Menu

Dimmu Borgir - Eonian

Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 04-05-2018

M’han encomanat una difícil tasca, que gratament he acceptat, i es tracta de fer una crítica al flamant nou disc de Dimmu Borgir, grup del que en sóc un gran fan i segueixo des del seus inicis, ja fa un bon grapat d’anys. El 1994 va llençar el seu primer disc, For All Tid, (demos apart) i després de 24 anys, acaben de presentar-nos el seu últim treball anomenat Eonian. He de dir que no només sóc seguidor de la seva música, també de les anècdotes i històries del grup, i més concretament d’en Shagrath, el seu líder multi-instrumentista.

Aprofundint una mica en la nova gravació, he de dir que m’és complicat plasmar els meus sentiments tenint en compte que els meus discs preferits són Enthrone Darkness Thriumphant i Spiritual Black Dimensions, tot i que també el Puritanical World Misanthropia considero que és dels millors. Suposo que per a molta gent també ho és el For All Tid, que penso que és molt bo, però simplement és la meva modesta opinió i el meu gust personal. Per aquest motiu valoraré Eonian el més subjectivament possible, però sempre posant-hi de la meva part i sobretot respectant les opinions i cometaris que hom vulgui fer.

Dit això, vull començar dient que és un gran disc però s’allunya bastant de les característiques del Black Metal, encara que no tant del simfonisme i barroquisme que els ha caracteritzat sempre. Inclou peces, per exemple la segona cançó Interdimensional Summit, que em recorden més als Dimmu de fa uns anys, però en general, crec que han deixat el simfonisme dels teclats una mica més enrere, per utilitzar en excés els efectes electrònics i l’abús dels cors; això em fa sospitar que potser tenen pensat utilitzar un altre cop una orquestra per gravar un nou dvd.
No em refereixo a què no hi trobi pompositat ni orquestració, però em fa l’efecte que la seva prioritat sigui l’electrònica, al pobre Gerlioz, apart de la feinada que té als teclats, li han encolomat la tasca de disparar samplers amb els efectes i els cors.
Fent memòria, una altra cosa que també m’ha xocat és que cap a l’any 1996, després que marxés, o millor dit, que fos acomiadat en Tristant, van fitxar l’enigmàtic i gran músic Nagash que venia de gravar l’impressionant Nexus Polaris amb la seva criatura The Kovenant (abans Covenant), i resulta que el 1999 va marxar de Dimmu amb el motiu que ell volia incloure més elements electrònics i Shagrath no hi estava d’acord. Ara arribo a la conclusió que de ben segur en l’actualitat el mateix Nagash estaria encantat de formar part del grup. I si és així, no hagués estat més lògic tornar a treballar amb ell en comptes de amb en Cyruss? Només faig un incís, no pretenc pas menysprear a l’ex Satyricon, que quedi clar.

Per concloure aquesta critica-reflexió personal de l’Eonian, vull dir que estem d’avant d’un potent disc de Sympho Electronic Black Metal, amb una bona dosi d’orquestració i abundants cors, i una aurora mística de les al·lucinacions i somnis del gran Shagrath, que queden reflectides en l’obra. Però la meva pregunta és: després de gairebé vuit anys, no podien haver parit una nova obra mestra a més a més d’un gran disc? Ja tinc clar que un Enthroness o un Spiritual no tornaran mai més, però amb tant de temps crec que podien si més no haver-s’hi acostat una mica.

Llarga vida al Symphonic Black Metal...

Accés