Menu

Testament - Titans of Creation

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 04-03-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

Testament - Titans of CreationNo seria ètic començar aquesta crítica sense reconèixer en primer lloc que tinc una debilitat per Testament des de fa una pila d'anys. Possiblement el cinquè en discòrdia del Thrash Metal, i que no va entrar a la gira del Big Four per qüestions merament logístiques. Creadors de tres discos cabdals per la història i evolució d’aquest estil com són The Legacy (1987), The New Order (1988) i Practice What You Preach (1989). El grup va viure moments convulsos durant els 90, amb constants canvis de membres, discos menys afortunats com The Ritual i intentant conviure amb l’auge d’estils més populars a l’època com el grunge o el nu metal. Arran d’això, els seus discos de meitats dels 90, Low i Demonic són una cerca de noves sonoritats barrejades amb certa experimentació que molts dels seus antics seguidors no van acabar d’entendre.

Acabant els 90 però, llancen un excel·lent disc per tancar el mil·lenni, The Gathering (1999) amb el geni de les baquetes Dave Lombardo. Però just quan es presagiava de nou un futur prometedor per la banda, el vocalista Chuck Billy va ser diagnosticat d’un estrany tipus de càncer que afectava la seva gola i el grup va fer una llarga aturada en la seva carrera. Per sort, el carismàtic vocalista d’origen indígena es va recuperar plenament, i el grup va tornar en plena forma firmant destacats àlbums com The Formation of Damnation (2008), Dark Roots of Earth (2012) i Brotherhood of the Snake (2016).

Entrant ja de ple en aquest tretzè disc d’estudi del americans, amb dotze temes i casi una hora de durada, ens crida l’atenció l’excel·lent portada obra d’Eliran Kantor, que pot arribar a recordar una pintura de l’època renaixentista. Titans of Creation s'obre com marquen els canons de la old school amb una joia com Children of the next level. Un tema molt potent ple de riffs memorables, solos increïbles i melodies enganxoses. Va ser llançat com a senzill ja farà uns mesos amb un entretingut videoclip de personatges animats on hi surten caracteritzats els cinc components del grup, i on es narra la historia de la secta Heaven’s Gate i el suïcidi massiu de 39 dels seus membres l’any 1997 a San Diego.

Sol amb un tema ja podem apreciar l’increïble so d’aquest disc, enregistrat als Trident Studios de Juan Urteaga sota l’atenta supervisió d’Eric Peterson i Alex Skolnick, però mesclat i masteritzat pel gran Andy Sneap.

Amb WWIII ens pronostiquen l'arribada d'una hipotètica Tercera Guerra Mundial, essent un tema enèrgic i directe que ens bombardeja a base de contundència i té tots els números per convertir-se en un nou clàssic de banda sobretot en directe. Tal i com ha reconegut el mateix Skolnick en una entrevista recent, l'actual formació de Testament és la millor que podria tenir la banda actualment i no deixa de ser un veritable all-star dins del gènere.

Els Testament més accessibles pel gran públic els trobem a Dream Deceiver, un tall que ens pot recordar a la seva època del The Ritual, amb una tornada molt melòdica i una estructura a base de riffs entretallats que són una veritable delicatessen.

I és que definitivament, el que fa estar a Testament avui per avui un esglaó per sobre de molt grups clàssics de thrash metal és la seva dupla de guitarristes. La combinació Peterson – Skolnick és realment un as sota la màniga, sabent combinar potència i virtuosisme, amb una gran versatilitat per canviar d’estil i enfocament els temes, i amb una riquesa de recursos que sembla inacabable i que dota al so de Testament d’una frescor musical sense perdre però la seves senyes d’identitat característiques.

A Night of The witch ens trobem amb unes veus al més pur estil black metal de Peterson, que recordem que també lidera el grup Dragonlord practicant un black metal simfònic amb tocs de thrash. És tracta d’un tema molt agressiu que podria recordar la seva etapa més fosca del Demonic, i que s’inspira en la pel·lícula de The witch (2015) del director Robert Egger. Com a curiositat el tema s’acaba amb l’ambientació d’un atmosfèric theremin.

City of Angels és la cançó més llarga del disc, un mig temps amb les típiques veus doblades de Billy, però amb un rerefons d’allò més fosc, ja que el tema ens narra la historia de l’assassí en sèrie Richard Ramírez, que va sembrar el pànic als anys 80 amb el sobrenom de Night Stalker. I és que els 80 poden quedar molt lluny, però cal recordar que la banda va néixer precisament a mitjans d’aquella dècada... Com passen els anys!

Si bé pel meu gust les guitarres són el factor que marca la diferència, seria injust no parlar de l’impecable secció rítmica que formen DiGiorgio i Hoglan. Els dos músics, amb una àmplia experiència a la seva esquena en bandes icòniques del calibre de Death, Strapping Young Lad, Fear Factory o Sadus destaquen de sobremanera en la més experimental i en part progressiva Ishtars Gate.

Symptoms, és una virtuosa peça escrita per Skolnick, amb una atmosfera que va guanyant dramatisme a mesura que avança el tema. Un tema molt personal que tracta sobre la depressió, la frustració i els problemes mentals en general, i que pretén donar visibilitat a aquest tipus de malalties, que segons el mateix Skolnick confessa són bastant més comuns del que ens podríem imaginar. Serà que ens hem de replantejar el nostre estil de vida...

Amb False Prophet recuperem la velocitat i comprovem que Billy tot i la seva edat és un dels millors cantants del gènere, almenys en estudi. El principi de The Healers ja ens fa entreveure que alguna cosa bona passarà amb un groove dels que et fa moure inevitablement el cap. L'ús del doble pedal de Hoglan és també d'admirar aguantant el tema en un clímax realment apoteòsic.

Di Giorgio mostra la seva destresa a la intro de Code of Hammurabi, un tall on la dupla de guitarristes ens obsequia amb la seva compenetració a l'hora de tocar, i és que més d'un quart de segle tocant plegats s'ha de notar d'alguna manera. La velocíssima Curse of Osiris ens mostra la cara més contundent del Testament jugant a cavall entre thrash i el death metal i amb un Billy que s'hi deixa part de la gola amb un guturals monumentals.

L'anecdòtica Catacombs tanca a mode de outro aquest més que notable disc de thrash metal de la vella escola que de ben segur farà les delícies als nostàlgics de la Bay Area i seguidors dels primers Metallica, Megadeth, Overkill, Exodus, Death Angel però que a la vegada busquen la producció i sonoritat dels nous discos de bandes com Havok, Vektor o els dos principals exponents que tenim al nostre país com són Angelus Apatrida i Crisix.

Seguint el seu ritme de treball el seu proper disc hauria de caure pel 2024, però mentrestant podrem gaudir d’aquest excel·lent treball després d'haver tingut la oportunitat de veure'ls en bona forma presentant-lo el passat mes de febrer en un dels darrers grans concerts de sala celebrats abans de la pandèmia conjuntament amb Exodus i Death Angel.

Accés

Has oblidat la contrasenya? / Has oblidat el nom d'usuari?