Vivim temps convulsos i de canvis... en tots sentits. Si parlem de música els canvis ja fa anys que són ben palesos malgrat que molts actors del negoci (discogràfiques bàsicament) s'hi han resistit durant massa temps sense voler canviar l'acomodat model i un grapat de seguidors han seguit comprant en suport físic, els que menys. Consti que no m'agrada pas cap on s'ha encaminat tot plegat, sóc dels que encara li agrada i quasi necessita tenir a les mans el que escolta, ja sigui en vinil o cd, i això de la descàrrega digital per molt legal que sigui no li trobo cap gràcia. Això no treu que reconegui que les coses amb l'adveniment d'internet han canviat i la poca flexibilitat i visió, com deia, de molts dels protagonistes del negoci els ha acabat costant car en tots sentits. No es pot posar portes al camp.

Per això ara em pregunto, cap on anem? Per molt que el petit, sí petit, ressorgiment del vinil, fins i tot amb reobertures de fàbriques tot just fa un any o la posada al dia de plats llegendaris com el Technics SL-1200, hagi animat una mica el tema i els més nostàlgics estiguin encantats podent tornar a comprar-ne i trobar-ne més fàcilment no deixa de ser una anècdota que té els dies comptats. El vinil estava mort i enterrat i s'ha fet un exorcisme que l'ha tornat entre els vius però amb mala salut. Qui el va matar en certa forma, el cd, està terminal. Fa poc llegia que igual que Sony va obrir una fàbrica de vinils l'any passat ara decideix tancar la seva darrera fàbrica de cds als EEUU quedant només per la producció de Blu-Rays i jocs per Play Station. Les vendes no paren de baixar cada any, sí han augmentat les de vinil però ni ho compensa ni és significatiu.

La pregunta és, cap on anem? Sembla que el model és la distribució digital. Els arxius informàtics ja estant a l'ordre del dia, dubto que la desaparició dels formats físics impulsi les vendes legals, ans al contrari, i això obliga a un canvi extrem de tot el negoci al voltant de la creació musical. No descobreixo res. Avui dia tot s'ha abocat a la música en directe. Hi ha més concerts que mai, l'experiència en viu encara no es pot piratejar (per molt que l'únic propòsit de molts sigui gravar amb el coi de mòbil i no gaudir del que veuen) i els músics ho saben, o penseu que una entrada a un concert s'ha multiplicat per intervenció divina? Si anem cap aquest model tots aquells que s'estimin aquest art i en vulguin gaudir en certes condicions, vull dir d'audició i en bona qualitat, ho tenen fatal.

Fa poc temps publicàvem un article sobre les reedicions i la guerra del volum. Us convido a revisar-lo. En ell dèiem com des de primers dels 90 ha canviat la manera de gravar pujant els volums i utilitzant compressió per no sobrepassar el llindar màxim que permet una gravació digital, la famosa guerra del volum, i la conseqüent pèrdua de rang dinàmic. Això ha fet que la música que escoltem estigui en excés alterada per adaptar-nos a la manera que avui dia s'escolta, de pressa i malament. Pel mig del carrer ple de trànsit, amb l'altaveu minúscul del mòbil, en el millor dels casos al cotxe i quasi sempre amb formats digitals amb compressió i, per tant, amb pèrdua de qualitat com l'mp3. És a dir, arxiu musical amb gravació excessivament alterada, format amb pèrdua i una escolta en circumstàncies i aparells d'allò més lamentables. Si ens aturem a pensar-ho és terrible.

Per tot plegat en el seu moment personatges tant respectables com Neil Young i veient cap on anava tota aquest assumpte va voler aportar una solució, un nou format digital d'àudio d'alta qualitat, el pono. Tot plegat ha quedat en res i el mateix Young ha acusat les discogràfiques de matar el format per preus abusius. Així doncs, no hi ha remei. Ens encaminem cap a una era, si és que ja no hi som, on la música deixarà de tenir una mínima qualitat sonora i el pitjor és que ja ens hi hem acostumat.

No existeix el format perfecte, encara que sigui un vinil o un cd. De fet, el debat sobre quin és millor és etern. Els devots del vinil afirmen que el so del CD es “fred” i amb poc rang dinàmic, i els defensors del CD afirmen que els defectes principals del vinil són el “crepitar” i la distorsió harmònica. La oïda humana té un rag dinàmic d'uns 120 dB, tot i que una habitació no insonoritzada en silenci té un soroll de 20dB, i per damunt dels 100dB moltes persones senten molèsties. Un disc de vinil té un rang dinàmic màxim d'uns 65dB i un cd de música uns 96dB, primer assalt pel cd!!!... ara, depèn com estigui gravada... aquí entra la citada guerra del volum.  

Altres formats com el DVD-Audio milloren les prestacions dels cd però la seva poca implantació i la nul·la capacitat de molts oients per notar les diferències han fet que mai tingués un mínim mercat. Estudis com el de Chris Tham, “Dynamic Comparison of LPs vs CDs – Part 4,” Audioholics, Online A/V Magazine, September 02, 2004 conclouen que per freqüències altes el vinil dona millor so que el cd, que el supera en freqüències baixes. Chris Tham creu que l'alt soroll a baixa freqüència en el vinil podria ser degut a la còpia màster original que potser mai hagi estat processada digitalment prèviament al seu ús per gravar un cd amb l'objectiu d'eliminar aquest soroll. Pel que fa a l'espectre de senyal el vinil arriba als 40kHz i el cd es talla al voltant dels 20khz i dubta que totes les freqüències per sobre dels 25 Khz en el vinil siguin part del so original i creu que podrien ser alteracions degudes al sistema de reproducció del vinil.

Tot plegat resulta un trencaclosques sense fi. Personalment crec que el que afecta més és com s'enregistra la música independentment del format en que es plasmi posteriorment. Si es processa amb els mètodes actuals sonarà malament igualment. Si parlem de suport físic jo em decanto clarament pel cd. Cert, el vinil no té rival pel que fa a presentació i romanticisme. Però si busquem qualitat sonora alhora que un format pràctic i portable el cd no té rival a més d'un preu de producció, el format en sí, molt baix. No sé si el flac o altres formats digitals sense pèrdua poden tenir alguna cosa a dir en un futur quan desapareguin cds o vinils, seria aconsellable que aquest o un altre tingués un lloc o, millor encara, que ni el cd ni el vinil desapareguessin. El cert és que vivim mals temps... i no tant sols pel que fa a la música.