kreator, que si són massa simples ...  En el meu cas sento una gran estima per aquesta banda, i no puc negar que això influenciï una crítica 100% objectiva (però, al cap i a la fi, quina crítica ho és?). Estic enamorat de Sodom des que als 14 anys, quan vaig començar a aprofundir en el Thrash Metal, vaig topar amb aquelles dues obres mestres que són M-16 i Agent Orange. Aquell estil tan cafre, carregat de ràbia i directe a la jugular; i especialment la veu de Tom Angelripper, que semblava el germà bastard de Satanàs em van hipnotitzar i no han deixat de ser la meva obsessió (una de moltes) des de llavors.

Quatre anys després del notable Decision Day, i havent hagut de superar la marxa de Bernemann, Angelripper ha tornat per demostrar que les noves incorporacions estan a l'alçada (entre elles el ja conegut Frank Blackfire), amb un àlbum titulat Genesis XIX (referència bíblica a la destrucció de Sodoma i Gomorra). El grup alemany ha escollit una producció molt més crua, abandonant el so èpic i polit dels seus discos anteriors per recuperar l'essència del Sodom més clàssic, aquell que va marcar a tota una generació de bandes de Metal extrem.

El treball s'obre amb Blind Superstition, una pista crua i insistent d'un minut a manera d'intro, que constitueix tota una declaració d'intencions: Durant la seva gairebé una hora de durada, Genesis XIX repartirà hòsties a tort i a dret sense pietat. Sodom & Gomorrah és una cançó ràpida, plena de la contundència i agressivitat que caracteritza l'agrupació. El tema és una metralladora de Thrash Metal, que des del primer segon no deixa de martiritzar-te. Farà les delícies de qualsevol fanàtic de la banda, i aquesta pre-tornada que emana una maldat inhumana deixarà captivat a més d'un. On abans es buscava melodia i tècnica, en aquest disc tenim interludis demencials i bogeria desfermada.

Segueix amb Euthanasia, peça que continua per la mateixa línia de salvatgisme i barbàrie. De nou, l'execució és impecable, i la contundència d'aquest sorollós baix no em deixa de fascinar. Després d'un començament eixordador, l'àlbum ens dóna uns segons de descans abans que entri el riff del tema homònim. Sodom no deixa de buscar aquest so pervers, aquest cop coquetejant amb el Doom Metal. No obstant això, la bateria de Toni Merkel torna a posar-nos en situació i dóna peu a que l'agrupació teutònica ens submergeixi en un remolí de velocitat, aquest cop relatant com Sodoma i Gomorra van ser arrasades i la seva població aniquilada. Tom Angelripper es deixa la gola escopint cada frase amb tota la ràbia del món, i jo no puc evitar imaginar-me en un concert cridant "The skies above their heads!" amb el puny en alt. Una peça a estones més calmada que les anteriors, però que no perd la seva energia ni per un moment. I, a més, la secció instrumental és una delícia. ¿Bernemann qui?

Nicht Mehr Mein Land, cançó escrita íntegrament en alemany, combina un ritme més pausat amb uns bons blast beats al principi i a la fi del tema. La barreja funciona de meravella, i malgrat ser una peça menor en comparació amb les seves predecessores, et deixa satisfet i aquell tremolo picking és sempre d'agrair.

Allunyada de la genialitat de les tres primeres cançons però igualment disfrutable, Glock 'n' Roll és una peça més assequible que compleix de sobres i resulta fins i tot enganxosa. És després d'aquesta que tenim la millor del disc (almenys en l'opinió d'un servidor); The Harpooneer. Creia que després de Genesis XIX, el disc ja no podria oferir-nos res millor, però que equivocat estava. The Harpooneer combina el millor de Sodom en 7 minuts que es passen volant. El tema ja promet des d'aquesta intro amb el baix, que va escalant a poc a poc mentre es suma la resta de la banda, prenent-se el seu temps però alhora embolicant-te en una atmosfera de decadència i maldat, com si les portes de l'infern s'obrissin davant dels teus ulls. I a partir d'aquí Sodom ens condueixen fins a les profunditats d'aquest infern en un viatge ple de canya i riffs vertiginosos, arribant a el punt àlgid en aquella tornada tan sublim. Una peça on tota la banda sona grandiosa.

A aquesta li segueix Dehumanized, un tall que per moments arriba a traspuar aquesta essència de la vella escola del Metal extrem. La cançó és breu i directa al gra, de nou fent ús de blast beats i tremolo picking. Menció especial als solos, una absoluta bogeria a càrrec del bo de Blackfire i Yorck Segatz. Amb Occult Perpetrator notem una davallada significativa en la qualitat del disc. Si bé la cançó no és dolenta (ni molt menys), se sent menys inspirada que les anteriors. Al arribar a Waldo & Pigpen la cosa no fa sinó que empitjorar. Compta amb algunes parts salvables, però d'haver-li tret un parell de minuts el resultat hauria estat molt millor. No hi ha necessitat de fer una cançó tan llarga si no tens res interessant per oferir. Els riffs no diuen res, simplement s'aferren a la mateixa fórmula però sense gràcia.

Després d'aquest declivi trobem millora amb el sorollós baix de Indoctrination, una cançó més desenfadada que recorda la clàssica Ausgebombt. Apropant-se al Hardcore Punk, estic segur que tindrà un lloc assegurat en els pròxims setlists de la banda. La recuperació bé amb una joia que ens tenien preparada per al final. Friendly Fire és un tancament més que digne per al disc, deixant-nos amb un bon sabor de boca i en el meu cas fins i tot amb ganes de més. El que ha estat l'únic videoclip del àlbum defensa la seva condició de single amb frescor i convicció, un clàssic immediat de Sodom.

En resum, Genesis XIX reuneix en els seus 55 minuts tot el que pots esperar de Sodom, agrupant influències de diversos subgèneres en un mateix àlbum: Black, Doom, Death, Hardcore ... Tot amanit amb una personal forma de fer Thrash. Malgrat dues o tres pistes que podríem considerar "de farciment", és un disc que no decebrà als fans de la banda i molt recomanable per a qualsevol que vulgui iniciar-se en ella.