Pavelló Olimpic (Badalona)

En els darrers anys un concert de Barón Rojo se m’havia fet en diferents ocasions poc menys que avorrit i tediós. Els anys, el record de la formació original, la tossuderia en mantenir el grup viu etc.…, ves a saber que ho ha provocat, però no puc dir el mateix en aquesta ocasió.

L´absència d´interminables solos i d´altres “entreteniments” habituals en els seus concerts, com fer cantar el públic, van jugar a favor del show en sí al centrar-se en els temes ja que en la seva carrera són molts, bons i llegendaris.

Van obrir amb Barón Rojo i gaudint d´un so, llums i mitjans (com ells mateixos van agrair als JUDAS) destacables van oferir un bon nombre de clàssics per satisfer tothom. Campo de concentración, Rockstimulación (inesperada), Són como hormigas, Las flores del mal, Cueste lo que cueste (el material més nou que van tocar), Cuerdas de acero, Con botas sucias... i la gran sorpresa Assault Attack, la versió de MSG del Perversiones amb el mateix Michael Schenker a l´escenari, bastant demacrat per cert.

Pel demés comentar que Armando continua tenint un gran protagonisme en el grup. Carlos segueix posant voluntat en les seves interpretacions vocals. Curiós si més no, el bis amb Resistiré amb les llums del pavelló enceses, suposo que ningú l´esperava.

Expectació és la paraula que definiria l´estat d´ànim dels seguidors del metall des que es va donar a conèixer la reunió dels Judas Priest. Es podia copsar a l´ambient en la visita a territori català que va tenir lloc a l´olímpic de Badalona. Mai vaig tenir ocasió de veure aquesta formació anteriorment, i tot i que el grup amb Ripper Owens oferia un bon nivell en directe (no tant en els nous temes), la llegenda és el que farà que triomfi aquesta reunió.

L´inici amb The Hellion-Electric Eye mostraba dues coses clares. Un Halford amb certa desgana, força estàtic i sense la brillantor interpretativa esperada, tot i ser prou bona i un set-list de clàssics previsibles per satisfer als seguidors, de fet era el que tothom volia no?

Breaking the law, Living after midnight, Metal God, Painkiller... i tants altres temes immortals del metall, potser l´única "sorpresa" seria Turbo. Les contínues desaparicions de Halford de l´escenari, fet massa habitual en molts grups, i les poques vegades que es va dirigir al públic forgen la idea que aquest retorn no és sincer, alguns direu que cap ho és i que els diners manen..., però que seria de nosaltres sense els somnis i utopíes.

La posada en escena va ser sobria, sense grans escenografies (un teló amb la portada del darrer DVD), bones llums, so correcte, moto (no a Painkiller com era costum en els darrers temps sino com en els temps vuitanta) i el saber fer dels músics.

Després d´un bis, prou extens això si, ens deixava Judas Priest amb aquest regust agredolç i amb ganes de més, era el que hom podia deduir pels crits del personal i pel retard alhora de deixar el pavelló. Un bon vespre malgrat tot.