Discogràfica: Ear Music
Data sortida: 30-08-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 8/10

Hi ha músics i cantants als que la seva carrera sempre restarà lligada i relacionada ja sigui a un disc, una banda, un tema... En el cas de Tarja Turunen tots ja sabem al nom al que hem de fer referència. Allà va créixer com a cantant, intèrpret i quasi persona m'atreviria a dir des d'aquella primigènia timidesa.

Vist amb la perspectiva dels anys els canvis ens han afavorit ja que ara tenim dos propostes que pels amants d'aquest tipus de sons ofereixen propostes amb arrel comuna però unes branques que busquen diferents rajos de sol. In the Raw és la proposta de Tarja per aquest 2019 i que hem volgut escoltar per veure què ofereix la vocalista ara mateix resident a l'estat Espanyol.

La primera peça, Dead Promises, sorprèn per la seva duresa i presència de les guitarres. Només la breu aparició de la diva i els ja quasi típics "Ah, Ah!" en mode operístic ens fan recordar què estem escoltant perquè el riff és molt dur en el marc d'un so ple de greus, molt d'acord amb les produccions actuals, que només es suavitza quan entra Tarja cantant on en algunes parts deixa lleugerament el seu to operístic per atrevir-se amb sons quasi guturals. Fins i tot la seva veu queda en un lleuger segon pla com no volen restar contundència al conjunt, més encara amb l'aparició de Björn Strid dels Soilwork com a convidat. A Goodbye Stranger, sense deixar un so força greu i amb gran presència de les sis cordes a través d'un riff dur, ja trobem molta més melodia en l'estrofa amb acords nets i la veu de Tarja en tons baixos. Ja en la primera part del tema trobem un nou convidat en la figura de Cristina Scabbia de Lacuna Coil que fins i tot participa en una tornada i donant-li molt més protagonisme del que cabria esperar d'un "convidat". En la part final s'agraeixen els detalls i dibuixos de guitarra enriquint el conjunt i quasi ni t'adones que no trobem solo com a tal.

Tears in the Rain no donen treva amb una bateria i guitarra majestuoses per desembocar en una estrofa molt melòdica on explotar la veu de la nostra protagonista. Destaquen els cors en la tornada així com el moment de bogeria instrumental al final d'aquesta com si et perseguís un exèrcit per de nou caure en bones melodies i la veu de Tarja que prescindeix totalment del registre operístic i resta en un to molt més mesurat per deixar protagonisme a la peça que ens ofereix constants pujades i baixades. Railroads és un tema que la mateixa Tarja ha comentat que ha estat al calaix durant anys. Molt molt melòdica on la seva veu pren protagonisme i sorprèn en el pont un registre quasi rap i una memorable tornada. La lletra està inspirada en el llibre Aleph de Pablo Coelho i és un cant als moments bojos i dolents que la humanitat a viscut al llarg dels temps, gran tema.

Seguim amb temes lents, melòdics i emotius en contrast amb el potent inici del disc ara amb You and I per escoltar una història d'amor sense guitarres, bateria o baix, només la veu de Tarja i el piano i aquesta és la verdadera força de la peça. Molt simple però corprenedora. Aquesta conjuntament amb la següent The Golden Chamber et donen tota la impressió d'haver canviat de disc. Si l'anterior explorava la vessant més intimista i melòdica amb la que ens ocupa podríem estar escoltant la banda sonora d'una pel·lícula, plena d'ambientacions orquestrals, veus operístiques i on aflora també la vena de l'escola clàssica de Tarja. La segona part del tema apareix la veu cantada de la vocalista en finès. Tot un contrapunt com també ho pot ser Spirits of the Sea, una peça que va in crescendo amb ambients tenebrosos i foscos on la bateria i lleugeres notes de guitarra ens introdueixen a una distorsió lenta i volgudament pesada. Tornem al rock quasi amb el que podria ser una peça d'opera-rock buscant un sentiment atemoridor. Fins i tot enmig dels ambients lúgubres trobem una veu de Tarja distorsionada i confosa enmig de tot plegat.

Silent Masquerade és una de les millors peces del disc. Més de set minuts on trobem des de l'inicial passatge de Shakespeare de All that glitters is not gold enmig d'una encisadora melodia de piano a un tema ple de guitarres, matisos i diferents escenes. El toc orquestral li acaba de donar dramatisme amb una tornada que s'enganxa i parts prou dures convidant al headbanging sense descans. Un tema massiu des d'on el miris. Serene destaca per la feina a les guitarres tot i que no ho sembla pas per l'inici pel de bateria i cors enmig de la veu de Tarja. Això sí, pareu atenció al solo en la part final del tema, del millor del disc. Shadow Play tanca el treball de manera èpica amb protagonisme total de parts orquestrals en l'inici i en els cors que van apareixent enmig de les estrofes. La part central ens porta a terrenys més que clàssics per enganxar de nou amb la Tarja més melòdica en alguns passatges que m'han recordat a Within Temptation.

El que semblava seria un dels seus discos més durs i deixant de banda bona part de tot allò que l'ha caracteritzar des de sempre ha resultat un treball més que variat amb dos parts diferenciades. La primera plena de sons més agressius i guitarrers i la segona part dels temes plens de melodia, tocs orquestrals, influència clàssica i una veu que manté invariable tot i el pas dels anys.