Discogràfica: Prosthetic Records
Data sortida: 29-1-2021
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

Anem a l'altra punta de món, Austràlia, per veure què ens ofereixen en la seva segona proposta discogràfica Werewolves. Un disc que va ser gravat tot just en el període de 2020 des que va començar l'any i va començar la pandèmia... ells mateixos diuen que la van provocar. I certament pot ser si tenim en compte el material que ofereixen.

El primer disc, The Dead Are Screaming, va tenir molt bona rebuda en el panorama de l'escena extrema i es va propagar ràpidament com un valor a tenir en compte per la xarxa. Aquest segon disc perpetrat per Dave Haley (Psycroptic, Ruins, King) a la bateria, el baixista i vocalista Sam Bean (The Antichrist Imperium, The Berzerker) i el guitarra Matt Wilcock (The Antichrist Imperium, The Berzerker) ens proposen aprofundir en una barreja de black i death metal atemoridor amb lletres que se'n callen ni una.

L'assalt s'inicia amb I Don't Like You, directament a la jugular sense pietat. Els blast-beats presents des del primer segon no et donen descans, tant sols en alguns moments del tema es dona respir i pausa a l'atac al que ens sotmeten com a la meitat del tema on ens ofereixen un passatge més thrasher. Sublime Wartime Voyeurism va pel mateix camí. Atac sonor en tota regla tot i una tornada mínimament melòdica doblant els riffs i més assequible. La part final enllaça de manera clara amb una influència black metal que fa el tema molt més dinàmic. A la tercera hem d'arribar per iniciar d'una manera més pausada, per dir-ho d'alguna manera. Mission Statement es mou en un riff a mig camí del death-punk més rabiós i una bateria desbocada, el thrash torna a aparèixer per donar respir a mig tema.

Crushgasm m'ha recordat per un segon a uns Celtic Frost totalment embogits. Aquest uh! de l'inici... Ens movem pels mateixos paràmetres, blasts-beats frenètics combinats amb parts thrashers. Quasi es veu una intenció de veu mig neta i tot... Unfathomably Fucked hem transporta per un moment als riffs que sempre han sabut oferir Exodus, salvant les distàncies i a mode death metal, tornada molt pesada a palm-muting ideal pel headbanging. Antisocial és una peça prototipus de death metal sense concessions amb tota la ràbia de l'estil. Traitors And Bastards és segurament el millor tema jugant amb la bateria per donar dinamisme i uns riffs a l'alçada barrejant parts ultra-ràpides i més thrashers.

Recta final amb dues peces com A Plague On All Your Houses on tornem a repetir esquemes i They Will Pay With Their Own Blood, la més extensa del disc i menys esperada. Quasi doom si tenim en compte tot l'escoltat fins ara. Arrosseguen els acords i distingim instruments. Part central de pur death metal per anar a terrenys thrash i acabar com ens han mostrat durant tot el treball, a tot drap però amb regust de black metal.

A nivell líric només cal observar pels títols que han escopit tot el seu odi en les lletres, deixant anar la imaginació sense límit. Un treball que resultarà monòton pels no seguidors del gènere però a la mínima que gaudeixis d'una bona estona de tralla es deixa escoltar de grat i té prou arguments per convèncer.