Discogràfica: On Fire Records
Data sortida: 14-02-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 8,5 /10

El quart LP de KRITTER, The Fuckening-Forjando Leyenda, ens porta el bo i millor d’aquest sextet format el 2006 a Salamanca. Sense tenir coneixement del seus treballs anteriors, puc assegurar-vos que les bones crítiques que han rebut estan més que justificades. El fet d’haver girat per països com Rússia, França, Ucraïna, Bulgària o Portugal, se´ls nota a les espatlles i això es transmet a l’hora de ficar-se a l’estudi.

Arranquen amb Your Sacrifice, i desprès d’una intro amb pinzellades simfòniques per la presència del teclat, un cop s’escolta la veu de Gabe, m’és difícil no comparar-lo amb Tim “Ripper” Owens, un dels millors cantants de metal, malauradament infravalorat (posar-se la capa de Rob Halford no és gens fàcil). Gran veu la de Gabe, que amb registres guturals als cors (molt enganxós i amb punch), i una segona estrofa més agressiva si cap, ja se´ns ha posat a la butxaca. I no sol hi ha nivell a les cordes vocals, la banda descarrega un metall curosament elaborat, ficant com a exemple les bateries de David Yagúe, amb una producció molt en la línia actual.

Pretty Harlot encara comença més forta i Jugulator apareix per l’horitzó de la composició, estrofa molt agressiva i gutural i uns preludis post coro que posen la pell de gallina. El canvi tipus Slayer amb focs artificials i uns puntejos de guitarra més Maiden, no es queden endarrere. Anem molt bé. Ashes Of A Life trenca al principi amb la dinàmica mostrada fins ara, una intro molt més calmada on Gabe ens ensenya un altre registre vocal per anar a un pont pre-cor amb ritmes contundents que podrien signar Meshuggah o Damageplan. El solos de guitarra ens demostren que Javier Hernández i Jose Antonio Rodríguez no només saben puntejar. L’agressivitat torna amb Duality, que arrenca molt fort per passar a un cor de metall més clàssic. Simple i directa. La bateria inicia Live In Heaven, Live In Earth, que moltes estones ens apropa a Kreator vist des de la seva pròpia personalitat, és clar. Molts canvis de ritme cap al final, contundents i precisos, amb el baix de Javier Domínguez i la bateria de Yagüe marcant la pauta. Se´ls nota treballats.

Behind Your Mask engega amb la banda aixafant lentament tot el que troba endolcida per les melodies del teclat de Rodrigo Borrego, més protagonista que en d’altres temes, on es dedica a crear atmosferes aterridores. Desprès d’un interludi d’allò més clàssic, tornen per destruir el poc que queda. Genial. 8 Milions Of Gods fa un retorn al passat actualitzant l’estil Painkiller en quant a so, i una manera totalment diferent de cantar, amb aturades de tranquil·litat tensa. Melodies aràbigues a meitat del tema fan que les aturades finals on apareix una veu femenina no estiguin tant descontextualitzades. Empty River tanca el llarga durada i abaixa el tempo fins arribar a l’estrofa on es tornen a cabrejar i pugen les pulsacions altre cop, esgarrant la veu i martiritzant instruments per anar a un cor més calmat on es deixa notar el teclat una vegada més. El canvi insinua un escenari terrorífic, melodies sinistres i sincopats rítmics per posar la cirereta a un disc que et deixa amb regust sensacional.

Per posar una pega, i per mi no l’és, decideixen tocar diferents pals dins del gènere per abraçar més incondicionals, però podríem dir que no s’allunyen en excés dels seus patrons i saben molt bé allò que volen aconseguir. Una gran troballa.