Razzmatazz 2, Barcelona
Fotos: Albert Perera

Dissabte, el dia més desitjat de la setmana. Enmig dels dos dies en principi més tranquils per la majoria de mortals que s'han de guanyar les garrofes diàriament llevant-se d'hora i on l'oci queda apartat en la majoria de casos. Dissabte nit, encara millor. L'oportunitat de sortir, mandrejar, fer... res. I si t'agrada la música en directe ja el cercle es tanca, el dia perfecte per no patir per horaris i l'endemà poder descansar tranquil·lament. Comento tot això perquè tampoc és tant habitual que les gires internacionals li caiguin a un en dissabte. Els calendaris de les bandes, promotors, sales i agents són estrictes i cal optimitzar recursos i el transport. Si cal es toca cada dia tot i que això, òbviament pugui afectar a possibles assistents.

En aquesta ocasió, com deia, la data dels suecs Eclipse a Barcelona era un dissabte. I val a dir que potser per aquest factor l'aspecte que va oferir la sala va ser immillorable, sense arribar al sold out però amb molt bona entrada tot i que el grup en els darrers temps ha vingut en cada any. A saber, dos edicions del Rock Fest seguides i una en sala a la que cal afegit aquesta que ens ocupa. Tot i així sembla que els seguidors no se'n cansen i responen cada vegada. Rock'n'Rock, la promotora que sempre està treballant amb ells, n'ha estat al cas i ho aprofita ara amb l'excusa de les presentacions del nou disc editat aquesta tardor Paradigm. Val a dir que en les edicions del Rock Fest van estar molt bé, calia veure si seguien així en sala. Abans d'anar amb les bandes comentar que les imatges que reproduïm no són de la qualitat que voldríem i és que tot i que cal agrair les facilitats per cobrir el concert a Rock'n'Rock no estàvem autoritzats a prendre imatges des del lloc habilitat per fer-ho de manera correcta. Fer alguna cosa des del públic, doncs, sempre és més complicat.

Abans, però, tenien la tasca d'escalfar l'ambient els Big Mouthers. El grup no és desconegut de l'escena local. No paren de fer actuacions i s'agafen a tot el que poden. Igual els veus telonejant una banda, que tocant al Rock Fest, participant al festival per canalla Escola de Rock com en una festa privada o càmping si cal com a banda de versions. La qüestió és tocar i la veritat que ho fan molt bé. Tenen taules, ofici i això es nota. En aquesta ocasió no venien a tocar cap versió si no material propi del bon hard rock melòdic que saben fer. Tenen editat un treball anomenat Wishes amb deu temes, nou propis, del que ja vam poder parlar amb ells en el seu moment en una conversa que encara podeu recuperar en aquest enllaç.

Amb pocs minuts sobre l'horari previst surten a escena amb el tema que obre el seu treball, Wishes. Val a dir que van sonar bona part dels temes del treball i ho van fer la mar de bé en una sala que un cop més en els darrers temps sona força bé. Stupid Love o Fantasy of Love van sonar contundents i el grup a gust a escena i amb un vocalista, Nacho Ibanez, molt posat en el paper. El personal fins i tot en la part final del concert demanava Keep the Faith, un dels temes del disc, i el fi de festa va ser complert amb la versió del My Way macarra dels Sex Pistols que ja ho era de la veu, Sinatra. No crec que ningú pugui dir que no van escalfar el vespre i no van agradar. No ens quedem amb les versions, els temes propis valen la pena.

La rebuda a Eclipse va ser quasi sorprenent. No es van estar de romanços i la primera ja van anar a per totes, Viva la Victoria, tema que obre el darrer disc, un petit himne corejable, ideal per saltar i deixar-se anar ja va fer saltar una rialla a tothom. Amb el mateix ordre que en el disc, la segona que sona també és Mary Leight. És increïble la capacitat d'aquesta banda per treure temes de hard rock que s'enganxin tant, et quedin al subconscient i t'aixequin l'esperit. Només calia veure en la tornada del tema com tota la sala cridava aquest Eh! Eh! final. El mateix Eric després de comentar que no podien estar en un millor lloc al món un dissabte a la nit es va encarregar de dir que el darrer disc és el millor que han fet mai i s'ho deuen creure sincerament perquè la tercera va ser Blood Wants Blood. De nou tot un himne amb tothom saltant en la tornada. Melòdica, emotiva i senzilla a la vegada. Armageddonize va treure el cap una de les tornades més èpiques que contenia, qui no s'apunta a cridar This is an emergency!!?, això és el que ens va portar The Storm. Per aquell disc vam poder parlar amb Eric en una entrevista on comentava que no volien fer temes avorrits i a fe de Déu que ho estant aconseguint.

Vertigo va continuar encenent la sala, sens dubte un dels temes més contundents que tenen, Jaded apelant als acords contundents de guitarra i seguint en la mateixa línia sense moure's de Monumentum, disc que prenia protagonisme en aquest moment. Més pausat però recuperant l'emotivitat que emanen molts dels seus temes va sonar The Downfall of Eden i en la mateixa línia When the Winter Ends. Si sou lectors habituals sabeu que no puc amb els solos de bateria i tot i que de nou va resultar prescindible el fet d'incloure samples de fons als que adaptava l'execució es va fer una mica menys pesat. Però ja vam perdre temps per un tema. Take me Home ens recordava per a què érem allà, presentar el nou Paradigm, pel que també va servir United, un tema amb un lleuger toc country i és que aquestes guitarres acústiques i els acords utilitzats a l'inici fa que et vingui a la memòria. De nou tornada corejable 100%. Battlegrounds, un tema força heavy del llunyà Bleed&Scream el van transformar en una peça acústica a la que va seguir Black Rain i aquest riff tant incisiu. Notar que abans de començar el tema es van marcar un breu Heaven and Hell de Black Sabbath quasi com a broma entre ells però que porten fent-ho en tota la gira.

Entràvem a la part final amb Blood Enemies, de nou energia des del Armageddonize, un disc amb forta presència encara en el directe com també ho va demostrar la següent Stand on Your Feet, per la que van gravar un clip al seu moment, la peça final del set va ser Runaways. Un cop més un himne per corejar, saltar i acabar en mode festa total. Tots sabíem que quedaven alguns cartutxos per cremar, ho van acompanyar d'una bandera gegant del grup que van passar al públic, van ser I Don't Wanna Say I'm Sorry amb aquest toc tant Rhandy Roads i la final Never Look Back del Monumentum. Memorable.

Escandinàvia continua sent un refugi pels amants del metall t'agradi el hard rock, el heavy clàssic, el death melòdic o el black metal. Que els Déus del que sigui conservin aquell Valhalla.