Plaça de braus Las Ventas, Madrid
Fotos: Joaquim Valls

Amb l'ànim de rememorar en certa manera el famós concert de 1978 a Madrid on van participar Mad (amb Juan Márquez després a Coz), Cucaracha, Topo, Coz (amb els germans de Castro posteriorment a Barón Rojo) i Leño es va realitzar 38 anys després una revisió molt acceptable del que es va fer en aquell moment. De fet només dos grups continuen actius dels que van ser presents en aquella edició, Coz i Topo. El cert és que aquell festival va tenir la seva importància a nivell de trencar amb la opressió que es vivia en aquells moments, va tenir una repercussió enorme en l'escena musical, com a mínim la madrilenya, i era un clàssic de la época. Clar que els que habitaven "a províncies" ens vam assabentar del concert tant sols després de la seva celebració i amb els anys ha anat creixent en certa forma una mirada òbvia cap aquell concert.  
 
Al 2016 hem tingut un festival amb tot el positiu que ens poden oferir aquestes bandes, no oblidem que han estat fonamentals en l'escena rockera espanyola i crec sincerament que era un esdeveniment que qualsevol amant de la música rock feta aquí calia que no es perdés. Llàstima que per algunes desavinences personals no van estar presents certes persones importants per tal cita, i estic pensant en Sherpa o Rosendo. La veritat que em va cridar l'atenció que la resposta fos tant positiva, molt públic vingut de molts diversos llocs de la geografia estatal i crec que van rondar les 11.000 persones i això en els temps que corren és tot un èxit. Em comentaven alguns que totes les bandes estant molt vistes per Madrid, però el que cal tenir en compte és que jo crec que la majoria érem de fora per poder veure aquesta cita de rock fet en castellà.

Sis bandes, cadascuna amb un horari estricte i complert eficaçment. Rocktiembre 2016 podrà ser recordat perquè es va poder observar que les càmeres ens rondaven per tot arreu i en qualsevol moment, molt bé i un encert per part de l'organitzador, almenys qui no ho va viure podrà veure el que es va perdre.
 
Passant ja al tema musical puc dir que al estar enmig de la plaça la meva visió és la que vaig tenir en aquella situació, no sé quina va ser l'experiència a les grades, ja que molts cops moure's de forma natural per diferents llocs estava prohibit, això crec que és quelcom que a la majoria no ens agrada, però em van comentar que des d'allà no s'escoltava gaire bé depenent de la banda. Des de baix amb alguna petita excepció, tant el so com la visió va  ser realment excel·lent en tot moment. Els que van donar el tret de sortida van ser Coz, tot i que tots els concerts van tenir les presentacions prèvies a càrrec dos personatges habituals en això del rock estatal com són Mariscal Romero i el Pirata. La banda de Juan Márquez, Coz ha sabut rodejar-se de les persones adients per mantenir el grup viu, tenint en aquesta ocasió a Enrique Ballesteros a la bateria, un clàssic de l'escena rockera sense desmerèixer un guitarra que borda aquests temes i rescatant una sèrie de temes clàssics del rock estatal. La veritat és que tot i ser mitja tarda la gent tenia ganes de veure'ls i gaudir del seu concert en el que no van faltar temes com Más Sexy, Imagínate o aquell i gran conegut tema com és Las chicas són guerreras cantat per una gran majoria deixant clar que el dia de la glòria per Coz va tornar per uns minuts.

Ràpidament canvi de grup en el mateix escenari i Topo davant dels nostres nassos. La banda de Lele Laina i José Luis ens van deixar vapulejats amb un set-list guanyador, començar amb Los chicos están mal i seguir amb Mara Negra, Blues del Dandy o tocar aquell clàssic Vallecas 1996 i el Días de escuela que posteriorment també tocarien Asfalto, va ser tot un encert. Topo van emocionar en el seu concert, gran professionalitat que per desgràcia mai va ser corresposta. Allí es van deixar estimar i molts ens vam rendir davant la seva gran validesa, i què dir de la banda?  Es notava una comunió difícil d'explicar i és que Topo sempre han estat estimats, aquell era el seu lloc i tots ens en vam adonar.

Els següents eren ni més ni menys que la banda de José Carlos Molina, Ñu, un referent absolut del rock hispà, un perdedor que en concerts així guanya més i més seguidors. La seva gran professionalitat acompanyat per una banda realment boníssima el fa ser aquella persona segura que sempre ha estat, i és que per aquest home no passen els anys!!. El set-list va ser d'infart, ja sigui per aquest inici amb Preparan, No hay ningún loco i La granja del loco a més d'un encert centrar una part del concert en Fuego i Más duro que nunca, fins i tot va tenir el moment per oferir la seva balada Ella i que sortís la seva amiga Judit Mateo al violí per fer una versió súper especial de El tren, moment en el que la plaça es va rendir davant Molina i la seva banda. Fàcilment podria ser considerat com el moment més emotiu del festival, amb tothom cantant el tema. Grans Ñu, uns triomfadors absoluts del Rocktiembre 2016 i això que van estar a punt de no tocar...

La nit ja era amb nosaltres i era el torn de Julio Castejón i Asfalto. Amb una banda d'etiqueta, sortint a tocar tots vestits d'un blanc impecable van donar el toc distintiu de la jornada. La seva música era diferent de qualsevol de les que es van poder escoltar aquell dia, però des del meu punt de vista el més adient per aquell moment. Gran veure i escoltar la veu de Julio, sempre tant positiu en tot, la veritat es que contagia el seu estat. Asfalto van deixar anar clàssic rere clàssic com tots, i començar amb Más que una intención seguit de La batalla i El gran Rocinante era per estar allà, sens dubte un set-list memorable. També van repetir tema propi com Topo i aquest cop per ells mateixos, Días de Escuela i un gran final amb Capitán Trueno volant per la plaça que va estar lleugerament deslluïda perquè no la van arribar a finalitzar per qüestions d'horari, tot i això van donar el punt diferent i emotiu del festival.

Arribava el moment més heavy del festival amb la presència de Barón Rojo, i puc dir que si bé ells van estar molt millor de l'esperat, no va ser així pel que fa al so, el pitjor de tota la jornada, cosa que no arribo a entendre. On eren els seus tècnics?, i, per tant, ni que toquessin els seus grans temes com Las flores del mal o Con botas sucias no van aconseguir el favor d'un personal que en aquell moment s'havia convertit per moments en simple observador.

Per finalitzar una banda clàssica del rock estatal, el grup del senyor Cifuentes i els seus Burning que van oferir un concert de gran qualitat instrumental i rock pels quatre costats. Amb uns músics que poden ser qualificats de cracks en tot el seu treball ens van fer vibrar amb temes com Jim Dinamita, Esto es un atraco i un final amb tota la plaça als seus peus amb Mueve tus caderas amb Johnny Cifuentes (teclats i veu) i Edu Pinilla (guitarres i cors) en plena acció. Al seu costat una efectiva base de vents i amb els Burning en un final d'alçada pel Rocktiembre 2016.

Per últim ens esperava una petita sorpresa final amb quasi tots els músics que havien participat, tot i que no vaig veure a Barón Rojo, tocant de forma més que irregular una versió de l'argentí Moris i el seu Sábado a la noche. La veritat és que es notava que no la tenien preparada, va ser una excusa per sortir a saludar i donar per acabada una gran lliçó de rock hispà.

No puc obviar de dir que aquest cop no podreu veure fotos generals de l'esdeveniment, ja que sense entendre molt bé perquè se'ns va prohibir als fotògrafs fer instantànies de l'ambient. I dir finalment que es comentava que tot plegat es podria repetir, el tema està a l'aire, però certament aquest Rocktiembre 2016 ha estat un èxit i qui ho va dubtar es va equivocar, un plaer!!