Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 17-09-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Lluny ja queden aquells temps en el que un disc de Carcass passava per un llançament d'uns frikis anglesos que feien poc més que soroll. Els anys i discos solvents els han posicionat com una banda solvent, sòlida i amb molt a oferir en el panorama de l'escena extrema. L'anterior Surgical Steel va marcar el retorn després de 17 anys fora de joc i, a veure, desenganyem-nos, no són una banda de masses ni la nova esperança però certa repercussió va tenir. En el seu moment van publicar autèntiques joies com aquell meravellós Heartwork, encara un referent.

Abans de treure aquest disc ja van donar senyals de vida el desembre del 2019 amb un single, l'únic que havien publicat en 5 anys, Under The Scalpel Blade, seguit per un EP l'octubre de 2020 anomenat Despicable. Tot plegat per anar obrint boca per aquest Torn Arteries, setè disc del grup, un treball on reconeixeràs tots els elements que són característics del grup però amb un punt de varietat estilística i actualització que el fa un treball més que interessant per anar desgranant les 10 peces que hi trobem.

A destacar l'aspecte gràfic ja que han optat per una imatge general més que neta, totalment blanca on un cor fet de vegetals pren protagonisme, com una mena de paròdia d'aquelles imatges guturals de Reek Of Putrefaction o Symphonies of Sickness. Segur no és casual ja que bona part dels membres del grup eren i són vegans en una o altra forma i el joc amb les vísceres ha format part de tot plegat.

S'obre amb el tema-títol amb la bateria i una progressió que recorda totes les bones essències que sabem tenen. Tot seguit anem a tessitures thrash amb un interessant canvi en la tornada on rebaixen la velocitat i els recorreguts pel màstil tenen el protagonisme. Algun passatge quasi progressiu, canvis constants amb blast-beats i algun doble bombo incisiu. Jeff Walker a les veus segueix amb aquest to entre afònic i aterridor tant característic, amb els anys no l'ha perdut ni un mil·límetre. L'entrada de Dance Of Ixtab (Psychopomp & Circumstance March No. 1 In B) no pot ser més heavy metal. Les essències més clàssiques afloren en un tema amb influències del rock dels 70 amb dibuixos constants a les sis cordes com no pot ser d'un altra manera per part d'un personatge com Bill Steer tant denostat en el món de les sis cordes i que mereixeria més reconeixement. Un solo d'allò més clàssic marca de la casa en aquest tema ho demostra.

Torna la velocitat en l'inici d'Eleanor Rigor Mortis i un solo memorable. De cop la pausa, el palm mute protagonista i els canvis de tempo per la pre-tornada. Un tema intens amb un tractament vocal diferent amb el que semblen veus doblades en algunes parts. Deliciosa i radical part final. Under The Scalpel Blade continua amb la dinàmica del disc de canvis i variacions a cada tema que no deixen que hi perdis l'atenció. Quan et penses que una bateria a la velocitat de la llum et portarà per aquí tota l'estona s'aturen i comencen a jugar amb els acords, les melodies, el palm mute i les escales inversemblants. Per cert, feia temps que no escoltava d'en Jeff un crit tant animal i bèstia com en aquest tema. Violència sonora meravellosa. The Devil Rides Out és un dels millors del disc. Melodia oriental d'inici i un ritme super-enganxós de bateria amb una línia de baix lleugerament distorsionada conjuntament amb unes guitarres, com de costum, treballades i deixant anar unes melodies d'escàndol i un toc progressiu.

Passat l'equador del disc trobem Flesh Ripping Sonic Torment Limited, tema de quasi... deu minuts!!! Qui podria esperar això tenint en compte els seus inicis. S'inicia amb totes les essències progressives que no deixa en tota la peça tot i que amb variacions que no el fan pesat en cap moment. Dels girs instrumentals inicials quasi als tres minuts una mena de passatge doom-gòtic per passar de sobte a vessants quasi de metall clàssic. Part central melòdica amb guitarra neta i un solo ple de bendings enllaçant de nou amb l'inici i la vena progressiva, un esquema que es va repetint fins al final de la peça. Una delícia de tema, què més poden oferir?

Doncs temes com Kelly's Meat Emporium (apareix la carn... no podia faltar), un tema directe, ràpid amb el clàssic blast beat, posterior a una escala a la guitarra que lamento no saber identificar per valorar-la millor, en una peça amb una interessant melodia recurrent que porta el tema quasi oriental. In God We Trust segueix l'estela de bones cançons amb un inici que lluny del que pot semblar un to relaxat de seguida ens porta a un rascat continu de cordes com en una persecució sense fi amb una interessants girs centrals. Wake Up And Smell The Carcass / Caveat Emptor m'atreveria a qualificar-la com un tema a l'estil d'Alice Cooper passat pel sedàs del death metal dels britànics. Tot el reguts de les històries i el dramatisme del mestre Cooper però amb l'essència dura, els canvis, matisos i dibuixos a que ens té acostumats. El disc es tanca amb The Scythe's Remorseless Swing que no desmereix en absolut tot el material que fins ara, la part central és pur heavy metal clàssic amb uns solos que m'han deixat ben distret.

No confiava en aquestes alçades que un disc de metal extrem m'arribés a quasi entusiasmar i Carcass ho ha fet possible. Encara no el posaria al nivell de Heartwork però això intueixo que només el temps i més escoltes farà que sigui possible.