Menu

Nuckin' Futs - Abyss

Discogràfica: Blood&Fire&Death
Data sortida: 01-12-2017

Nuckin' FutsNo ens cansem de dir-ho, a casa nostra tenim grans bandes de metall de tots els estils. Les dificultats per donar-se a conèixer i intentar fer-se un lloc en aquesta jungla d'oferta que existeix no són poques però la qualitat hi és. Barcelona el 2012 va veure néixer la banda que ens ocupa, Nuckin' Futs, thrash metal de la vella escola en la línia de les grans bandes clàssiques que tots podeu tenir al cap i aquells referents de la Bay Area. Això sí, m'atreviria a dir que amb una bona dosi de tècnica incorporada i una execució molt més curosa.

A la seva esquena tenen un EP del 2013 Evilution que va tenir continuïtat el 2014 amb un primer disc anomenat Slavery. En el darrer sospir del decapitat 2017 veia la llum Abyss el segon llarga durada del grup.

El grup aposta per la dosi justa de detalls que ens recorden les maneres de fer dels 80, pel que fa a l'estil, nombre de temes en tot just vuit i la durada total que no supera els 39 minuts però amb la incorporació d'una tècnica que no pot passar desapercebuda de cap manera. Les guitarres de Joao i Oscar hi tenen força a veure ja els riffs i solos no paren de ferir el pacient oïdor que no té treva. Tolo ens ofereix unes parts vocals notables on em recorda les característiques per les que sempre hem recordat Exodus per exemple.

Certament em costa destacar algun tema, tots són sòlids i res dona la sensació que hi sobri, potser el tema-títol Abyss on crida l'atenció aquest inici on es rasquen les cordes de la guitarra no ja tant sols netes si no que sense cap mena d'efecte, ni net ni distorsió. Cordes de guitarra gravades a pel, sense cap artifici ni endollades enlloc que es fusionen de manera magistral amb l'esperada distorsió. Primal també destaca sobre la resta de temes però ens trobem davant de temes consistents i sense fissures. Des de la primera Cradle of Hypocrisy on es noten i senten les bases amb bons riffs, canvis constants i solos assassins fins la darrera Tied to the Past no hi ha treva.

L'enregistrament als AXtudios és notable on destaca al meu parer un so de bateria molt aconseguit però que no eclipsa la resta d'instruments tot i que si alguna cosa li hem de buscar és que es tracta d'una mostra perfecta de la manera d'enregistrar d'avui dia. Buscar sonar contundent fora mesura amb els volums al màxim i comprimint prenent bona part del rang dinàmic. És el que hi ha i ens hi hem acostumat.

El que certament pot despistar és l'art i la portada del treball ja que l'artista suec Par Olofsson ha fet una il·lustració que evoca a discos de death metal més que no pas thrash però aquest extrem no deixa de ser un pur detall.

Una nova referència amb la que ampliar la nostra discoteca de bandes de casa que ens ofereixen material d'altíssima qualitat. I van ja...

Accés