Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 01-03-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 6/10

Fa temps que vaig deixar aparcats In Flames. La seva progressió des de ja fa anys cap a sons més "moderns" deixant de banda el death melòdic que van ajudar a crear i popularitzar mai m'ha convençut. Al meu criteri aquest gir i els canvis de formació van fer perdre tota la brillantor que el grup emanava. No dubto que hagin conquerit nou públic i ocupin posicions de cartell destacades als festivals més importants, però això ja ho començaven a fer amb Colony. Cadascun dels darrers treballs del grup m'ha provocat indiferència i m'han semblat a parts iguals poc brillants i prescindibles volent transmetre una suposada agressió que no es veia enlloc. Això sí, no deixo de donar-los una oportunitat en cada disc. Tal meravella van fer amb els primers The Jester Race, Whoracle o Colony que sempre cal mantenir esperança.

Per aquest tretzè treball han comptat de nou amb Howard Benson (My Chemical Romance, Motörhead) que també va produir el seu treball del 2016 Battles. El duet Friden-Gelotte, els dos únics membres de la formació original, porten el pes compositiu en aquestes dotze peces que anem a desgranar.

Obertura esperançadora amb Voices i aquesta intro guitarrera entrant a sac. No deixa de sonar i tenir elements dels In Flames "moderns" per l'allau de guitarres, un bon riff i solo central alimenten l'esperança. El tema-títol I, The Mask és una peça ràpida que de nou sembla voler reviure temps pretèrits però al final resulta previsible i és velocitat sense motiu ni sentit. Tornada pobra on Anders Friden es perd enmig de tots els efectes aplicats a la veu, salvem el solo. Call my Name repeteix esquemes i sembla que no hem canviat de cançó. La veu perduda d'Anders i uns riffs sense ànima. Ho intenten salvar unes tímides guitarres doblades melòdiques.

El single I Am Above mostra els In Flames contemporanis més purs. Insulsos, sense ànima i... de veritat, com Anders ha permès que es tractin així les seves veus? Un bri de llum amb Follow Me, una de les peces més melòdiques i aconseguides. Sembla que la tingui amb el vocalista suec però si en altres temes no em sembla el resultat obtingut decent en aquesta ocasió mostra la vessant més "dolça" i conté unes grans guitarres finals. Se t'enganxa fàcilment. Contrast total amb (This Is Our) House, insulsa, previsible, perduda, repetitiva... no veig per on agafar-la, ho salven mínimament les guitarres finals. We Will Remember s'inicia amb un bon riff però ens porta a un tema més de caire pop amb les guitarres sols per adornar i vestir el tema de forma pretesament dura.

In this life ens porta de nou el pop al metall, veus netes amb una recurrent melodia de guitarra que és el fil conductor de la peça. Alguns subtils teclats es deixen notar. Burn de nou mostra reminiscències del grup que va ser. Ràpida, amb bona melodia que per uns moments fa que et reconciliïs amb el grup. Deep Inside conté un curiós i sorprenent toc oriental en una peça d'allò més original. La traca final ens torna els sons propis que han anat oferint els suecs en els darrers temps amb All the Pain i la final Stay With Me, una mena de balada acústica que es va endurint per arribar a un pretès clímax final que no aconsegueix. En definitiva, continuen sense enganxar-me i lluny estant del que van ser, tot i això podem rescatar alguns moments d'aquest treball.