FOTOS: Kalikenyo Rock / Quim Cabeza / Albert Perera

Un anys més el desafiament s'ha superat. Utilitzo aquests termes perquè atrevir-se durant tretze anys seguits a tirar endavant una il·lusió com aquesta que ha anat creixent d'una manera que ningú s'hagués atrevit a predir sense el suport pràcticament de res ni ningú, ans al contrari, entrebancs i mal de caps té molt mèrit. Mèrit ja que les dificultats han sorgit per part del mateix entorn més proper (ajuntament, coneguts, veïns, comerços...), dels actors del negoci (grups, managements, empreses del sector... que segur en un inici no ho posen fàcil, ara són figues d'un altre paner), dificultats econòmiques i logístiques que a cada pas cal afrontar i tot això en mesura de les necessitats de cada edició. Sembla lògic pensar que en una primera edició on el que has de gestionar és l'actuació d'un grup local i segurament només haver de tallar un carrer i avisar les autoritats locals pels permisos adients, a la darrera amb una infraestructura de dos escenaris uns quaranta grups actuant amb noms internacionals i estatals destacats amb la logística necessària per fer funcionar tot això aquest ha estat el camí.

Ningú ha ajudat al Kalikenyo. Ha estat superar trava rere trava, fins i tot com deia, dels més propers. Per sort en les darreres edicions a nivell de grups i contractació ja és té com un petit referent a tenir en compte i les marques el comencen a veure com un punt on fixar-se, i no menysprear, el tema del patrocini per part d'una marca de cerveses n'és un exemple. El lema del festival "Som la resistència" no pot ser més encertat i adient. Si a tot plegat sumem que les comarques de Lleida no són per a res un referent a l'hora de tenir-les en compte en el calendari de cites musicals més o menys rellevants i massives la combinació és tot un polvorí per desanimar-se.

Un altre aspecte a tenir en consideració és el poc o més aviat nul suport per part dels mitjans. En els darrers temps estant proliferant iniciatives a mode de festival arreu. Moltes localitats s'han animat a crear certàmens ja siguin musicals o esdeveniments culturals que els mateixos consistoris impulsen amb tot el que comporta, no és el cas del kalikenyo. Tots tindran uns minuts en premsa local o provincial, encara que sigui per la dependència i obediència obligada de molts d'aquests mitjans a aquests ajuntaments per poder continuar omplint de contingut les seves pàgines, ones o webs. No és el cas d'aquest festival. Tampoc no sorprèn la veritat. La història del kalikenyo ens és propera, sense ajudes ni copets a l'esquena, mirant endavant i amb quasi tot en contra. Molts cops aquesta perseverança no troba cap suport, trist, en el cas que ens ocupa no ha estat així per sort i ja s'ha fet un nom en el circuit de festivals mitjans.

La tretzena edició ja és història havent de superar diversos contratemps. Un cop les darreres edicions havien trobat en el camp de futbol un indret prou ampli per créixer i en les proximitats lloc ampli per ubicar una acampada el canvi de gespa del camp municipal ha fet que no es cedís aquesta instal·lació. Trobar un altre lloc amb terrenys suficients per ubicar un recinte de concerts, acampada, pàrquing amb suficient accessibilitat pels assistents i alhora per artistes i personal tècnic per poder muntar tota la infraestructura és un bon contratemps quan ja tens un lloc on ja ho has fet i tens clar com fer les coses i millorar-les. Ara calia començar de zero. La localitat de Juneda té bon terme municipal i terrenys arreu però trobar l'ideal m'imagino el mal de cap que devia comportar. Finalment bona part dels terrenys adjacents a un indret ben popular de la població, l'anomenat "Tossal de la Sal", han estat els escollits i jo diria que amb bona nota. En tot cas a destacar que tot just en la primera jornada de dijous l'espai dedicat a l'acampada ja estava ple. Es va reaccionar bé i en la segona ja es van habilitar alguns terrenys més, això denota que potser no s'esperava tanta gent a l'acampada o que així com el recinte de concerts va ser suficient no pas l'acampada que per la mateixa ubicació vora el canal feia que les darreres tendes quedessin força lluny del recinte de les actuacions i accedir als serveis bàsics també prou lluny. Això sí, l'ombra era present a quasi tot arreu i el terreny on clavar les tendes molt més idoni.

Pel que fa al recinte on s'ubicaven els concerts tot i ser una mica més estret que el camp de futbol no va resultar incòmode i fins i tot mostrava molt millor aspecte en els moments de màxima afluència que en anys anteriors. L'escenari era exactament el mateix que en anteriors edicions, això sí, en l'apartat tècnic a destacar els equips de darrera generació que Vtècnics va proporcionar, qualitat que moltes bandes poc curoses no van saber aprofitar massa... i és que moltes bandes de les participants aposten més per l'actitud que sonar millor. Sobre gustos..., però no va haver-hi un sol recinte i és que la jornada del dissabte va donar molt de sí.

Intentant desgranar el que ha donat de sí musicalment el festival ens desborda en aquest humil racó del ciberespai. No és cap secret que la temàtica musical que acostumem a tocar per aquí fa referència a totes les vessants del rock dur i el heavy metal però el punk i punk-rock no és el nostre fort. Per nosaltres doncs era d'especial interès la jornada de dissabte amb tot un escenari dedicat al metall. Tot i això tampoc cal menysprear tot el que s'ha pogut veure ja que són estils gens llunyans, és més, cosins-germans!!

DIJOUS 7 DE JUNY

Caminant cap als nous terrenys on s'ubicava aquest any el festival no sortia de la meva sorpresa per la bona ocupació de l'acampada. És més, bons amics que s'ocupaven d'organitzar el tema confessaven que el lloc habilitat inicialment ja estava ple i la pregunta era on es posarien tots els que arribessin divendres. És costum que tots els festivals comencin en dijous avui dia i, o tens festa directament o és una jornada que sempre pateix una mica alhora de convocar personal. L'ambient era immillorable i tot just accedir a la zona de concerts vaig poder sentir les darreres notes de Dekadentes, banda de les comarques de Lleida que intenta fer-se un racó en l'escena del punk-rock. El rap tenia presència tot seguit amb Ars Moris. Certamen no és un estil que m'atregui però només escoltar les ràpides i enginyoses rimes i la presència de Pablo Hasel amb tot el que estem vivint va agafar un to que em va fer passar una bona estona davant l'escenari. Paraules sense embuts ni censura. No Konforme no van despertar massa expectació tot i intentar aixecar els ànims amb el seu ska-punk però el personal semblava reservar forces.

Andanada 7 ja va pujar el llistó i no van estar de romanços. Directes i a la feina tot i que van patir de problemes de so, massa greus. The Casualties van ser la primera banda forana, de Nova York a Juneda... quin viatge! Presentaven nou vocalista en Dave Rodríguez que va fer oblidar el seu antecessor i impregnar d'energia a tots aquells que ja s'havien incorporat a la festa i és que els plats forts s'acostaven. Gatillazo són uns clàssics del Kalikenyo i aquest any venien precedits de la "retenció" de les forces de l'autoritat a Evaristo en un recent concert. La promoció ja la tenien feta i no van decebre tot i que els entesos diuen que no van estar tant lluïts com el 2017. El set no va variar massa del que venen fent aquest 2018 donant protagonisme al darrer Cómo convertirse en nada però tampoc no van faltar alguns clàssics de La Polla que van despertar millor reacció com era d'esperar.

Faig un punt i a part perquè la veritat que he de confessar que poc o res sé de Distorsión però veure bandes que la "lien" d'aquesta manera damunt un escenari és un gust. Un directe t'ha de fer sentir alguna cosa, encara que sigui ganes d'escanyar algun dels músics, i aquests tipus no paren ni un segon. Et pot agradar o no la seva música però el nivell d'energia no baixa i el fet de "jugar" amb el personal i fer-lo partícip no té preu. En farien falta més com aquests... i el numeret de tocar la guitarra amb el membre al final, una anècdota. Kaos Urbano van saber mantenir el llistó tot i que estava difícil però després de Distorsión i ja les hores que eren tenia valor sortir d'aquesta manera. Arpaviejas ja van haver de patir un excessiu allargament de l'horari de tancament al meu criteri, molt propi d'aquestes terres, i tot i donar-ho tot era més que complicat.

DIVENDRES 8 DE JUNY

La jornada de divendres va començar per nosaltres amb Trashtucada, una curiosa banda que desconeixia que barreja punk, ska i flamenc. Presentaven el seu darrer treball Quién dijo miedo deixant ben palès que aquesta edició del festival ha estat segurament la més eclèctica de les celebrades fins ara. Més d'un es va deixar encisar per la barreja i es va arrencar a ballar però el personal encara estava força passiu. Def Con Dos ja van despertar molta més expectació fins al punt que més gent va entrar al recinte de concerts des de l'acampada. Els de César Strawberry no van acusar gens el canvi de formació recent i van irradiar energia amb les seves lletres contundents com de costum. No van parar de saltar, animar i intercanviar posicions en escena amb aquesta barreja de rap-metal que tant aviat provocava el headbanging com el ball. Com és habitual El día de la bestia va continuar sent un dels més aclamats i la peça més ben rebuda.

Kaotiko per fi van poder superar la maledicció que semblaven tenir amb el Kalikenyo ja que després de no poder tocar en les dues darreres edicions ho van poder fer. Amb aquest pretext no podien fer altra cosa que repassar el millor dels seus temes enganxant al personal d'allò més, fins i tot es van permetre tocar un clàssic de La Polla, No somos nada, i és que l'esperit d'aquesta mítica banda va planar per Juneda. Torn per la segona banda internacional que trepitjava Juneda aquest any, The Adicts, uns clàssics del gènere que amb un punk de manual van convèncer i agradar buscant la vessant més festiva amb tota mena d'atrezzo en escena fins i tot amb la caracterització de la banda. Una garantia. Molta gent no va encaixar massa bé el pas dels The Adicts a un estil més pausat i reflexiu com el de Ilegales. De fet, dubto que molts dels assistents coneguessin la banda fora de sonar-los a alguna cosa d'un passat llunyà. Poc a poc les seves bones maneres es van anar imposant i no crec que ningú quedés decebut amb peces com Yo soy aquel que espía los juegos de los niños, Soy un macarra o Destruye en una hora escassa de concert. Narco van ser una de les sorpreses de l'any passat i aquest any venien amb nou disc i van complir sense destacar. Rat-Zinger van tornar a posar les coses a lloc tot i que el cansament ja es deixava veure en moltes cares i molt personal va començar a retirar. A destacar que van comptar amb la col·laboració de Non Servium, Milenrama i Distorsión que van animar els presents. Gospel Punk van patir ser els darrers a altes hores ja. Una proposta atrevida i sense embuts que amb tanta gent sobre l'escenari feia que la vista, ja molt castigada, fes pampallugues i costés concentrar-se en algun membre o acció. Caldrà veure cap on tira aquest projecte, no es pot negar que les seves motivacions són més lloables i vàlides i caldria més músics compromesos en aquest nivell. Ens en va donar bona mostra el seu líder Josep al nostre programa de ràdio en una conversa que podeu recuperar aquí. Tocava ja descansar.

DISSABTE 9 DE JUNY

La jornada de dissabte sempre és la que acostuma a congregar més públic en qualsevol festival. Jornada festiva per la majoria i el Kalikenyo afegia aquest any l'al·licient d'un segon escenari recuperant el mític Parc Alegria on la majoria de bandes estaven més decantades cap al metall. Tot un repte aquest any, dos escenaris simultanis amb programacions força diferents. Es comentava i s'ha comentat la distància entre els dos com un factor en contra. Pot ser-ho per alguns mandrosos de per sí, però tothom que hagi assistit a qualsevol gran festival sap que les distàncies entre escenaris per propers que siguin comporten bones caminades i que haguessis de passar pel mig del poble feia semblar que anaves molt lluny però la localitat és petita i les distàncies curtes. A més, es va demostrar per alguna banda que va aconseguir omplir el recinte que no és un problema.

En aquesta darrera jornada ens vam centrar en aquest escenari, com no podia ser de cap altra manera. Val a dir que al ser totalment cobert i en un dia calorós es va agrair l'ombra i, de fet, l'indret sempre ha estat bon lloc per directes. En anteriors edicions es va ja fer un intent d'un altre escenari però tant sols per alguna actuació puntual per animar el personal a migdia amb el nom de Kali Arranke, aquesta va ser la denominació d'aquest "stage" ara amb totes les de la llei.

Les dotze del migdia és una hora difícil per un concert però les Fancy Candy Girls s'ho van agafar amb totes les ganes per oferir les seves versions. Aquesta formació tot just són noies fent els primers passos i, tot i que l'organització no és gens amant dels grups de versions tal com ens van manifestar en l'especial radiofònic que vam dedicar al festival, cert és que totes les bandes han començat fent-ne i mereixen una oportunitat com el 2017 van tenir els Ramoninos. Més familiars i curiosos que res però tota una experiència pel grup de ben segur. Las Tipex no ho van tenir tampoc fàcil ni en horari ni ubicació en aquest escenari que tots ja identificàvem amb el metall. Compromís, aquesta és la paraula que millor defineix aquesta eclèctica formació que demostra que festa i bones maneres no en falten. Milenrama presentaven el seu darrer Corazón y Actitud, punk-rock combatiu que amb peces com Poble Rebel ja van despertar l'interès de tots aquells que en aquelles hores ja volien música. L'hora de dinar va tenir bon acompanyament.

El fet és que el recinte de la pista poc a poc va anar acollint més i més públic que alhora que rondava pel poble fent compres, menjant o prenent alguna cosa anava acostant-se per veure què hi havia sobre les taules. A partir de les 15.00 ja començaven totes les bandes més encarades al heavy-rock amb Leize. I es va notar ja que el nombre de personal era considerable per aquest horari. El cert és que el grup manté una reputació notable entre els seguidors de l'estil i molts dels seus temes són himnes generacionals. Van obrir amb Sin sitio seguit de Soñador que van enllaçar amb La rueda i si amb les primeres bandes es podia donar un marge de confiança amb el tema del so ara ja la cosa començava a ser preocupant ja que al volum excessiu s'hi sumava una pilota sònica força confosa que feia difícil distingir cada instrument. Félix Lasa conserva quasi intacte aquell to de veu tant característic que sempre ha tingut als discos i amb peces com Futuro para mi, Sospechoso, Buscando, mirando, Devoranda las calles o la celebrada Muros van deixar molt bon regust de boca. No se m'acudeix millor manera de passa una migdiada.

Tot just acabar Leize vam començar a comprovar com els canvis d'escenari serien un escull per aquest escenari i més endavant m'hi referiré. En aquest punt no hi havia més activitat musical al festival i el personal romania els 20 minuts de canvi fins el proper grup. Torn per Hamlet que va sorprendre a més d'un la seva posició en el cartell per sota d'altres bandes amb menys carrera i nom dins l'escena. Desconec si per alguna raó concreta tenien el seu horari fixat a les 16.40, de fet, en tot moment em va donar la impressió que no hi estaven molt còmodes. No van oferir una mala actuació però no els vaig veure a gust del tot ni van donar tot el que podien. Temes de sobra en tenen però cada cop tinc més la impressió que l'actitud de Molly amb el personal enlloc d'animar-lo diria que el cabreja... potser ho busca. El mejor amigo va ser la primera seguida de Vivir es una ilusión. La veu de Molly va quedar força desdibuixada enmig de l'allau de greus. Si ja dèiem que la bola era considerable la mateixa música de Hamlet que en sí conté tants tons greus no va sonar massa bé. Són uns professionals i vam gaudir amb Limítate, Tortura-Visión o Tu Medicina quan Molly va pujar fins dalt de la PA, per citar les més destacades. Irracional i Jodido Facha van despertar les millors reaccions per una banda que sempre he pensat que són del millor que hi ha a l'estat però que crec poden donar més. Tot i així, grans.

Su Ta Gar és una banda que sempre ha merescut més sort. A la seva Euskal Herria ha tingut bona acceptació i entre el públic heavy són tot un referent però fora d'aquelles terres els ha costat força més. Indrets com Catalunya, per la òbvia complicitat, els ha acollit molt bé les vegades que han vingut a tocar però certament no han estat molt nombroses i ara ja feia temps. Em va sorprendre el personal que tenia per objectiu veure'ls i cada cop el recinte s'anava omplint més tot i que ja havien començat les actuacions a l'escenari principal. Només el kit de bateria ja feia entreveure un canvi en tots sentits, molt més acurat, doble bombo i el canvi sònic va ser evident. Dels excessius greus de Hamlet a afinacions més estàndars que es van agrair ja des de la primera Etsi Gabe. Aitor Gorosabel i Xabi Bastida continuen sent el pilar de la formació, dos guitarristes sòlids i capaços de grans composicions. No van donar treva, temes ràpids en la major part del concert com Txakurrak solte, Nazka i Piztia que només van tenir una mínima treva amb Agur Jauna per exemple. Molt bona reacció del personal que cada cop era més i es notava que el grup estava a gust. Aitor i el grup van mostrar la solidaritat amb els fets que estem vivint i si ho acompanyes amb Jo Ta Ke la cosa ja arriba al punt àlgid amb tothom corejant i cantant la tornada en euskera. Peces com Itxaropena o el clàssic Begira ens van portar al final del concert on fins i tot es van permetre el luxe de la versió de La Polla No somos Nada. Aquesta banda mereix molt i molt més!!!

Feia temps que havia perdut la pista als KOP i la veritat vaig quedar sorprès. Coneguda és la seva actitud i discurs combativa però desconeixia que encara avui tinguessin aquest poder de convocatòria. La pista quasi es va omplir per veure'ls, i estem parlant de tota una pista d'hòquei i també la part de públic!. L'inici amb Revolta i Ciutat Morta ja ho van dir tot. Es va mantenir un so més net que amb Hamlet però mai clar tot i que no semblava pas importar a ningú ja que aviat es van veure pogos i tota mena de moviment. Guerrilla i 3 Voltes Rebels van anar marcant territori per seguir amb No te Rindas o Leitmotiv. Juanra no va parar de provocar fins i tot dividint l'audiència en dos per generar el pogo més gran de la tarda amb ell enmig. Espectacular. No podien faltar els discursos polítics que van ser ben rebuts en la part final conjuntament amb Salta la Luna, Desalojos i Zu Atrapatu Arte. Tota una demostració.

En aquest punt va ser quan vaig quedar petrificat. Amb KOP es va omplir el recinte i amb ells es va buidar. Tot just acabar el 90% de personal va marxar ràpidament. Tots sabíem en quin tipus de festival estàvem però passar de mil persones a tot just un centenar sembla excessiu. És en aquest punt que voldria fer esment als canvis de grups. Avui dia estem acostumats a l'immediatesa, tot ha de ser ràpid, no hi ha lloc per la paciència. A molts festivals acaba un grup i comença al cap de pocs segons un altre i en festivals més petits com el Kalikenyo no és possible fer-ho. Hi havia dos escenaris però funcionaven de manera independent i sense coordinació entre ells, allunyats físicament, això comporta uns canvis i ajustos que ja es feien ràpid, però el personal no té espera. Cert és que tot i que l'espai per treballar al backstage era limitat els canvis amb dos tarimes de bateria per exemple eren ràpidsi els horaris es van complir. Al acabar KOP no hi havia cap reclam per retenir públic i només els motivats i convençuts del que venia es van quedar. No és una crítica a res ni a ningú si no una possible lectura del succeït. Al meu parer això va afectar en tot als dos grups que quedaven.

In Mute són un dels millors valors del metall extrem de la península, el salt des que Steffi es va fer càrrec de les veus ha estat descomunal i el seu bon fer els va portar el 2014 a guanyar la metal battle de Wacken. Era difícil sortir veient el que havia succeït amb el personal però ho van fer amb ganes i ho van tirar endavant. Gea és la seva carta de presentació i va ser el protagonista del set. Val a dir que si ja el metall extrem no gaudeix del favor de tota la comunitat heavy la música dels In Mute va un pas més enllà. És complexa, amb molt girs i s'escapa de l'estructura i el que caldria esperar d'un grup de death metal clàssic. Un dels al·licients és la interpretació d'Steffi, voldria destacar la paraula interpretació ja que això és. No para de moure's, gesticular, provocar i donar vida a unes composicions enrevessades que ni tant sols a tots els presents van convèncer, no pas per l'entrega o actitud del grup sinó per l'estil que practiquen. La mateixa Steffi ens ho confessava en una conversa posterior al backstage, no fan música fàcil. La picada d'ull al Angel of Death dels Slayer i la versió del Damage Inc de Metallica van satisfer tothom això sí.

Angelus Apatrida eren els caps de cartell, una banda espectacular que ha aconseguit guanyar-se el respecte a l'estat i a Europa on ja són capaços d'encarar una gira pròpia amb certes garanties. No és fàcil fent thrash metal. El darrer Cabaret de la Guillotine té composicions excel·lents i Guillermo té les coses clares com ens va explicar en l'entrevista que vam mantenir dates abans del festival. És per això que la meva decepció va ser encara més gran. El mateix Guillermo abans de tocar es va mostrar capcot al veure que tanta gent va marxar després de KOP i al meu criteri van sortir a complir. Havien de tocar i ho van fer però a mig gas des de la primera Sharpen the Guillotine. Sense massa motivació i més pendent de la cervesa. Fins i tot quan es dirigia al públic fent referència directa al fet que va, somhi... "toquem alguna coseta més i anem a veure SA d'una vegada". Presentaven nou bateria provinent dels Trallery i s'ho van prendre com un assaig general fins que recuperin el titular. Ni la versió del Domination de Pantera ho va salvar. Jo vaig sortir decebut.

Canvi d'escenari per veure una de les "estrelles" Soziedad Alkoholika. Segurament va ser el concert més multitudinari d'aquesta edició, feia goig la veritat. Els SA no són uns qualsevol, tot el backstage va quedar alterat amb la seva presència. Limitacions per fer fotos, ni acostar-se a l'escenari, determinats requeriments pels camerinos... són una garantia en aquestes cites, ho saben i s'ho fan valorar. Fins i tot vaig sentir crítiques en referència que van de petites estrelles. No ho sé, el que és cert és que tenen poder de convocatòria i bons temes. Això sí, Juan i els seus continuen oferint, al meu criteri, un dels directes més ensopits de l'estat. Descarreguen un tema rere l'altre amb només algun "aupa ahí", "cagüen la leche", algun renec i "la ostia". El de sempre. Músics estàtics i ell anar caminant per escena. Monòtons i lineals però els funciona. Els temes tenen força i escoltar Ratas, Cienzia Asesina o la dedicatòria al monarca espanyol de Nos vimos en Berlín no té preu. Suficient pelat.

Tot seguit Non Servium no van anar amb experiments i van fer el que s'esperava d'ells tot i la veu força malmesa de Carlitos. Tothom esperava temes com El espíritu del Oi!, Torpedo, A.C.A.B o Todos al suelo i les col·laboracions amb KOP i Arkada Social no van fer més que animar encara més el personal que ja anava escalfat. Pels que encara tenien més ganes de sarau quedaven els Skakeitan que van donar tot el to festiu que calia per poder aguantar fins altes hores els que van voler. No van començar per això amb molt encert i és que molt personal ja marxava.

Un cop passada aquesta tretzena edició caldrà plantejar-se com encarar la catorzena. Sé que des de l'organització el que menys ganes es tindrà quan tot just fa algunes setmanes que ha passat és parlar de la propera. El cansament i desgast que provoca fins i tot estic segur que porta a que molts diguin: "prou, fins aquí!!". Però això és com una droga quan es porta a dins. Caldrà valorar la nova ubicació, l'acampada i la idoneïtat o no dels dos escenaris i si tenir-los tant separats o buscar un lloc on potser estiguin més propers i vagin alternant actuacions per no donar cap descans i no tenir el públic dividit en dos recintes completament diferents. D'altra banda valorar la viabilitat, totes aquestes novetats han de ser valorades econòmicament per veure'n la viabilitat futura i que el festival sobrevisqui. Ho desitgem i és necessari per poder tenir una alternativa real en aquestes terres a tanta oferta basada en la música fàcil i de radio-fórmula al mandat d'una majoria amb un criteri més que discutible i el poder del que més té és el que sona. Llarga vida al Kalikenyo!!!