Discogràfica: Nuclear Blast
Data sortida: 21-8-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 9 /10

No podien començar el disc d'un altra manera, el que sembla les notícies d'una tv retro que ben aviat enllacen amb la poderosa veu de Elin i els subtils tocs de guitarra que Zack Anderson sap donar en la inicial Proud Woman. Tot amb aquest ambient i toc retro que dona especialment el so de bateria. Al meu criteri és un dels punts que distingeix l'estil i com volen sonar bandes com Blues Pills, no marxem de les compressions típiques d'avui dia però per exemple ressalta aquesta caixa com més apagada en el seu atac. Timbals molt més mesurats i un bombo present però no tant excessiu a com estem acostumats. Tema directe, amb Elin comandant (quina veu mare meva!) i deixant clar què ofereixen.

Low Road és veloç, contundent, amb un riff insistent, ràpid i una tornada que et passa per sobre. En la part central pren gran protagonisme la guitarra amb tota mena de jocs per una petita pausa on el baix condueix amb l'entrada de la veu a la part final recuperant la intensitat. Quasi no t'has adonat i ja s'ha acabat el tema. Amb el primer riff de Dreaming my life Away m'ha vingut al cap el nom de Black Sabbath, amb aquell toc tant característic i els puntejos de la part central del tema amb la de nou poderosa veu d'Elin que no et pot deixar indiferent ni un segon. California et calma, quasi et deixa en estat d'èxtasi. Sembla la perfecta banda sonora d'una sèrie inspirada en els 60 o documental parlant del naixement dels festivals en aquells temps. Emotiva, potent, intensa i de nou aquesta veu que transmet tant, això és l'important!, transmetre!.

Quin goig escoltar un dial a la recerca d'una bona emissora, cosa que avui dia és una utopia, això és el que trobem a Rhythm in the Blood que amb un senzill redoble de caixa durant tot el tema ens va conduint fent que siguin les parts de percussió les destacades tret de la part central on un solo marcià pren el relleu. Camins enigmàtics per Dust que explota sons més tènues, lents, pesats com una mena de doom adaptat a l'estil de la banda. Diferents efectes aplicats als instruments acaben de donar aquest toc, fins i tot a la veu en la tornada on ratlla la saturació però controlada per donar aquesta sensació intensa. Camins més assequibles, quasi pop, ofereix Kiss my past Goodbye on un so tipus wah-wah és el motiu principal i ens ofereix un bon solo enmig d'uns atronadors redobles de bateria. La segona peça més llarga és Wish I'd Known, en total 4 minuts 27 imagineu-vos com són la resta, un blues-rock que poc a poc té un in crescendo constant ben intens. By By Birdie també busca camins més pausats en el seu inici però ja abans de la meitat del tema uns repetitius acords et fan pujar les pulsacions sense remei en una tornada al més pur estil Janis Joplin d'Elin... però de cop tot s'atura, una narració ens assalta amb el corresponent acompanyament musical amb un subtil toc que et poder recordar als The Doors.

Arribem a les dos darreres, la més llarga del disc la trobem en aquest punt, Song From a Mourning Dove, més de cinc minuts d'una total exhibició. Des dels passatges inicials amb només la veu, l'imponent i sobtada irrupció de tota la banda. Tots els matisos, influències i virtuts del grup els trobem en aquesta peça. Emotiva, intensa, brillant a nivell de composició i tots els membres amb el seu grau de protagonisme. A destacar el desenvolupament instrumental central. La millor peça del disc. Longest Lasting Friend tanca el treball d'una manera calmada, veu i uns arpegis de guitarra, n'hi ha prou. Si amb això ja pots transmetre no cal dir res més.

Caldrà seguir aquesta gent, un nom destacat en tot aquest reguitzell de bandes que en els darrers anys han volgut recuperar un so i estil que semblava completament enterrat i que molts gràcies a ells estem aprenent a valorar ja que no n'havíem tingut prou bons exemples actuals amb l'allau de novetats d'altres estils... i rebuscar pel passat és una feina que no acabes de fer mai.