Discogràfica: Duque Producciones
Data sortida: 13-03-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

Grata sorpresa la proposta que ens fan els Death & Legacy en el que és el seu tercer treball d'estudi anomenat Inf3rno. Per posar-nos en antecedents dir que la formació de Zamora té els seus inicis el 2013 amb influències de bandes com Metallica, Trivium o, potser els més evidents Arch Enemy, que intenten barrejar veus guturals i netes amb melodia i brutalitat instrumental. La seva presentació discogràfica va ser amb l'EP Start to Fall que va ser seguit d'un primer disc anomenat Burning Death que els va donar la oportunitat de tocar amb grups com Angelus Apatrida, Soziedad Alkoholika o Dark Moor entre altres. El segon intent discogràfic va ser Silence el 2016 que ja els va portar a tocar amb els canadencs The Agonist.

Ara han incorporat a les seves files en les tasques vocals a Hynphernia i editen el seu tercer disc que de ben segur els pot portar a, com a mínim, continuar cridant l'atenció a tota la gent que gaudeix d'aquest death melòdic que tants seguidors ha aconseguit des de fa anys arreu. Un disc que els ha portat a sons més extrems comptant amb una producció de luxe enregistrant als V3 de Madrid i comptant amb Mikko Karmila en la producció i mescla i Mika Jusila al master. Notar que aquesta parella és la responsable del so de bandes com Nightwish, Children of Bodom, Stratovarius... La temàtica gira sobre l'infern i les diferents concepcions que se'n tenen. Anem a veure doncs què ens ofereix.

Pray va directe i sense floritures, entra la banda a sac amb tots els instruments en un mig temps que amb les veus guturals de Hynphernia engega ja el doble bombo del que no se n'abusa durant el tema. Un tema molt típic de l'estil amb bons passatges pel headbanging, directe, curt, sense floritures i amb la melodia marca de l'estil amb aquests puntejos i solos tant característics. Més llenya amb Salvation on endureixen la proposta, més doble bombo i una tornada molt més encarada a vessants més "modernes" tot i el toc black del final de la tornada. A destacar en aquesta la participació d'Isma Ramos, vocalista dels Avalanch entre altres. No us perdeu el vídeo que n'han fet.

Insane va una mica més enllà en una quasi hard rockera intro ens deixa amb una línia de baix i veu principal ambdós saturadíssimes, especialment desbocada la veu d'Hynphernia. Molt més pausat, en la tornada tornen a aparèixer els cors harmonitzats i la veu de Isra Ramos i uns teclats que els acosten massa perillosament a una de les evidents influències, Arch Enemy. Jo ho hem pogut veure en alguna peça però a Hellfire l'ús de l'estèreo com a recurs a l'inici del tema és descarat, des d'alguns discos d'Slayer que no ho veia tant evident. Molt bon tema una cadència constant allunyat una mica d'una dinàmica que massa recorda a bandes que tots tenim al cap. Tots de death, rock, metall clàssic i un solo d'allò més rocker. De les millors peces del disc.

Dead Soul busca la vessant melòdica des de l'inici musicalment tot i que la veu no varia ni un milímetre dels tons guturals i precisament una mica més de varietat segurament li hagués quedat molt millor al tema. De nou el recurs en aquest sentit és la veu convidada. Fora d'aquest apunt el tema és consistent i divers per poder atraure un públic més ampli. I fins aquí el disc pròpiament dit, les noves peces. Les tres següents són material antic que han rescatat i donat un nou tractament i que han inclòs en també per completar.

Per aquesta raó amb Carnage sembla que escoltis un altre disc. Inici quasi punk que tret dels passatges amb doble bombo es manté en gran part de la peça. La pre tornada juga amb unes línies de guitarra incipients en els riffs més "macarres" de tot el treball. PC494 segueix en aquesta línia més de garatge en el tractament de les guitarres i deixant de banda la vessant més death. Bones guitarres doblades en la part central. Tanca amb In Time on la millor part és la central on les guitarres prenen protagonisme per melodia, solo i composició tot i que no deixa de resultar curiosa aquesta trilogia, per dir-ho així, que tanca el disc amb un so i quasi estil que dista tant de la resta del disc. Sigui com sigui amb aquest disc poden fer un pas endavant força interessant.