Sala Wolf, Barcelona
Fotos: Manu Dameam

Es trobaven a faltar aquestes excursions per veure directes. No cal explicar el que portem vivint des de fa dos anys i que tants aspectes de la nostra vida ha complicat. Tot i que les restriccions dures i confinaments generals sembla difícil que tornin als nivells de l'inici de la pandèmia, l'activitat concertística no ha recuperat, i costarà, la normalitat. Es fan concerts, sí, però amb l'ai al cor sempre per si es podrà fer finalment i en quines condicions segons el moment pandèmic. Les bandes internacionals amb calendaris de llargues gires en diferents països costarà que tornin, això sí, petits periples per un sol país o les bandes més properes poden tenir certa activitat. Aquest és el cas que ens ocupa, dues bandes de casa, els de la Catalunya Central Siroll i els barcelonins Deldrac que van ajuntar esforços per oferir a la sala Wolf de Barcelona una nit de deathcore per una banda i thrash metal per l'altra.

Mira si feia temps que no estava per la zona, habitual en altres temps, que al accedir a peu a la part final del carrer Almogàvers on s'ubica la sala al barri de Poble Nou no vaig reconèixer el carrer. La conversió d'aquell tram en peatonal amb el pas de vehicles limitadíssim quan fins no fa tant era un llarg carrer amb diversos carrils de circulació donant a Marina va ser tota una sorpresa.

Molts segur que tenen ben present la Wolf com la antiga Sr. Lobo, poc en puc dir, mai vaig estar-hi sota aquest nom i ara era el primer cop en aquesta nova etapa. La sala em va semblar espaiosa tot i que no ideal pels directes. Les àmplies columnes que a banda i banda dels extrems de l'escenari i fins al final de la mateixa delimiten l'espai per veure el que passa a escena a la mínima que estàs escorat treuen una visibilitat necessària per un concert. Coses pitjors s'han vist per això...

Per accedir, com marquen els temps, passaport Covid però va quedar clar un cop més que un lloc on es pot consumir beguda és complicat que el personal respecti el tema de la mascareta. Tampoc no semblava que preocupés gaire a ningú. Puntualment van pujar els Siroll a escena. El grup té una fama més que guanyada d'uns directes contundents i que no donen treva, aquesta no va ser una excepció. Des del primer moment ho van donar tot, cosa que si a més sumem els temes que acrediten als seus treballs d'estudi és una fórmula que difícilment fallarà. El trio inicial va ser per dos temes del seu darrer Doble o Res com Tú Mateix i Cobord al que es va afegir Pobre del EP Aniquilació. Actitud, constant moviment, headbanging i animant al personal al que ja s'anaven guanyant. Hòsties va tenir protagonisme propi enmig de les primeres salutacions i és que cal encara mantenir la flama del darrer disc. El concert el van estructurar a través en gran part de tres temes més o menys enllaçats marcant així una bona estona d'intensitat i per no fer decaure ni un moment. Així va ser amb Mitjans de Manipulació, Doble o Res o A l'Aguait. Algú hem comentava fa poc que considerava Gou, vocalista dels Siroll, una de les millors o la millor veu de metall extrem de casa nostra. Fàcilment puc estar d'acord. A més d'això l'entrega és total i això la gent ho nota. En aquest punt ja vam poder notar que l'equip de so la sala té una manca de greus considerable, i si només fos això..., a la mínima que et retires una mica endarrere es nota la seva feblesa i poc rang dinàmic. Només en les primeres files on reps l'impacte sonor quasi directament de l'escenari amb els amplis i la bateria la cosa millora.

Alternem diferents etapes discogràfiques com amb La Cosa o la versió de Brujeria Pagesos Satànics per anar pels Fatxes de Proximitat i les trucades dels 902, sent aquest darrer curiosament la primera peça que toquen del Més Llenya! ja ben avançat el concert. Ja posats perquè no tres més amb Pocrock, Pais de Merda i Malvinguts. Es nota el bagatge i la carretera acumulats, com estar a escena i fins i tot l'execució dels temes en un set molt ben preparat que no decau. Tal dia va marcar el retorn al darrer disc marcant al comiat del grup. No van tardar a tornar, el personal volia més i és que a cada tema s'anava sumant més gent als que estàvem pendents del concert i els laterals, les barres, i les converses paral·leles van anar desapareixent en favor del que oferia la banda, que no era poc. La traca final va ser pels que jo crec temes més reconeguts i amb ganxo que acrediten, Més Llenya, Dret i Deure i Següent. La gent es va quedar amb ganes de més i el comentari era generalitzat. Complicat... molt complicat per Deldrac estar a l'alçada després d'aquesta intensitat.

Torn ara per la banda de l'ex-Legion Quimi Montañés Deldrac que presentaven nova formació encara defensant Against Tyranny, disc on participava l'anterior vocalista Eric Moya. Marc Kararocker és ara l'encarregat de la part vocal a més dels ja coneguts Quimi Montañés, guitarra (ex-Legion) i David Saavedra, baix ( ex-Lux Divina) al que cal afegir com a nou membre també, Miguel «Diabolus» Rodríguez a la bateria. És evident que el concert era l'excusa per rodar la nova formació i recordar el seu darrer treball. No van tardar a sortir a escena amb Hatred&Hate i ja d'entrada es va notar qui porta al veu cantant. La guitarra de Quimi té tot el protagonisme i només la bateria es deixa notar al seu costat. Baix desaparegut quasi totalment i la veu d'en Marc buscant el seu lloc en tot plegat i en uns temes que més d'un encara té al cap amb les cordes vocals d'Eric Moya. True Stories i Race for Life van ser el trio de temes inicials amb el citat anteriorment abans d'una primera aturada per saludar el personal. Van seguir amb Legal Mafia i Headshot que van precedir la versió del Mouth for War de Pantera que no esperàvem. La sensació era de baixada d'intensitat brutal respecte els Siroll. Menys mobilitat del grup i, senzillament un altra manera de fer, que al entrar en comparació amb el que havíem vista feia poca estona deixava Deldrac en no tant bona posició. En altres circumstàncies el concert que estaven fent crec hauria agradat més. Fins i tot no crec molt encertat el plantejament incloent un solo de baix després de l'allau de la banda que t'ha precedit. Van sonar Horizons, Blame God i Then Some Bells abans dels bisos amb la meitat del personal més pendent de les relacions socials que altra cosa. Els bisos van ser per Thought Police amb solo d'en Quimi inclòs, el Lethal Liberty dels Legion que va despertar menys reacció de l'esperat, The Only Life i Blame Satan per acabar un concert... desangelat.

Ja que citava la llegendària banda de thrash metal barcelonina Legion de la qual va formar en Quimi Montañés dir que es va poder veure entre els assistents a Jonathan Dolcet, veu i baixista del grup en aquells anys dels tres discos que van treure. Més d'un va aprofitar per immortalitzar la seva presència. Veure'l cantar la lletra del Lethal Liberty mentre el seu ex-company la tocava a l'escenari em va transportar per un moment al 1989. Per si fos poc, el vocalista de l'altra banda llegendària del duet barceloní del thrash de primers dels 90, Fuck Off, en Joe també era present al concert lluint dessuadora d'aquell primer Another Sacrifice. Tants anys després una "legió" de fans ens vam reunir per fer un sonat "fuck off" al covid per escoltar "siroll" en un món ple de "dracs" i dimonis... i que ho puguem continuar fent.