Menu

Avalanch 30-09-2018

Sala Razzmatazz 1, Barcelona
Fotos: Lola Cabezas, Albert Perera

Com han canviat les coses. Alberto Rionda està radiant. Em dona la impressió que ara està vivint allò que sempre havia desitjat per la seva banda de sempre, poder tenir uns músics al seu costat de màxim nivell amb els que poder donar via lliure a totes les seves inquietuds musicals. D'altra banda, i especialment per la gent que hem seguit la carrera del grup, el guitarrista sempre havia estat un personatge més tímid sense massa afany de protagonisme ja sigui en un concert o en tot el que envoltava al grup tot i fer la major part d'entrevistes promocionals i portar el pes del grup. Si alguna polèmica envoltava la banda el silenci i la prudència era la opció escollida. Això ha canviat. L'Alberto Rionda actual té i sembla voler el protagonisme total com a fundador, compositor i alma mater del grup. Més actiu que mai a les xarxes ja sigui a nivell personal com pel grup i sortint al pas de qualsevol polèmica o crítica que aparegui si creu que ho ha de fer sense pels a la llengua. Fa ben poc ens ho confessava en una entrevista telefònica que podeu recuperar en aquest enllaç.

Però anem a pams. No tenia clar què esperar d'aquest concert de final de gira d'Avalanch, i no ho dic tant pel grup en sí ja que els actuals membres són músics reputats i de solvència contrastada, més aviat per la resposta de la gent. Des de la seva tornada el grup no ha parat de tocar però sense massa escarafalls, sales i/o festivals petits han estat l'agenda habitual i sabent com n'és de dur el personal a l'estat amb les bandes de casa la resposta que podien obtenir era una incógnita. Ben aviat va quedar esvaït aquest dubte, només arribar als voltants de la Razzmatazz 2 ja es veia ambient i a l'hora d'obrir portes es va formar una cua que arribava a la vorera i anava força metres enllà. Primer dubte resol.

De fet, tampoc no s'ho havien posat fàcil. L'únic atractiu era el grup, cap teloner, Avalanch i punt. Un cop dins la sala continuava la sopresa de veure com registrava una entrada més que bona sense estar plena però amb tres quarts de l'aforament ple. Pocs minuts després de les nou del vespre va aparèixer en escena el mestre de cerimònies Rionda. Sol, tenint i volent el protagonisme com deia anteriorment, deixant-se estimar i quasi idolatrar... i se'l veia encantat. Poc a poc i interpretant Hacia la luz va anar donant entrada a la resta de músics, sent el darrer Israel Ramos, que un cop en les seves posicions i amb l'esclat del personal van arrencar amb Tierra de Nadie.

Pel que fa a la posada en escena era senzilla amb un teló de El Angel Caído de fons però destacava sobremanera l'enorme bateria de Mike Terrana que ocupava bona part de l'escena a la part central, no en va és una de les "vedettes" del grup ara mateix... No aniré amb embuts. La primera part del concert va ser de traca. Com era d'esperar el protagonisme va ser pel citat treball que han regravat, i el pretext d'aquests dos anys de gira. Van anar caient des del mateix Angel Caído (on va aparèixer una model vestida amb ales blanques, d'àngel vaja!!), Xana, Corazón Negro, on va resultar curiós escoltar aquest tema amb Rionda amb una Jackson i la característica Gibson de Salan ja que li dona un punt de duresa i distinció respecte a la versió original del 2001 a més de dividir el tema en dos parts per enmig fer un duel de guitarres prou distret, Delirios de Grandeza, Antojo de un Dios i tantes altres que conformaven segurament un dels treballs més estimats de Rionda i que si mai heu seguit mínimament el grup segur en coneixeu el contingut. Hi ha qui s'esperava sent el darrer concert de gira l'aparició de Leo Jiménez a Las Ruinas del Edén però no era un els convidats que vam poder veure.

Al meu criteri el so va estar excessivament passat de volum i amb massa presència de la bateria... tampoc no resulta cap sorpresa tenint a Terrana que vol la seva part de protagonisme.

Repeteixo, fins aquí de traca. No vull dir que a partir d'aquí no fos un bon concert, senzillament les contínues aturades que ja van començar amb un pastís i brindis amb cava? (tenint en compte on èrem...) o xampany?, ves a saber, per celebrar el fi de gira, van trencar la continuïtat i el ritme. Des d'aquí multitud de bromes entre els membres, demostració del bon ambient que sembla haver en el grup i un munt de gestos de complicitat es veien entre ells, bromes amb el públic, especialment en un petit set acústic amb Rionda i Ramos on van interpretar El Príncipe Feliz, de ALQUIMIA, i Cambaral per seguidament fer el mateix amb Manuel Ramil i de nou Rionda per fer un emotiu Vientos del Sur.

Era evident que les "estrelles" internacionals havien de tenir el seu moment i tothom ja tenia clar que en algun moment Mike Terrana ens torturaria amb un solo. Qui em coneix o llegeix sap que penso sense embuts que un solo de bateria o qualsevol instrument és una pèrdua de temps i una petita estafa. Tots sabem que són grans músics però els egos a casa, si anem a veure'ls és pels grans temes que tenen no per perdre un quart d'hora on podríem haver escoltat dos temes més amb el citat solo de Terrana o l'encara més prescindible de Rosen. Sigui Terrana o qualsevol altre, aquestes coses només poden ser permisibles per músics que ja d'aquest extrem han fet carrera per dir-ho així com els grans guitar-hero tipus Satriani, Vai...etc Això sí, al personal no va semblar pas que li provoquessin un disgust, més encara amb la conya que es van marcar Rionda i Terrana amb un cocodril inflable que va acabar entre el públic.

Pel que fa als convidats, que ja ens van anunciar a l'entrevista, van ser amb Xina, de OKER, fent un dels temes de Hijo Pródigo de 2005, aquell Papel Roto, i amb dos membres d'una banda que a fora de la sala molts comentaven que eren els teloners de la nit, Regresion, Toni i Pedro, que van interpretar Lucero amb la resta dels Avalanch.

La part final va ser per alguns temes escollits de l'àmplia discografia del grup com Alas de Cristal o la molt ben rebuda Torquemada que va posar el fi a poc més de dues hores.

Podia haver estat de matrícula d'honor i va quedar en un força bé que ens convida a estar atents als propers passos del grup, més tenint en compte que es troben gravant un nou treball on caldrà veure la capacitat creativa de Rionda i si els seus actuals acompanyants han contribuït en les noves composicions o continua sent la criatura del guitarrista asturià.

Accés