Menu

De pel·lícula

Aquests dies qui més qui menys entre els seguidors del rock dur i metal ha intentat fer-s'ho d'una manera o altra per poder veure una de les darreres estrenes cinematogràfiques, segur que ho has endevinat, es tracta del film que explica la història dels Mötley Crue, The Dirt. No seré jo qui es posarà a discernir sobre les plataformes digitals i la seva convivència amb les sales convencionals o com ha canviat el model de negoci, discussió que d'altra banda també és aplicable a la indústria discogràfica però aquest cop que qui hagi volgut fer-se càrrec de la producció i la posterior estrena sigui Netflix ha fet que sigui més fàcil accedir-hi. Si s'hagués estrenat en sales estic segur que unes poques ho haguessin fet i tot just en grans capitals deixant fora de la visió molt públic potencial. D'aquesta manera és més fàcil tenir-hi accés.

Consideracions diverses a banda el fet és que després de veure-la m'ha fet recordar i pensar en alguns exemples de propostes cinematogràfiques similars i la seva vàlua i qualitat. Si em permeteu la meva opinió sobre The Dirt he de dir que resulta entretinguda i amena per un seguidor de l'escena, i del grup per descomptat, però tot i així no deixa de ser una proposta fluixa que dona tombs sobre els tòpics de sempre, sexe, drogues i rock'n'roll.

Sí, ja sé, és el que hi ha i precisament per això em pregunta la validesa de porta al cinema la història d'un grup sigui quin sigui que acabarà poc o molt tergiversada per poder aconseguir algun gir o reforçar una de les trames del guió per donar-li una excusa i una validesa a allò que no té massa d'on treure suc. Està ben feta, força fidel a la realitat, entretinguda però estic en un punt que em sembla la mateixa història de sempre de com es forma un grup, les disputes i com aconsegueix notorietat i els problemes posteriors que sempre acaben amb una reconciliació i retrobament. Tot ben amanit amb una dosi d'excessos que ja en aquest punt no es poden sorprendre perquè estem bastant curats d'espants sobre les rucades que pot arribar a fer l'ésser humà (atenció spoiler!!!!) esnifades de formigues incloses.

Perquè, sincerament la història es repeteix, anem a fer un petit repàs de pel·lícules utilitzant aquesta fórmula. No pretén ser una llista amb cap criteri concret ni detallada, senzillament pel·lícules que em venen al cap i compleixen aquest criteri de basar-se en una banda o història real i a partir d'aquí l'esquema de mostrar excessos de tot tipus es repeteix. 

Una que em ve al cap ràpidament és Rock Star, un film amb Mark Wahlberg i Jennifer Aniston que recreava d'alguna manera la història de Rob Halford i Ripper Owens d'una banda fent esment a la homosexualitat en un cantant de rock dur i la trama principal al fet que un fan d'una gran banda acabi sent el vocalista complint-se el seu somni. Des d'aquest punt de vista ja surt d'allò d'explicar el naixement d'una banda. Aquí ja tenim un grup amb èxit i és la història d'un fan que toca en una banda tribut. Una de les aportacions més valuoses del film va ser una gran banda sonora on alguns temes creats per l'ocasió encara formen part dels sets d' Steel Dragon o Jeff Scott Sot. La recordeu?

Un altra que crec es pot esmentar és la protagonitzada per Kristen Stewart (Joan Jett) i Dakota Fanning (Cherie Currie). Una banda possiblement mai prou recordada al ser pionera d'alguna manera en això de formar una banda exclusivament per noies i la importància dels actors de la indústria per poder fer que explotin comercialment i tenir repercussió. De nou una història desviada en alguns sentits i que narra la formació i ascens del grup amb els entrebancs i les repercussions de l'èxit en un entorn juvenil desbocat. Més del mateix:

Una més recent i que tothom pot tenir al cap és la recent pel·lícula dedicada a Queen. Tant seguidors de la música com públic en general l'ha vist ja que la popularitat de la banda britànica es pot dir que ha traspassat fronteres i estils musicals. Pels pocs iniciats quedaran meravellats de la bona factura del film i l'espectacular filmació final recreant exactament aquell mític concert de Wembley. Fins i tot els coneixedors de la història en poden sortir satisfets ja que està tot molt ben filmat i interpretat però es posa davant el guió que la història tal com va ser i s'altera d'aquesta manera una realitat que molts pensaran que és tal com aquí s'explica. Per la resta, més del mateix. Com es forma el grup, ascens meteòric, crisis de tot tipus, caiguda i tornada amb penediment per dir-ho així.

Menció a part mereixen algunes propostes cinematogràfiques que són dignes de cita ja que han intentat trenar una història pròpia amb el rerefons de l'escena del rock dur i metall. Segur que en aquest sentit tothom pot recordar This is Spinal Tap, aquella rocambolesca història sobre una banda de rock totalment inventada on narra a mode de paròdia tot el que és i representa el rock i metall amb les seves contradiccions, tòpics i ridiculeses.

Potser no tant lúcida però almenys amb una bona banda sonora també podríem recordar en aquest sentit Wayne's World, una cinta amb cap pretensió i ridícula en algunes parts però no tenia cap més pretensió que fer riure a través de la història de dos personatges histriònics a qui agrada el rock. Fins i tot se'n va fer una segona part però si ja la primera era justeta la segona per oblidar. En bona part encara va enganxar una època on el rock encara era popular i tenia un seguiment molt més massiu que actualment.

Sigui com sigui i com a seguidor de l'escena del rock i metal i de la música en general preferiria més propostes com les que fa el realitzador canadenc Samm Dun més encarades a fer estudis, reportatges i documentals sobre diferents aspectes de l'escena. Des de d'aquell primer i ben valorat Metal: A headbanger's Journey passant a Metal Evolution o Global Metal a més de la seva participació al DVD de Iron Maiden Flight 666.

Sigui com sigui a cada llançament cinematogràfic que tingui algun tipus de relació amb la nostra escena musical no podem evitar estar-ne avinents... i és que no ens enganyem, les referències que apareixen en aquest sentit són poques i anem necessitats de material.

Accés