Pista Parc Alegria, Juneda
Dissabte 29 de Maig de 2021, 19:00h.
Preu: 25 €
Assistència: 350 entrades venudes + convidats
Fotos: Jordi Panxo / Ponent Rock

En temps de pandèmia i confinaments, el Kalikenyo Rock de Juneda crec que es dels pocs habituals del circuit de festivals que ha seguit oferint música en directe, adaptant-se als formats imposats per l’actual situació sanitària.

Com va explicar un dels components de l’associació Kalikenyo Rock, en l’edició radiofònica de Simfonia Metàl·lica, just la setmana abans d’aquesta primera edició del present 2021, al ser un festival organitzat per una associació sense ànim de lucre, es poden permetre el luxe de fer esdeveniments on no guanyin diners, fins tot perdre el mínim possible (hi ha qui posarà això en dubte, però jo m’ho crec, ja que veient els cartells dels últims anys i les assistències no massificades, no veig probable que aquest festival sigui una màquina de fer diners com es pensen alguns... Una altra cosa es que els diners invertits estiguin ben distribuïts...). Amb aquesta premissa, l’any passat van fer un concert amb LIBERUM, KAOS URBANO i KOP que es va retransmetre en directe en streaming, amb el risc que tothom podia veure el que passava, però em va semblar que tot va transcorre sense problemes. Per aquest any s’havien plantejat fer en diferents dates una sèrie de concerts de 3 en 3 grups, adaptats a les restriccions sanitàries de cada moment, però després d’aquesta primera cita, a dia d’avui no tindran continuïtat, segons el comunicat posterior de l’organització, on diu que queden suspeses les següents dates programades fins que les condicions millorin. No deixa clar aquest comunicat si aquesta decisió s’ha pres per alguna denuncia rebuda, per un possible comportament irresponsable de part del públic, o simplement per que l’organització no acaba de veure viable ni agradable fer-ho en aquestes condicions actuals.

Abans de publicar aquesta crònica, hem esperat a veure si hi havia alguna notícia més al respecte, però de moment el tema queda aturat amb aquesta primera data del 29 de maig, que va aixecar suficient expectació com per exhaurir uns dies abans les 350 entrades posades a la venda per 25 €, el que demostra que hi havia ganes de concert com fos, cosa que també vaig poder comprovar al matí del mateix dia a Grans Records de Lleida, on van actuar BATEC en acústic (Punk Rock en acústic? No ho acabo de veure... encara i així, ens ho vam passar bé, i va ser un retrobament entre bastanta gent que últimament no ens podem veure tant com ens agradaria... Up the Trinx!!!).

El cartell de Juneda no m’atreia especialment, però em vaig desplaçar aprofitant l’actuació del matí a Lleida esmentada, per continuar retrobant-me amb més companys i coneguts dels concerts, i per escoltar música en directe, amb la curiositat de veure com es desenvolupava tot en l’actual situació. Amb els companys d’expedició (Pere, Manolo i Bareta), ja vam fer algo poc habitual com és entrar molt aviat al recinte, casi una hora abans de la primera actuació, per tant vam evitar possibles aglomeracions, que no em va semblar veure en cap moment, ja que al Parc de l’Alegria caben 5 vegades més del públic que hi havia. Després de la presa de temperatura, anotació de dades en un tauler, agafar tiquets de beguda, salutacions, i demanar la primera cervesa, vaig observar com estava muntat tot mentre anava entrant gent: com sempre, l’escenari gran als fons d’una pista central plena de fileres de cadires separades en grups de 3 o 4, entre les que l’organització anava repartint beguda fresca amb uns carros de supermercat, ja que no hi havia barra. A més, aquest recinte té com unes grades aixecades als costats, amb una espècie de llotges dividides per barres de ferro, que per aquesta ocasió eren perfectes per mantenir la separació en grupets de 3 o 4 persones, i que gràcies a la bona visibilitat de l’escenari que ofereixen, va ser el lloc on vaig estar més estona, com he fet altres anys. El pitjor és l’habitual acústica degut a la xapa metàl·lica que cobreix la pista, i per aconseguir un so decent s’han de controlar els volums, com van fer els grans professionals en la sonorització de concerts que tenim a Lleida, VTècnics, que en alguna edició del Kalikenyo a l’aire lliure han aconseguit que alguns grups sembli que toquin en Playback.

ARPAVIEJAS i ANIMALES MUERTOS eren els dos grups més coneguts de la tarda-nit, i atrauen un públic amant de la disbauxa, antiautoritari, i poc propens a obeir, per tant tenia dubtes de que les cadires aguantessin tanta estona de peu, o que la situació es pogués descontrolar en algun moment, com va passar de forma molt puntual en alguna cançó “mítica”, on es van formar petits “pogos” (res a veure amb el que hagués sigut fa uns anys). Després d’algun toc d’atenció per part de l’organització, la gent tornava més o menys al seu lloc encara que fos de peu, sense produir-se situacions més perilloses que altres que es donen diàriament, pel que penso que en general el públic es va portar prou bé. A més, es d’agrair tornar a veure una mica de normalitat i alegria després del que s’ha aguantat, que la cosa està millorant, i no em de ser ni “negativistes”, ni “negacionistes”.

El primer grup en arrencar a les 7 de la tarda va ser ARPAVIEJAS, als que a pesar de tenir bastants seguidors, no els he seguit gaire, ja que no m’atreu suficient el que he escoltat, que em recorda a uns EXTREMODURO en versió més Punk, inclús a ESKORBUTO, i em sembla que abusen massa de repetir estrofes, com la del seu èxit “Ahora me importa una mierda”, en el que es van viure els primers moments no aptes per epidemiòlegs.

Els van seguir ANIMALES MUERTOS, un trio nascut a Saragossa a mitjans dels 90, de curta existència i un sol disc editat que va causar un gran impacte entre els seguidors del Punk més directe, dels temes ràpids i curts sense floritures, a lo R.I.P. (sempre els van considerar la seva influencia principal, del que encara avui fan en directe algunes versions), però que al no tenir continuïtat, ens vam quedar amb les ganes de saber si podien haver anat a més, o aquell treball va ser un flash d’inspiració del moment. Més de 20 anys després, el cantant i baixista Natxo des de Madrid, s’ha envoltat de músics de l’escena madrilenya (en aquesta ocasió el guitarra i bateria eren de NON SERVIUM, i el fet de tornar a ser un trio, me va agradar i sonar més al que van ser els ANIMALES MUERTOS originals, que amb el quartet que es van presentar al Kalikenyo del 2019), per tornar a interpretar aquell repertori, que a totes llums es queda curt, i han de completar amb versions i repetint el seu tema més conegut, “Véndemelo”, que curiosament per un grup tan Punk, es una versió del “Breaking the law” de JUDAS PRIEST amb adaptació de la lletra de Manolo Kabezabolo, qui els va apadrinar en els seus inicis. Sobre tot al bis final del “Véndemelo” va semblar una mica el que hauria d’haver sigut un concert de ANIMALES...

Me va sorprendre que toquessin últims el grup menys conegut, ÚLTIMO REKURSO (pot ser per fer honor al seu nom), a més en horari habitual de teloner de 10 a 11 de la nit, pel que vaig pensar que potser l’organització va creure que així es calmarien els ànims, i la gent aniria marxant de forma més escalonada... No va ser ben bé així, i el grup de Sant Boi va aprofitar tenir davant un públic calentet que se li havia fet curt els dos grups anteriors, per mostrar els seus tres treballs de Punk, a vegades més ràpid, altres més rocker, amb puntejos i passatges més treballats, que en alguns moments me va recordar als genials MALOS VICIOS. El cantant va aprofitar l’espai que quedava sota l’escenari per apropar-se al públic, mentre enviava missatges reivindicatius i antifeixistes entre cançons o a les lletres.

Un pas més per arribar a la normalització de la música en directe, i esperem que aquest pas enrere als concerts de Juneda sigui per agafar impuls. Sempre endavant!!!