Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 19-07-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 4/10

No es pot negar que els suecs Sabaton es mereixen un premi a la persistència. Després de 20 anys de carrera estant vivint un moment que segurament mai haurien somiat. En aquests temps que ja la feina és aconseguir una difusió suficient com per a què una banda pugui arribar a un públic potencial gran Sabaton ho han fet a base de girar i girar, persistir en la seva aposta i un cop en un segell "poderós" com Nuclear Blast les coses ja són més fàcils ja que tens una promo al nivell i mà per entrar en festivals i gires. De fet, en els darrers anys han encapçalat dos cops Wacken, el darrer aquest 2019 amb la supèrbia d'utilitzar els dos escenaris principals alhora en un show que no va demostrar res, són la Trans Siberian Orchestra o què?

No és cap secret que no és grup de la meva devoció, i només aquesta passió que sembla haver desfermat darrerament m'ha fet donar un altra oportunitat a un nou treball del grup després d'algun disc anterior que la veritat era de les coses més funestes que un ha escoltat. Carolus Rex ja va ser un èxit comercial i ben segur que aquest The Great War no es quedarà curt però... estem perdent el criteri? N'hi ha per tant? Han deixat de repetir-se? Aquestes són les preguntes que em venen al cap tot just abans de començar l'escolta. Som-hi.

Pretesa grandiositat d'inici amb The Future of Warfare i els teclats quasi infantils enmig de tota mena d'intents per dissimular la pobra i discreta veu de Joakim Brodén en un tema on ni tant sols et queda clar on està la tornada. Musicalment tot i el protagonisme que li volen donar a les tecles no aconsegueixen portar-nos enlloc i tot plegat només em dona la sensació de voler ser majestuós quedant-se en res. A mig camí del power i tocs de AOR Seven Pillars of Wisdom no m'enganxa més enllà d'anar seguint el riff de guitarra bàsicament per no escoltar Joakim ni aquests cors lamentables. I és que l'abús de teclats és total de nou a 82nd All the Way amb protagonisme tant en la melodia, el coixí de fons en l'estrofa i de nou al pont i tornada resultant totalment insuportables, feia temps que l'ús d'aquest instrument que normalment enriqueix no em feia sortir urticària. The Attack of the Dead Men almenys aporta la intenció de canvi com a mínim, en tempo, estructura i ús de les tecles. El resultat és el mateix, tedi i res va enlloc, salvaria el solo i les dobles melodies de guitarra.

En aquest moment ja pateixo per la meva salut auditiva i mental. Quatre peces i les idees encara les busco i tal com estant plasmades no ho millora. Esquemes repetits en temes d'entre tres i quatre minuts, teclats i cors infumables i una veu principal del pitjor en l'escena en anys... però segueixo. Devil Dogs ja de cop i sense avisar s'inicia amb tornada de nou amb tots els elements citats de barrejats una miqueta més a veure si colen per fer tres prescindibles minuts més. Tothom destaca The Red Baron com una de les bones peces del disc... aviam, vist el tedi i mediocritat general podria estar d'acord, com a mínim és un tema més incisiu on els teclats tenen un propòsit i ocupen un lloc que eleven el conjunt, fins i tot entenc que sigui un dels temes corejats en directe. Seguim en l'esquema invariable dels tres minuts, heavy per fórmules?

Great War m'ha semblat una còpia descarada i passada pel sedàs del power de desenes de peces de bandes AOR amb uns teclats ampulosos que es suporten per l'estil i el context però aquí..., un altra tornada que pretén passar a una nova era de la èpica. La part del solo qualsevol disc de power editat entre 1992 i 1996 és més original. A Ghost in the Trenches no destaca en el conjunt i és una peça més, endevineu... de tres minuts!!!, tot i que destaca el treball de guitarres en la part central, del millor del disc en aquest sentit. El primer single que es va llançar va ser Fields of Verdun, amb tots els defectes i virtuts que vulgueu trobar al grup. Ja tinc clar que no puc amb aquestes tornades, em sagnen les orelles. Curiosament arribant al final i en un dels temes més extensos com The End of the War to End All Wars és quan finalment trobo un tema coherent, ben fet, amb teclats ben posats i el toc d'èpica que no arriba al ridícul. Per aquí les coses haurien estat diferents, fins i tot sóc capaç d'escoltar la veu de Joakim sense fer cap ganyota. La fi ve de la mà de In Flanders Fields, un poema de John McCrae que es va fer molt popular un cop acabada la guerra.

I és que aquesta és l'altra vessant del treball. La de les lletres i la històrica. Cert que cansen amb el tema de les guerres però si mirem el disc de manera aïllada és un tema que pot donar per molt i certament interessant que exploten bé. No en va, ha sortit un altra versió del treball (History Version) amb passatges narrats que poden fer entendre millor el context i el que va ser la Gran Guerra de primers del segle XX. Així doncs trobem com es tracten des de la gènesi dels tancs i com van aparèixer a les batalles de Flers-Courcelette i Villers-Bretonneux, fan protagonista a Seven Pillars of Wisdom a un personatge com Lawrence d'Aràbia o un soldat americà abundantment condecorat de nom Alwyn York. També els efectes de les noves armes que es van utilitzar en aquell temps, homenatges als Marines americans o en The Red Baron dedicat al conegut Baró Roig, Manfred Von Richthofen. Importants batalles com la de Passchendaele també apareixen, en fi... quasi un tractat d'història però que jo sàpiga estem parlant de música però ja està bé que no em parlin sempre de dimonis i dragons.

Serà el present i si m'apureu el futur del heavy metal, ho accepto si així ho volen els seguidors de l'escena però en el meu cas buscaré altres alternatives que gaudir. Aquí no m'hi trobaran.