Metallica, només dir aquest nom a molts, o tots, els seguidors del heavy metal se'ns dibuixa un somriure. Són una de les grans, al nivell de qualsevol nom que es pugui pensar ja que la seva importància en l'escena és bàsica. Fins i tot més enllà de la nostra escena, del món de la música en general. En el metall se'ls pot considerar creadors d'un estil, el thrash, quan van accelerar el ritme i van imprimir a les seves composicions d'una fúria i velocitat mai vistes fins aquells primers anys de la dècada dels vuitanta. En la música en general, tot i que pesi a molts, la seva època més accessible va obrir el rock dur a tot un públic que segurament mai s'hagués fixat en l'estil. Els han plogut elogis i crítiques per igual i els seus discos desperten de la mateixa forma aquests elogis i crítiques... menys els dels 80, aclamats com peces bàsiques, tot i el so de bateria del ...And justice for all.

Els americans han girat molt al llarg dels anys, com no amb més de 35 anys de carrera, però no han passat tant sovint per casa nostra com hauríem volgut. Estats Units, ha estat el més beneficiat sent com és la llar del grup, amb el permís de Lars i la seva natal Dinamarca, però Europa segurament ha estat el lloc on més han tocat també, però les visites a Catalunya no han estat tant habituals. Cada cop que han tret un treball ha costat que toquessin per aquí tot i que ho han acabat fent però sempre amb l'excusa d'un disc, mai com ha estat habitual en molts indrets, motius diversos com escapades des de l'estudi, festivals o esdeveniments diversos. Però heu pensat quants cops han tocat Metallica a Catalunya? En aquest cas, i per desgràcia, es pot dir a Barcelona perquè sempre han tocat al cap i casal. Us convidem a fer un recorregut per aquestes dates a través de les entrades d'aquests concerts i veure així si han vingut poques o moltes vegades, suposo que tot dependrà dels gustos, i poder recordar-ho. Potser alguns vau assistir a alguns o tots d'aquests shows, quan anar a un concert, per multitudinari que fos, no requeria comprar l'entrada a corre cuita un any abans i podies decidir o veure si les circumstàncies t'ho permetien la setmana anterior per exemple.

No va ser fins la gira de Master of Puppets que Metallica va trepitjar terres catalanes per primer cop. Va ser el 17 de gener de 1987 al Palau Municipal d'Esports. En aquells temps la llegenda del grup s'estava forjant a grans passes. Cada treball era una obra mestra i els seus directes s'explicaven com èpics, aquell llegendari VHS Cliff'em All ens en donava una mostra en una cinta que a moltes cases es va reproduir mil cops. L'any previ, el 1986, es van suspendre dates a l'estat espanyol i és que no havia estat fàcil pel grup. El 27 de setembre de 1986 va morir Cliff Burton a Suècia i el grup seguia tocant quan tot just uns mesos enrere havia perdut una de les seves peces bàsiques. Així doncs, Catalunya mai va veure Burton en directe, Jason Newsted ja formava part de la banda. El set-list és demolidor obrint amb Creeping Death seguit amb, For whom the bell tolls, Solo de guitarra (Kirk), Sanitarium, Harvester of sorrow, Whiplash, Fade to black, Seek and destroy, Master of puppets, Medley: Prowler (Iron Maiden), Run to the hills (Iron Maiden), Helpless (Diamond Head), Last caress (Misfits), Am I evil? (Diamond Head) i Battery en tot just una hora de concert. De fet existeix una gravació del show sencer que es pot veure a Youtube, això sí amb la qualitat d'aquells anys on els mòbils ni existien pràcticament. Fa mal mirar el preu, uns 10€, com podeu veure en la imatge que inaugura aquest reportatge.

L'any 88 marca una data mítica pel molts seguidors del heavy a casa nostra ja que un dels festivals més llegendaris que es recorden i amb totes les grans bandes del moment, i que han esdevingut bàsiques i referents, estaven en el seu millor moment i van tocar juntes un dijous, 22 de setembre a la plaça monumental de Barcelona. Es van organitzar fins i tot autocars des d'arreu del territori. En dono fe, vaig viure com un marrec sense possibilitats d'anar i la negativa paterna, a més a més, com marxaven aquests viatges organitzats fins i tot des de poblacions ben petites i explicaven meravelles de la cita. Maiden, Metallica, Helloween i Anthrax. Una autèntica bogeria.

Va passar 3 anys fins que van tornar a trepitjar territori català, en aquella ocasió com a teloners, costa de dir això de Metallica, l'any '91 en plena ebullició del Black Album però, és clar, si toques amb AC&DC la teva posició al cartell és clara. Els australians presentaven The Razor's Edge i uns 45.000 seguidors es van donar citar a l'estadi Olímpic. Aquella nit van obrir amb Enter Sandman, el megahit que encara avui dia és segurament el seu tema més conegut.

No van tardar massa a venir en la seva pròpia gira en recintes tancats i així el 12 de novembre del '92 passaven pel Palau Sant Jordi on va impactar tot el muntatge d'aquesta mega gira del grup que els va tenir tocant pel món uns quants anys amb el disc negre. L'anomenat snakepit era l'atractiu. Aquella gira es recorda perquè abans de sortir a tocar escalfaven el personal des del vestidor i es projectava un petit document de 20 minuts sobre la història de la banda amb menció especial a Cliff Burton. Fins a tres hores arribaven a tocar!!

A partir d'aquest moment, en la era menys lluïda del grup, els van ploure tota mena de crítiques però això no treia que en gira seguissin omplint grans recintes. De nou el Sant Jordi va ser l'entorn on la banda va tocar el 18 de setembre del 1996 amb la novedosa situació de l'escenari enmig del recinte. A més, es va enregistrar un clip pel tema Hero of the Day que van interpretar fins a tres cops abans d'anar amb el concert pròpiament dit. Se'ns dubte els nous temes prenien força al grup que presentava un canvi d'imatge i quasi d'estil que molts encara avui no han perdonat.

Tres anys més van passar fins que el 12 de juliol del '99 i després que Re-Load decebés quasi tothom que Metallica van tornar a un Sant Jordi que quasi se'l deuen conèixer perquè és el recinte on han tocat quasi sempre des que està construït. Amb el recent disc de versions Garage Days reeditat amb les peces originals i un bon grapat de noves versions semblava que el grup volia a connectar amb l'audiència més "Metallica".

En el nou mil·leni no va ser fins el 2003 que van tornar. Era la època post Doctor Music Festival quan la promotora Dr. Music intentava reformular una cita que li va donar molt nom i prestigi però també molts maldecaps i pèrdues. L'aposta va ser un festival d'un dia en el marc de l'Estadi Olímpic però en un format reduït i curiós on només s'ocupava mig estadi. Van acompanyar Ulrich i companyia Evanescence (Linkin Park van suspendre dies abans), iNme, Sober, Zwan, Tricky i Stone Sour en un cartell eclèctic que va acollir uns 25.000 fans. Una mica més que la capacitat del Sant Jordi però ni de bon bocí per un estadi. El veritable atractiu era Metallica i la resta una excusa. La veritat que St. Anger no és un disc molt estimat. Sense composicions brillants, absència de solos i un so lamentable. Tot i això la llegenda del grup ja estava forjada i el públic no acostuma a fallar.

Des d'aquest punt les visites del grup s'han espaiat més. No va ser fins l'11 de juliol del 2009 i en el marc d'un festival que els vam poder tornar a veure. La franquícia Sonisphere estava en ple auge a tot Europa i els grups capaços de liderar una gegantina màquina com aquella eren pocs. Hi van passar Maiden per exemple i evidentment Metallica. En aquella cita alguns vam descobrir un recinte molt bo per acollir grans cites com el Parc del Fòrum. Uns 40.000 assistents van veure el grup acompanyats de Slipknot, Lamb of God, SA, Mastodon, Down i molts més en diferents escenaris. No tenia preu poder veure tots aquests concerts amb el mar de fons. Death Magnetic era el disc que defensaven i que els tornava en certa manera la credibilitat però el llegat dels vuitanta encara pesa tant avui que res del facin sembla que pot ser igual d'acceptat i reconegut. Un moment puntual de genialitat? El context i la sort? Ves a saber. Com era d'esperar van sonar temes d'aquell treball però la recta final del concert amb Stone Cold Crazy i Phantom Lord és del que més recordo, especialment la primera ja que com pot resultar evident és una versió que sempre els ha quedat molt contundent i com totes les que han fet i han anat alternant costa més d'escoltar en directe.

Aquest va ser el darrer cop que Metallica han trepitjat Barcelona abans de l'any passat. Més de 8 llargs anys i el que semblava que seria la tònica s'ha revertit amb la vinguda del passat 2018 i l'actual a l'Estadi Olímpic aquest maig de 2019. El grup segurament en properes gires escollirà a gust, o a oferta, on tocar. Com la banda que són poden escollir què fer en cada moment i les condicions a posar. Tenen l'aura de banda mítica en un estil musical que requereix a nivell físic uns mínims perquè pugui ser interpretada de manera decent, uns instruments més que altres, això sí, però el cansament de tants anys de gira, l'edat i tantes circumstàncies fan que els grups siguin més selectius. També juga la relació que s'estableixi amb els promotors i el preu del grup que pot variar molt en funció no sols de les circumstàncies si no dels tripijocs entre els mateixos promotors que més d'un cop les seves "guerres" el que fan és pujar preus del grup per les seves ofertes i contraofertes i la recerca d'una exclusivitat que es paga en una banda que saps vendrà tots els tickets que es posin a la venda. Segurament és per això que tant sols unes poques empreses del sector puguin accedir a les contractacions de gegants com aquest i al final són grans multinacionals que tenen a cada país la seva franquícia pel pas d'aquestes grans estrelles per aquell territori i s'acaben emportant tota la gira en diversos països. Crec que amb això ho he dit tot. A poc que coneguis una mica com es mou tot aquest entrellat en el sentit de quines són les promotores que juguen a l'estat espanyol i les cites que solen portar, que marquen indiscutiblement la seva capacitat econòmica, es pot comprovar que tot i que algunes hagin fet coses grans i s'atreveixin amb festivals Metallica són figues d'un altre paner.

Amb tot això i, com a mínim pels seguidors del grup, amb 8 anys sense cap visita també semblava insuficient una sola cita al Sant Jordi el passat 2018 quan les ganes del grup sempre són enormes. Per una banda com Metallica mai sembla que sigui prou. Si l'anterior cita era a totes llums insuficient per la demanda fer un Sant Jordi, ara que és a l'estadi Olímpic doblant capacitat estem en les mateixes. Sold Out mesos abans. I és que dona la impressió que en aquestes cites si fessin 5 concerts seguits omplirien. Entre els seguidors de sempre que repetirien, i sobretot, els que s'apunten a aquestes cites per dir que han estat i fer el típic postureig amb aquestes grans cites des de ja fa uns anys per poder dir "jo hi era" i tant fa si t'interessa o no l'espectacle.

Sigui com sigui ens trobem davant d'una de les cites de l'any, de nou, d'una de les bandes referents de la història del metall. Tenen l'aura de banda mítica i mentre estiguin actius en l'estat de forma que sigui són un actiu de les grans cites d'estadi o grans pavellons. Si tens la teva entrada gaudeix del concert perquè els americans encara tenen un dels directes més vàlids de l'escena i sempre val la pena veure'ls.  No puc deixar d'agrair abans d'acabar aquest reportatge la seva col·laboració a Joan Mas i Francesc Pérez la seva ajuda per poder recopilar totes i cadascuna de les entrades aquí mostrades corresponents als concerts esmentats, sou uns cracks!!!