Discogràfica: Century Media
Data sortida: 20-11-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

He de confessar que els tres darrers treballs de Dark Tranquility m'han passat força per alt. Sense cap raó ni motiu. Senzillament no els hi prestat massa atenció. Mai m'ho hagués pensat ja que durant el període 1997-2010 vaig estar al cas del que feien, assistint als seus directes en cada gira i fins i tot recordo com memorable un concert seu en un Wacken a les dues del migdia plovent. És per això que la sortida d'aquest nou Moment m'ha semblat un bon moment per veure en quina forma estan més quan un membre a priori essencial com Niklas Sundin va ha deixat la banda en les primeries de 2020.

Moment s'ha enregistrat entre dos estudis, al igual que amb Construct i Atoma han escollit els Nacksving Studios per les bateries Brändström’s Rogue Music per la resta d'instruments en una gravació que ha durat en total més de 130 dies. Ja veieu que s'ho han agafat amb calma per mirar d'aconseguir el millor resultat possible confiant de nou per la mescla i masterització en Jens Bogren, tota una garantia.

Però anem amb el disc. En total són 12 peces que s'inicien amb la intro enigmàtica de Phantom Days i que ja de seguida ens introdueix un riff ben melòdic al que segueix tota la banda a pes amb Stanne en tons guturals. Guanya en intensitat poc a poc fins la pre-tornada, força ràpida, per caure en una tornada amb aquest coixí de guitarres i teclats que tant bé saben fer. Melodia, força, intensitat, diversitat... tot allò que en podem esperar. Bon inici. Les coses no varien amb Transient, les guitarres es doblen amb els teclats deixant pas un passatge totalment metàl·lic fins que de nou en la pre-tornada els teclats ens porten ambients evocadors. D'altra banda i de moment aquestes dues peces ofereixen solos com no recordo en el grup, potser hi té a veure l'entrada de Chris Amott...

Identical To None és molt més contundent i ofereix parts més ràpides sent més versàtil en aquest sentit ja que juga amb aquestes parts i altres com en la tornada buscant la contundència a través del doble bombo i les harmonies de guitarra. No deixa de sorprendre'm la capacitat del grup per jugar amb els teclats de Martin Bränström i crear aquests ambients. Precisament és el cas de The Dark Unbroken on prenen quasi total protagonisme. Ens trobem amb el tema més llarg del disc, quasi cinc minuts, i per primer cop Mikael Stanne canta en tons nets i melòdics. L'ona d'aquell Haven del 2000 plana en alguns fragments. Remain In The Unknown ja des del primer moment juga amb les veus netes, sota un llit molt melòdic per això trobem unes dures guturals quasi d'immediat que utilitzen en la tornada. En algunes parts la cadència és electrònica sent un dels temes més assequibles. Standstill accelera una mica la cadència però no varia massa en els esquemes dels dos temes citats anteriorment. Combinació de veus netes i guturals, aquest cop amb ritmes més heavys, i una tornada força melòdica.

Ego Deception puja les revolucions mostrant la vessant dura. Els teclats ambientals s'acosten a l'ús que li donen molts grups de black metal en algunes parts tot i que és puntual. Bon tema amb algunes parts prou ràpides com per provocar el headbanging i circle of deaths en directe (el llunyà dia que es pugui tornar a fer). A Drawn Out Exit repeteix esquemes i és que en aquest punt, i després d'un inici molt prometedor, em dona la impressió que abusen massa de la fórmula de sempre. Eyes of the World aporta certa novetat en el tempo del tema sent força melòdica i amb més veus netes que en qualsevol altra peça. Molt més metàl·lica Failstate ens retorna la grapa i contundència que els he trobat a faltar en bona part del disc. Els teclats continuen jugant però de manera més subtil per un tema que demostra que poden fer composicions de bon nivell sense abusar de teclats i incorporant-los sense problema. El mateix passa amb Empires Lost to Time, una peça on segurament els teclats més queden en segon nivell i la feina de guitarres surt a la llum plenament tot i que la segona part del tema és força melòdic en la part del solo. La cosa acaba amb In Truth Divided, un tema reflexiu donant les veus un to melòdic i quasi pop així com la música una vessant quasi gòtica. La tornada és evocadora recordant les èpoques més relaxades de Paradise Lost.

En definitiva un disc irregular on la part central de temes abusa al meu criteri de la mateixa fórmula trencant un inici i final de disc brillant. Tot i així agradarà als seguidors i és una bona manera de retrobar-te amb el grup si els has perdut la pista durant temps.