Menu

Tant tens, tant vals

El món en el que vivim no deixa de sorprendre cada dia més. Veient cada dia les notícies no pots més que quedar-te amb la boca oberta davant les atrocitats que ens ensenyen com a "notícia", el personal sembla que anem tragant i no passa res quan n'hi hauria per muntar una segona revolució francesa. No és aquest petit racó del ciberespai el lloc per parlar-ne aquí parlem d'una cosa molt més banal si voleu, la música, ara bé, estic convençut que si se li donés més importància igual el personal tindríem el cap més centrat al consumir cultura.

Tot i així el nostre benvolgut art sonor, més en concret en l'estil que tractem a Simfonia Metàl·lica, no està fora de les urpes dels excessos i la incoherència, per ser suaus. En un mercat, el musical, on les edicions (sigui en el format físic o digitals) no generen el retorn, ja no per generar beneficis, totalment lícits, si no que no generen ni per sobreviure tot s'ha bolcat en els directes. Les bandes amb cert nom i poder de convocatòria giren sense parar, els promotors fent-se la guitza a cada moment per tenir el dinosaure de torn i les petites tocant quasi per res perquè avui s'ha de tocar i tocar.

Al llarg del temps hem vist com diferents tècniques de màrqueting ens fan córrer per comprar entrades que s'esgoten en pocs dies quan dos setmanes abans de la cita, quina curiositat, que per raons de producció es posa un nou paquet a la venda. Això si no és un dels dinosaures tipus Metallica, AC&DC... etc que s'esgoten en minuts en aquesta febre que ha agafat a tothom d'anar a aquests grans concerts encara que no hagis escoltat el grup en la vida. Cal poder dir "jo hi vaig ser" i fer-se mil selfies per posar a les xarxes. A més, es divideixen els recintes una mica grans en sectors on la vista més privilegiada arriba a valer el doble (cosa que podríem considerar lògica en una grada) però ara la part central davant de l'escenari estant de peu també està més cotitzada. No tardarem tant que podem trobar sales petites amb una valla per separar la part central dels laterals i preus diferents, o als mateixos festivals d'estiu. El Sonisphere Barcelona ja ho va fer fa uns anys quan hi va tocar Iron Maiden. Afortunadament de moment, encara no s'ha popularitzat la idea.

En aquest sentit val a dir que s'han monetitzat fins i tot les trobades dels grups amb els seus fans. N'hi ha que haurien de fer posar el grups vermells de vergonya però això no és el pitjor. Pot estar algú tant malalt o ser tant fanàtic com per pagar milers d'euros per estar uns minuts amb el músic que sigui, li signi quatre coses i una foto? Hauria d'agrair el músic tanta atenció i el seguiment del fan i no aprofitar-se'n. El pitjor és que hi ha gent disposada a pagar-ho i això fa una distinció molt perillosa. Tots els seguidors de qualsevol grup o músic voldrien compartir uns moments amb el seu ídol i ara tens la possibilitat només depenent de la teva cartera. Una de les escenes que més ha postulat en les seves lletres per la lliberta, igualtat i demés ideals que tant bé queden doncs va a allò de tant tens tant vals. Ras i curt. Un reflex de la porqueria de societat que anem construint.

Tornem a les edicions musicals i a la principal raó que escrigui aquestes ratlles. És habitual que avui dia molts artistes iniciïn campanyes de mecenatge per mirar de fer front a les despeses dels seus projectes d'edició de material i/o gravació de discos. Ho fan tant bandes novells amb un primer treball com van fer en el seu moment grups com Burning Witches, més o menys consagrades com Avalanch o més humils com els lleidatans Inversus. Existeixen multitud de plataformes en aquest sentit com Plegde Music, Verkami o Kickstarter per citar-ne tres exemples. Bandes absolutament consagrades com Megadeth també hi han recorregut, molts d'aquests projectes poden ser costosos i les bandes poden no arribar a cubrir les despeses i les discogràfiques continuen sent una sangonera. El seguidor pot tenir incentius com rebre el treball abans, signatures (aquí comencem amb els dubtes perquè es cotitza 10€ més un disc signat o no), samarretes o edicions especials però almenys ja reps quelcom pel que pagues i fas possible que sigui realitat.

Fa poc llegia per internet la iniciativa d'una excel·lent guitarrista com Nita Strauss, a Simfonia Metàl·lica ja tenim una petita història amb el seu entorn, per gravar el seu primer disc en solitari amb composicions pròpies. Ei, fantàstic, el primer tema que va treure, Pandemonium, és excel·lent i sembla que la seva voluntat és tenir-ne el control de les composicions i del procés, això necessita finançament propi fora d'alguna discogràfica que et pugui limitar ja sigui musicalment, en lletres o portada per dir el més habitual. Les raons per utilitzar una d'aquestes campanyes em semblen ben correctes però quan revises els incentius per participar hi ha coses que com a mínim a mi em resulten ridícules. Anem a repassar. Per 150$ resulta que pots tenir una trucada d'Skype amb la Nita... coi, surt una mica cara, sort que hi inclouen el disc. La cosa és que segurament els 33 que han participat la majoria es quedaran bocabadats i perdran els breus minuts que tinguin amb obvietats i bavejant... a part, del nul interès que pot tenir ella.

Més, assistir a la festa de sortida del disc a Los Angeles per 250$, aquesta encara mira però per aquest preu espero que almenys et convidin a sopar. La següent és bona, una salutació de Nita al teu grup si en tens, felicitant als teus nens pel que vulguis o tot allò que vulguis escoltar (literal), són 300$, amb loquendo sortiria més barat i li fas dir el que vols a la màquina igualment. Seguim, per 350$ pots anar a sopar amb ella i el seu xicot una pizza... sense comentaris. Per 400$ diferents elements del kit d'una bateria signats pel xicot de Nita. Aviam... no era pel seu disc tot això? Si vols que Nita vesteixi una samarreta en concret durant un concert (el teu grup per exemple) són 500$, amb limitacions és clar del que pot figurar-hi. Tot està en venda. La franja entre 600 i 700$ dóna voltes a la vestimenta de Nita en diferents concerts i als 1000$ una guitarra Ibanez S670QM que sigui dit de pas val uns 600€ si la compres tal qual, una signatura molt cotitzada.

Per 2000$ Nita et gravarà un solo al teu disc, i per 2500$ tens una Ibanez signature Nita Strauss. En la franja alta 5000$ per tenir la guitarra amb la que haurà tocat en un concert signada i un meet&greet després del show per comentar la jugada i te la faria avinent. Sigui com sigui, aquestes campanyes poden ser un mitjà més que vàlid per fer realitat edicions i projectes que d'un altra manera segurament no tindrien vida però aquests incentius em semblen ridículs i només per aprofitar-se del personal i la seva "mito-mania". Tant tens tant vals.

Accés