Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Jaume Sanuy

Més de 5 anys després de la primera visita a Lleida (un plujós dia del novembre de 2014), els bilbaïns EL RENO RENARDO van tornar per oferir-nos el seu “Freak Metal” (o sigui, Heavy Metal esbojarrat), i un parell de discos més editats, l’últim titulat Hostiopatia; aquest és ja el 6è disc sencer que graven, a part de diferents singles sobre el Nadal, eleccions, o l’equip del seu cor Athletic Club (No lo llames el Bilbao, un dels meus favorits entre els seus temes propis, que com suposava, no van tocar aquesta nit), tots disponibles en descàrrega gratuïta a la seva web www.elrenorenardo.com, on també s’explica que el grup es va formar al 2006 com un projecte de “Metal estúpid” del guitarra i cantant Jevo, amb la intenció de no sortir de l’estudi (ell solet va gravar tots els instruments als dos primers discos de forma casolana).

Anteriorment Jevo (Ignacio Garamendi) va formar part de VALHALLA, grup molt recomanable que es podria qualificar de Power Metal amb 4 discos editats entre els anys 2000 i 2005, i quan va afluixar la seva activitat, ell sol va donar forma a SOULITUDE al 2004 com a projecte també d’estudi, de Metall molt variat amb lletres en anglès de temàtica més orientada a la ciència ficció, que amb l’ajuda d’algun vocalista i altres músics ha editat també sis discos paral·lelament a EL RENO RENARDO. L’últim experiment de Jevo que acabo de descobrir escrivint aquestes línies és GALEA, Metall amb lletres en Euskera que fa uns mesos ha editat el seu primer treball Haziak.

Així doncs, ens trobem davant d’un músic inquiet que porta tota la vida experimentant amb diferents vessants del Metall, que no para de composar i editar música de qualitat (em recorda a Cederick Forsberg, un suec molt prolífic que hem té flipat amb grups com BLAZON STONE o ROCKA ROLLAS, i també ho toca tot a CLOVEN ALTAR, RUNELORD, MORTYR...), i que suposo que en part, fart de no veure recompensada la seva feina, i en part per divertir-se, va crear EL RENO RENARDO després d’algun altre projecte similar fallit, on es va dedicar a destrossar clàssics de qualsevol estil musical i època, amb algun tema de collita pròpia pel mig, plens de lletres iròniques i passades de volta (en algun cas massa i tot), sobre una base musical de Metall en totes les seves variants, amb certa predilecció pel Power Metal.

Sembla ser que això va començar a agradar entre Heavys, Frikis, seguidors de YouTube (alguns dels seus vídeos han passat dels 2 milions de visites) i molta gent jove que poc a té a veure amb el Metall, pel que al 2009 es va completar el grup amb antics components de VALHALLA i van començar a fer actuacions en directe dosificades. Per tant, el públic que va omplir El Cafè del Teatre en la nit de Carnaval va ser bastant variat i de diversa procedència, alguns van aprofitar per venir disfressats, així que la diversió va començar ja amb el vídeo d’introducció de les típiques caigudes i xorrades que corren per les xarxes, on per problemes tècnics no va sonar el àudio, per donar pas al primer tema Cipote ancho que també obre el seu primer disc (aquesta se la podrien haver estalviat, la lletra és bastant deplorable...), i a partir d’aquí van anar tocant temes de tots els discos, amb força presència del últim Hostiopatia, i constants parides entre mig. El grup semblava que s’ho passava bé, i la gent encara més, cantant totes les cançons i participant quan calia, tot i que el so no va ser tot el nítid que sol ser al Cafè del Teatre, millorant en les primeres files. Com era d’esperar van tocar les cançons que els han fet més coneguts, entre les que hi ha versions tan exitoses com Tu Hamster (RAMMSTEIN) o Camino Moria (GABINETE GALIGARI), altres versions tan escoltades com Fiesta palangana (MAGO DE OZ, totalment prescindible), As de oros (MOTORHEAD) o pel bis Chicken es pollo (METALLICA), adaptacions com Conspiranoid (BLACK SABBATH) o les vacil·lades ballables de Megalodón i El Bogavante (amb aquesta n'hi havia suficient, per almenys passejar la mascota de llamàntol), deixant la mitat del repertori per temes suposo que propis, ja que en algun moment poden recordar o casi copiar a altres grups, entre les que destacaria La navaja del trueno inmortal (molt Power a lo BLIND GUARDIAN) i No hay huevos (no sé perquè, em recorda al I want out de HELLOWEEN), o també Sanotes, Orcos de Mordor o el seu gran hit Crecí en los 80 per acabar.

Va ser una bona actuació de més de 90 minuts, on pel meu gust canviaria certs temes del repertori, sobre tot pel que fa a versions, que podrien condensar en alguns Mix com fan als discos, i no tocar senceres les més escoltades. Així es donaria cabuda a algun tema propi més, i un detall que trobo necessari és que afegiria un teclista al grup (i això que no és un instrument que m’apassioni especialment), ja que utilitzen moltes parts pre-gravades, o ritmes molt enganxosos en cançons com La gente es imbécil o Que has tomao.

Sincerament crec que EL RENO RENARDO son una banda de Heavy Metal amb molt bon nivell, que no entenc per què no agraden entre determinats sectors metàl·lics: si és per que abusen de les versions (això ho puc entendre), o per que no són seriosos, o com he arribat a escoltar, per que es riuen del Heavy... tot i que a l’últim disc el tema Eres True ironitza amb el True Metal i el que ells anomenen “Talibans del Metal” (que existeixen, i no em sembla quelcom lloable), es riuen de tot i de tots, d’ells mateixos també, i crec que estan aconseguint que escolti Metall gent que no ho fa habitualment, i aporten públic jove a un estil que està envellint i ho necessita... Currículum Metàl·lic tenen els components de EL RENO, cosa que dubto d’altres grups que estan traient rèdit d’aquest “Freak Metal”, on les veus i lletres son paròdies mal fetes i amb menys gràcia, i no em mereixen el mateix respecte (no cal donar noms...) Per tot això, llarga vida a EL RENO RENARDO i tota la resta de projectes relacionats que he comentat... Proveu a escoltar VALHALLA, SOULITUDE o GALEA i ja me direu...