Logo

Angelus Apatrida - Angelus Apatrida

Discogràfica: Century Media
Data sortida: 05-02-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5 /10

Angelus ApatridaAngelus Apatrida són un grup que no necessita cap tipus de presentació. Tot aquell que estigui mínimament familiaritzat amb el panorama estatal els coneixerà, des del llançament del seu primer LP fa 15 anys els d'Albacete han anat guanyant-se tota una legió de seguidors. Entre ells em trobo jo, que vaig ser conquerit amb el seu magnífic Cabaret de la Guillotine, predecessor de l'àlbum que avui ens ocupa. Angelus Apatrida havia estat seguint una línia de superar-se disc rere disc, però amb Cabaret semblava que la banda havia arribat al punt àlgid. Per això cal analitzar aquest, el seu àlbum homònim, amb les expectatives molt altes.

Els manxecs, que han mantingut la seva formació intacta durant dues dècades, ha decidit emprar com a carta de presentació el tema Indoctrinate. L'àlbum ja ens dóna una hòstia a la cara quan, sense cap tipus d'introducció, tota la banda (incloses les contundents vocals de Guillermo Izquierdo) entren de cop. S'abandona aquesta recerca de les harmonies i l'estil melòdic que vam poder veure a Cabaret, tornant a el so cru dels primers discos, però aquest cop amb una execució instrumental molt refinada afinant mig to més baix (encertadíssima decisió). Però no només la part instrumental és destacable. Angelus Apatrida no es dediquen a fer un thrash purament basat en els riffs, sinó que les seves melodies vocals també són fantàstiques. Notables són les influències de bandes clàssiques com Testament o Metallica, però com sempre li donen el seu toc característic. Especial atenció mereix el breakdown final, perfecte per destrossar-se el coll.

Després de tan brutal inici, torn per Bleed the Crown. La que va ser el primer avançament del treball és una altra bomba de Thrash, no tan cafre com la que obre però amb el mateix nivell de contundència. El riff principal, més pausat i pesat, és una autèntica delícia. I amb aquesta fantàstica tornada la cançó promet convertir-se en un futur clàssic de cara a propers setlists. Angelus Apatrida aconsegueixen un so súper compacte, gràcies a la fantàstica compenetració que tenen entre ells com a músics i al fet que està produït amb gran precisió. La banda ha tingut la sort de comptar amb Zeuss, un productor que porta anys treballant amb llegendes com (Queensryche, Overkill, Suffocation ...), i es nota. De moment, un àlbum excel·lent. Mantindrà el nivell fins al final?

La nostra següent parada és The Age of Disinformation. Ja no hi ha ni rastre d'aquelles intros acústiques ni de les veus netes. Angelus ha sabut entendre que durant aquests últims mesos la situació no ha estat la millor, la gent se sent frustrada i decaiguda, i per a ells els regalen un treball ple de mala hòstia per tal de canalitzar tota aquesta còlera. Tant lírica com musicalment, The Age of Disinformation és una cançó d'allò més violenta. No deixen de banda la temàtica social que sempre els ha acompanyat, aquest cop per denunciar com ens manipulen diàriament els mitjans de comunicació a través de notícies falses a la recerca de causar polèmica. Mereix una menció especial la bateria de Víctor Valera, que fa una ostentació de tècnica al llarg de tot el tema. La resta de la banda també està excel·lent, i la manera en què Izquierdo es deixa la gola al pont em posa els pèls de punta. I per a aquells que gaudim d'un bon solo de guitarra, dóna gust trobar-se per fi amb un de més de 30 segons, perfectament executat. Una altra cançó de gran qualitat; no portem ni un mes de 2021 i em dóna la sensació que estem davant d'un dels millors discos de l'any.

Ens endinsem poc a poc més el disc, deixant enrere els singles i passant ara a Rise or Fall. Una pista menys inspirada, cenyint-se a la típica fórmula dels temes de Thrash. Espero no ser malinterpretat: la tornada amb aquests cors sona colossal, i la cançó en si compleix a la perfecció. No obstant això, no està ni de lluny a l'alçada de les seves predecessores, i per tant podem dir que estem davant de la primera (lleugera) davallada.

A continuació podem escoltar Childhood 's End, una cançó també breu però sens dubte més interessant. Estem davant d'un autèntic festival de riffs: uns més tècnics, altres més clàssics, alguns més foscos... Per moments deixen de banda les guitarres més thrashers per entrar en una atmosfera depriment, on Angelus demostren la maduresa que han anat adquirint amb els anys a través d'un tema que tracta conceptes filosòfics com la pulsió de mort o el pas de el temps. A la pista també hi ha parts on el baix de José J. Izquierdo, sempre present però poques vegades protagonista, té l'oportunitat de destacar.

Disposable Liberty, sisè tall del disc, compta amb un rotllo molt més Groove. El que abans recordava Testament, ara traspua pur Pantera. I això sempre és un bon senyal. El grup es desenvolupa amb la mateixa solvència que en temes més ràpids, mantenint aquesta xuleria i agressivitat que tant m'encanta. Cal destacar com aconsegueixen donar-li varietat al disc sense sortir en cap moment de l'estil, el que demostra no solament una gran tècnica a l'hora de compondre sinó també una oïda entrenada en el Metal. Una altra cançó de gran qualitat, amb unes melodies d'allò més enganxoses que pot comparar-se amb clàssics del gènere.

I ara arriba la meva cançó preferida del disc, We Stand Alone. D'acord, potser no estigui tan elaborada com temes anteriors. Però el que escriu és un gran aficionat al Thrash Metal clàssic, i aquesta pista és purament old school. A diverses cançons de l'àlbum vaig trigar a trobar-li el gust, però el tema en qüestió em va atrapar des del primer moment. La velocitat, els cors, els solos... Un frenesí total. Estem davant d'una cançó més desenfadada, que fàcilment podria haver funcionat com single per la seva enganxosa tornada. I encara amb tot conté un breakdown d'allò més demolidor, perquè Angelus no et van a fer una cançó plana. Un himne de pogos.

A aquesta li segueix Through The Glass, amb la qual tornem a l'estil més pesat i complex que caracteritza la banda. En qualsevol altre treball, l'antepenúltima hauria de ser una cançó de farciment, un punt en el qual ja es van acabant els hits. Però l'homònim dels d'Albacete està a un altre nivell. A hores d'ara l'àlbum em segueixen sorprenent amb temes que ja li agradaria signar a Dave Mustaine. Torno a fer incís en que tant la instrumental com les veus estan treballades des del mateix moment de la composició, la qual cosa és un detall a agrair en un subgènere que de vegades descuida una a favor de l'altra. Per moments sembla que estiguem escoltant sons de l'infern, i és que Through The Glass segueix la línia tètrica de Childhood 's End, però aquesta vegada la cançó dura dos minuts més gràcies a una instrumental de somni que bé podria haver servit per una pista sense cap mena de veus.

Empire of Shame ja comença totalment desenfrenada. L'energia que transmet arriba al punt de resultar aclaparadora, com escoltar això assegut davant l'escriptori del meu dormitori? Es troben ja a faltar els concerts. Als quaranta segons de cançó, el bo de Guillermo apareix deixant-se la gola i donant-nos a entendre per enèsima vegada que aquests tios van de debò. Com a bon disc homònim, Angelus Apatrida recull les diferents vessants del grup, totes elles reunides sota una mateixa qualitat: L'actitud. Potser Empire of Shame no sigui de les seves cançons més memorables, però pots notar que senten cada nota que toquen. I això suma punts.

Aquest increïble treball finalitza amb Into the Well, que des d'aquest primer riff entretallat se'ns presenta com una cançó estranya. Es respira una atmosfera caòtica en el que és el tema més llarg de l'LP, on Angelus temptegen una mica amb el progressiu. Puc sonar repetitiu, però com és el cas de pràcticament tot l'àlbum, la cançó sona increïble. La banda ens convida a baixar amb ells a l'infern, i el viatge no podria ser més gratificant. Feta per a aquells que gaudeixin de l'Metall més tècnic i modern, i un colofó per a un disc rodó.

Angelus Apatrida tornen a superar-se amb un àlbum de grandíssima qualitat. Sense necessitat de crear res de nou ni allunyar-se d'un estil tan definit com és el Thrash, presenten un disc variat que no resulta avorrit en cap moment. El meu nou LP preferit del grup, i un treball que promet convertir-se en un dels millors d'aquest 2021.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats