Discogràfica: Century Media
Data sortida: 16-10-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 10 /10

Potser hi ha esperança. És un discurs habitual dir que el heavy metal està mort o és repetitiu, que no hi ha renovació per les grans bandes i que els concerts d'estadis o grans pavellons tenen els dies comptats quan els referents que tots coneixem desapareguin. Aquest darrer extrem crec que és ben evident però pel que fa a creativitat i talent en l'escena més clàssica del metall podem trobar notables excepcions, una d'elles Spirit Adrift.

Aquest és el projecte començat com aquell que no vol la cosa per un multi-instrumentista com Nate Garrett allà pel 2015. Tot plegat com una bogeria d'estudi on donava llibertat al seu gust pel hard rock i totes les seves sensibilitats incloent el heavy metal i variants. No hi havia límits. Temps després s'hi va unir com a bateria fixe Marcus Bryant i la banda va començar a tocar en directe el 2017 començant a recollir reconeixement.

Des del seu primer disc el 2016 Chained to Oblivion només el 2018 han deixat d'editar material i en aquest 2020 és el torn de Enlightened In Eternity, una obra a tenir molt en compte. Tot un monument al heavy metal en majúscules. Tant se val quina sigui la teva època preferida, els sons eteris dels 70, els referents 80s o la renovació dels 90 passant per l'actual eclecticisme. Aquí trobaràs el teu moment, això sí, amb una producció impecable. Tant és que la inicial Ride Into The Light talment un inici digne de l'època clàssica de Judas Priest. A partir d'aquí, l'orgia intrumental que ens ve a sobre no té aturador on es combinen la melodia, grans riffs i una execució excel·lent. Nate Garrett es mostra com tot un talent compositiu, instrumentista i fins i tot vocalista. La part de guitarres doblades del solo la podria signar qualsevol banda dels 80 així com alguns riffs de la part central ens transporten als 90.

Toca alentir el tempo a Astral Leviation amb un nou exercici de mestria a les sis cordes. La peça ens recorda a èpoques pretèrites de la banda on s'encarava vessants més extremes com el doom i que clarament arrosseguen en aquest tema parlant, això sí, de la cadència. No patiu no canvien d'estil de cop. Les guitarres de la part central són delicioses, absolutament evocadores i ens porten a un canvi sobtat de tempo i molt més heavy i recordant a Maiden en dos minuts que són meravellosos fins que torna el motiu principal de la peça.

El baix porta el pes de Cosmic Conquest mentre les guitarres van doblant-se, cosa que faran durant el tema. La tornada ens recorda als 90 i totes aquelles bandes que regnaven a primers d'aquella dècada. I si volíeu Maiden la part central del tema us semblarà un nou disc en la millor forma possible dels britànics. Quina manera d'homenatjar una banda tant important però integrant-la al teu estil i personalitat.

Molt més hard-rockera es mostra Screaming From Beyond amb acords allargats, de nou guitarres doblades, i un mig temps que no et deixa para quiet ni un segon. I com saben fer que un tema no es faci pesat. Aquest n'és una bona mostra, a meitat del tema tot s'atura i un més que greu baix ens endinsa en un tempo lent canviant totalment la dinàmica fins que tot acaba amb una melodia de guitarra neta.

Que no pateixin els amants del heavy metal més tradicional i el doble bombo. Harmony of The Speres té una bona dosi de l'estil més clàssic del metall. Des de la velocitat a les cavalcades de la base rítmica, els riffs i les melodies doblades. De nou canvi a mig tema on fins i tot trobem un passatge quasi death a tota velocitat. Battle High és un dels singles. Es tracta d'una peça que crec manté molt bé el nivell però no és de les millors del disc. Sap mantenir les virtuts de mostrar tota la varietat de la que són capaços i oferir un bon tema.

Només ens queden dos temes, el primer Stronger Than Your Pain es mostra contundent a l'inici com una peça d'aquestes bandes de death melòdic tant de moda des de fa anys, tots tenim al cap alguns noms. Aturada i, pam!!!, un dels millors riffs del disc seguit d'un palm-mute ideal pel headbanging. Certament qualsevol banda d'speed metal dels vuitanta podrien haver signat les parts de guitarra d'aquest tema. Quina manera d'integrar la melodia i la contundència. La darrera Reunited In The Void és una mena de tribut al que la banda va ser. Sons lents, arrossegats en un dels doom més elegants i heavys que et pots trobar. Lluny queden tons mega greus i foscos, al contrari les notes busquen expandir-se des d'aquest horitzó. Deu minuts que, marca de la casa, des de la part central fan un canvi de paradigma i evoluciona cap a un altra cosa. Com si fos un altre tema, aflora el rock més clàssic, amb tota l'essència dels 70 en un èpic solo que ens porta al darrer minut que... en fi, millor que ho escolteu. Memorable és poc. Gegant i fora de mida.

Senyors, si això és el heavy metal del segle XXI jo m'hi apunto sense cap mena de rubor. Quina manera d'escriure grans temes de heavy metal en majúscules sabent combinar tot el bo que tenim en aquest meravellós gènere. Qui es perdi aquest disc us ben asseguro que se'n pot penedir. O-BLI-GAT!!!!