Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona
Fotos: Live Nation

La història i els arguments es repeteixen. Quan sembla que mai més hi haurà possibilitat de veure a tal banda acaba passant per remot que sembli. Aquesta era la història amb Guns'n'Roses, una de les bandes més populars de la història del hard rock que tot just amb el seu debut i un segon disc quadruple (deixant de banda versions i demés) ho van revolucionar tot en aquesta escena. Quan fa uns anys es va anunciar aquesta "reunió", i poso cometes perquè tots tenim clar que no és complerta, el que la majoria va pensar és allò de "aquest cop no se m'escapen".

Aquest devia ser el pensament de les més de 50.000 persones que es van donar citar un diumenge de juliol a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Això sí, aquest cop aquelles bogeries de milers i milers d'entrades venudes en unes hores esgotant tot el paper no han succeït. El ritme ha estat esglaonat i sembla que en les darreres dates es va animar bastant, tot i així el mateix dia del concerts se'n podia adquirir.

Donava la sensació poques setmanes abans que l'estadi quedaria gran per la cita però al final va presentar una molt bona entrada tant a pista com a les graderies. Públic de tota mena es podia veure passejant fora de l'estadi, majoritàriament entre 35 i 45 anys quan en plena adolescència regnaven Guns i Metallica. És difícil que avui en dia puguin sorgir bandes d'estadis com aquesta i es notava en l'ambient que era una oportunitat única ja que en el primer tram de la gira no van trepitjar Barcelona i ara han fet dos dates a l'estat, les dues grans capitals i molts que no van poder o voler desplaçar-se tant lluny ho han tingut més fàcil.

Destacar el gran dispositiu en que s'han convertit aquests grans "bolos" ja que tot l'estadi estava envoltat de tanques i diferents controls que feien que com a mínim en passessis tres abans d'accedir al recinte.

Precisament aquests controls i tota la volta al recinte que vam haver de fer per recollir el nostre accés van fer que no veiéssim els Nothing More, banda a mig camí entre el rock i el metall i que sembla tenir bona acollida als EEUU. Sigui com sigui una gran oportunitat de donar-se a conèixer davant un nombrós públic arreu d'Europa.

Volbeat no són un nom desconegut pel públic de festival per exemple. Acostumen a estar cada estiu en alguna cita d'aquest tipus i en posicions força privilegiades. Personalment encara no els hi he trobat suficient atractiu i per això em vaig disposar a estar atent al seu concert per veure què podien oferir davant unes circumstàncies gegantines en tots sentits. La tasca de repassar sis treballs d'estudi en 45 minuts no és fàcil i és evident que la majoria d'eleccions farien referència al darrer Seal the Deal / Let’s Boogie com amb la que van obrir The Devil's Bleeding Crown. La veritat que per moments em van desconcertar i no ho dic en negatiu si no que el ventall d'estils ofert amb els diferents temes era amplíssim. Des del citat tema que obria el concert, força metàl·lic, la més rockera i festiva Lola Montez que la va seguir o Sad Man's Tongue a mig camí entre el country i el rock. Això només amb tres temes!! Tornem al metall amb Dead but Rising del seu anterior disc Outlaw Gentlemen&Shandy Ladies i encara anem més enrere amb la següent A Warrior's Call del Beyond Hell/Above Heaven. També van tenir temps per les versions (quina nit de versions) amb la popular I only want to be with you de Dusty Springfield. El personal anava reaccionant, tot i que la majoria anava al que anava, i van anar recollint més adeptes. Amb For Evigt un bon nombre de públic es va afegir al tema molt festiu i assequible així com amb Black Rose. Ens acostàvem al final quan van caure Seal the Deal i la festiva Still Counting. No sabia que esperar-me i no vaig acabar decebut... però tampoc apassionat.

Una de les preguntes més repetides un cop finalitzats Volbeat va ser si els Guns serien puntuals. La cosa no és tant esperpèntica com el que expliquen els que els van veure en la era Chinese Democracy però fidels als rumors van sortir a escena les Pistoles i Roses amb uns 30 minuts de retard, 15 dels quals projectant imatges d'un tanc llençant projectils a les pantalles, obrint amb la potent It's so Easy. Ningú es pot resistir a aquest tema i ja amb l'aforament ben ple es comença a revolucionar tot i es notaven les ganes. Si el personal hagués sabut que n'hi hauria per 3 hores i mitja potser s'ho hagués pensat millor abans de donar-ho tot ja que amb Mr Brownstone poca cosa hi ha per dir i els l'excitació no va baixar ni per un segon. Dos clàssics d'un dels millors discos de debut de la història. Ells mateixos es van encarregar de baixar els ànims amb la regular Chinese Democracy (dos temes més sonarien d'aquest treball que pocs dels presents crec sabien de la seva existència) per tornar-ho a posar tot potes amunt amb Welcome to the Jungle i els primers efectes pirotècnics. Es va notar que Double Talkin' Jive no era molt coneguda i aquest tram de concert amb Better, Estranged i les primeres versions amb Live and Let Die i Slither (Velvet Revolver) van conformar un tram on ja havíem pogut comprovar que Slash està en plena forma i no va parar d'encisar a tothom amb una demostració de sis cordes i virtuosisme notable. Richard Fortus l'acompanya de manera més que solvent i el so d'ambdós va ser potentíssim. El global va ser notable amb unes guitarres duríssimes on en bona part del concert van tocar Gibson amb tot el so contundent d'aquest model. Cada cop que sona un tema del Apettite l'estadi s'enfonsa i no va ser menys amb Rocket Queen. De fet, va ser una constant aquestes pujades i baixades ja que si Shadow of your Love torna a refredar els ànims i recordar a Terminator amb You could be mine ens fa rejovenir 20 anys.

Feia esment als dos guitarres però per Duff McKagan semblen no passar els anys. Toca amb solvència, fa cors i canta els temes més macarres com la versió dels Misfits Attitude. En aquest punt es va anar refredant l'ambient ja que This I Love, Civil War, Yesterdays, Coma o el solo d'Slash no podien provocar altra reacció. Els temes de Use Your Illusion si que despertaven certa reacció però la gent semblava estar present en una audició, atents a les melodies més que res que no en un concert de rock. La reacció va ser furibunda amb Sweet Child O'mine, no podia ser d'altra manera, tornant a matar els ànims amb Wichita Lineman, una nova versió.

Encara no hem parlat d'Axl... és la vedette. Un dels principals focus de les mirades. No està en el seu millor moment, sobra dir-ho, aquells tons del passat han desaparegut i també la forma física (literalment) tot i això i a pesar d'alguns galls crec que es pot dir que manté el tipus i pot defensar suficientment els temes però no podem esperar que ho faci com fa 20 anys. Cap de les nostres icones musicals, els anys passen per tots. El reguitzell de temes fins al final del concert no van aconseguir les millors reaccions i és que molts ja no s'esperaven estar a l'estadi en aquelles hores. Used to Love Her, Don't Cry (aquesta amb millor reacció) Wish you Were Here (Pink Floyd), November Rain (amb errors d'Axl al piano de cua), la sorpresiva i no esperada Black Hole Sun de Soundgarden o el Knockin' on Heaven's Door de Bob Dylan que tant popular van fer a primers dels 90 ens van portar al final del set amb Nightrain.

No ens podien deixar amb la mel d'un tema del gloriós Apettite i van tornar tranquils amb Pattience, nova versió ara dels Who amb The Seeker i la final i esperada Paradise City amb tota mena de pirotècnia, foc a escena, confetti i tot allò que pugueu imaginar per mirar d'acabar en un punt àlgid.

Es posava fi a quasi tres hores i mitja. Ningú va demanar més, a les xarxes a les tres hores ja apareixien missatges de "el concert inacabable" i, certament, tot el que havíem sentit fins al moment era cert. Al actual set que fa la banda li sobra una hora. Amb dues hores i mitja i una reordenació dels temes seria un show potentíssim que no et deixaria ni respirar. Tenen hits per aquest temps, allargar-ho amb tota mena de versions, solos i demés no té cap sentit. Desconec les raons, voler demostrar la forma del grup, els descansos d'Axl, justificar el preu de les entrades... ves a saber.

Sigui com sigui encara val la pena veure un show del grup. Potser algun dia sabrem perquè no han acabat fent res en aquesta reunió amb Steven Adler tot i que aquest se'n mort de ganes o si mai hi va haver contacte amb Izzy Stradlin. El que és cert és que la maquinària no l'aturaran mentre aquesta gira sigui una de les més rentables dels últims anys i el grup continuï tenint aquest poder de convocatòria.