Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Tercera visita dels del Maresme a les terres de ponent de nou al Cafè Teatre i de nou gràcies a la bona feina de AOS Producciones sempre avinent al que es mou en l'escena underground per oferir-nos plats sucosos per melòmans fora de les grans cites i els noms més coneguts. Sempre és difícil programar dates en directe i en places no fàcils com la capital de l'oest de Catalunya encara amb un punt més de dificultat, aquella nit les circumstàncies van fer que l'oferta fos doble amb un altra cita a La Boite amb Ratpenat, Death Stalkers i Steinbock que tot i ser d'estil radicalment diferent es podrien arribar a restar públic o, com a mínim fer dubtar a aquells que tenen la sort de gaudir de diferents estils.

Imperial Jade es troben actualment presentant el seu segon treball On the Rise després de la bona acollida d'aquell Please Welcome que ja ens va cridar l'atenció i li vam dedicar atenció amb una entrevista que podeu recuperar i la seva vinguda a Lleida que també vam publicar i està disponible. Un cop més l'assistència no va estar d'acord amb la qualitat que emanava de les taules i tot just unes 50-60 persones ens trobàvem a la sala quan un quart d'hora sobre l'horari previst va pujar la banda a l'escenari. No em puc estar de comentar que veure directes en aquestes condicions és tot un plaer i no ho dic pas per la poca afluència si no pel fet que cada cop més el Cafè Teatre em sembla un bon espai per aquest tipus de concerts. Ben aprop dels músics i, el més important, un so net i ben pulcre que et permet distingir cada instrument i gaudir de les interpretacions. Val a dir que aquest cop a la bona feina del tècnic Josean s'hi va sumar que la banda portava el seu propi que sempre és un plus per conèixer com cal que soni un grup.

Directes al gra la banda comença amb la peça que obre el nou disc You Ain't Seen Nothing Yet que enllacen quasi sense descans amb Dance, al igual que al treball. Es nota que estant rodats, que porten taules a l'esquena i tenen els temes apamats i ja d'entrada tot sona al seu lloc. Impecable. Segueix The Call amb aquest toc a mig camí entre els AC&DC i el rock més assequible dels 70 combinant les parts més dures amb una tornada d'allò més melòdica i on ja vam tenir un primer tast de la bona tasca dÀlex i Hugo a les guitarres jugant amb tota mena d'efecte amb els pedals traient sons totalment marcians.

Desprès d'aquest seguit de peces del nou disc cal recordar la seva primera referència amb Mr. Rock'n'Roll un tema d'allò més enèrgic que de nou ens porta al cap noms clàssics per les influències que emana amb una tornada ben enganxosa. Qualsevol amant del rock en majúscules no es pot resistir a aquesta peça. Seguim amb el primer treball amb High on You sense baixar la intensitat on el baix pren protagonisme un instrument massa menyspreat en el nostre estil i ja la inclusió de l'harmònica. Tornem a On the Rise amb una de les millors peces com Glory Train, intensa i amb una gran tornada que mostren la bona feina als cors de tot el grup. Time Machine ens mostra el virtuosisme d'Àlex Palmero en aquest inici de tema i la força que imprimeixen quan entra tota la banda.

Temps per una pausa amb una peça com Electric Lady que el vocalista Arnau Ventura s'encarrega de presentar degudament per la sensibilitat que comporta i la intensitat que emana tal com vam poder comprovar amb unes precioses melodies de guitarra doblades i aquesta intensa tornada i uns bons cors. Menció a part mereix el virtuós solo d'Àlex que ens va deixar ben distrets. Va seguir una peça que de ben segur ningú s'esperava Ain't that, una versió de Marvin Gaye, el rei del soul que va sonar com si fos un tema més de repertori propi.

Tornem al primer disc amb A Rollicking Song i aquesta cadència tant enganxosa i més guitarres doblades i aquesta essència de rock'n'roll clàssic. Keep me Singing va fer que el públic participés amb aquest na nanana na tant fàcil de fer en un concert. Amb Sad for no Reason el més fàcil hagués estat posar-se a ballar com un boig amb aquest velocitat i el toc country que té el tema. Molt intens. S'anava acostant el final i amb Rough Seas vam poder comprovar que també saben fer bons i poderosos riffs en una peça molt més enigmàtica. Fire Burning Sound que tancava el primer disc va ser la peça escollida per acabar amb el set normal per dir-ho així i fer el comiat.

No ens van deixar així i van tornar per fer aquella peça amb que alguns els vam conèixer que obria el primer disc, Satyr, per finalment acabar amb Heatwave del segon disc i primer videoclip del treball amb aquest intens inici de bateria. Només cal veure el clip i que et quedi clar d'on veuen els Jade amb aquesta imatge i tractament que s'ha fet al clip.

Definitivament Imperial Jade mereixen un lloc que s'estant guanyant a pols i que poc a poc els fa justícia girant arreu i fins i tot amb la inclusió aquest proper estiu en alguns cartells de festivals importants com el Rock Fest on podrem tornar a gaudir del seu directe en un marc de gran esdeveniment i on sembla que el personal està més atent que no a les petites cites.