No és cap novetat dir que en els llibres hom pot trobar estones reconfortants alhora que millorar el llenguatge i aprendre. Aplicant les premisses anteriors i en el nostre cas si volem saber més dels nostres artistes metàl·lics preferits, les seves carreres, anècdotes, històries poc conegudes o el seu punt de vista sobre l'escena, els llibres que han publicat a mode d'autobiografia molts d'aquests músics ens poden resultar més que interessants. Fa poc fèiem esment al de Lita Ford, torn ara per Dave Mustaine.

Abans de tot cal deixar clar que és un llibre publicat el 2011 i, per tant, tots els esdeveniments personals i respecte a Megadeth que han ocorregut des de llavors no hi han tingut cabuda. No és un llibre que hagi tingut molt ressò fora del mercat anglosaxó, suposo i bàsicament perquè no s'ha traduït a cap llengua que no sigui la de la seva escriptura original, l'anglès.

Dave Mustaine va nèixer a California el 1961, i com en la majoria d'aquests casos, una sèrie de casualitats i estar en el lloc indicat en el moment adient van tenir molt a veure en la seva vida. És obvi que és més fàcil tenir contacte amb l'escena i poder esdevenir un guitarrista de metall a la califòrnia de finals dels 70 i 80 que si un neix a un poble de les Garrigues que com a molt aprendrà a portar un tractor. La seva família no era un model, pares separats, ell alcohòlic i amb problemes de comportament i una humil mare que fent de minyona es guanyava les garrofes. La seva adolescència ve marcada per tres ítems: els testimonis de Jehovà on la seva família el va educar i va tenir relació, les drogues i la música. Aquests són tres aspectes que al llarg de la seva vida s'aniran repetint, la seva religiositat en tots els estadis, des d'ateu, a flirtejar amb corrents més fosques i al cap dels anys tornar-se profundament religiós. Les drogues per les que tant ha patit ell i els del seu voltant i de les que ha intentat desenganxar-se una vintena de cops i la música, aquesta darrera com a salvadora en la majoria d'ocasions.

Llegeix més

Obrim amb aquesta ressenya un aspecte que no havíem tocat fins ara, els llibres. En més d'una ocasió i en diferents articles s'ha fet esment i reflexionat en aquesta humil web al fet que els grans dinosaures de la nostra escena, els grans noms i no tant grans però mítics, que han donat sentit a la nostra música no són eterns. Un bon grapat han traspassat, dos dels més populars i coneguts podrien ser Lemmy o Dio que ens van deixar en avançada edat però encara aportant coses. Cal gaudir mentre estiguin entre nosaltres i puguin aportar coses. Són personatges amb molts quilòmetres, històries i anècdotes per explicar, de vida, de l'escena, de la música i de la indústria musical. En aquest sentit és obvi que intentin treure profit de tot aquest "bagatge" i sobra dir que saber algunes de les històries que expliquen no deixa de ser més que atractiu per molts fans. És per això que des de fa un bon grapat d'anys molts s'han abocat a escriure i editar llibres explicant les seves vides a mode d'autobiografia, altres a través del mateix format però amb el recolzament d'algú més donat a això de combinar paraules com va fer Lemmy.

Des d'un temps ençà m'he afeccionat a començar a llegir alguns d'aquests llibres, i tot i el poc temps dedicat cal dir que podria ser una de les properes aficions que més em distreguin. Vaig començar per l'autobiografia de Lemmy. Aquesta és una opció òbvia ja que el personatge va portar una vida d'allò més accelerada i es va arribar a relacionar amb autèntiques icones del segle XX, a més el peculiar caràcter del tipus convida a saber més de la seva vida. En vaig treure dos conclusions, Lemmy era tant gran com músic i personatge com desastre com ésser humà. No poder deixar de beure, fumar ni drogar-se en tota la vida (aquest sí que era un prodigi de la natura perquè ningú aguanta tant!!!... bé sí, Ozzy...) i tenir un fill al que no va tenir cap interès per conèixer ni interessar-se. Perdoneu, i que cadascú faci el que vulgui, però que la principal ocupació i preocupació sigui com col·locar-se a mi no em diu res.

Però anem al que ens ocupa. Fa poc més d'un any un altre personatge amb molt per explicar com Lita Ford va publicar les seves memòries com ella mateixa titula. El llibre no ha estat publicat en castellà, menys en català, i la còpia que tinc és en la única llengua que s'ha editat, anglès. Repte... i certament s'ha estat un bon grapat de mesos a l'estanteria però un cop l'he agafat amb ganes en una setmana polit.

Un no sap què esperar d'una lectura com aquesta ja que el personatge té molts quilòmetres i pot ser interessant o totalment insuls, certament té de tot una mica. Ja d'entrada he de dir que si el voleu llegir aquí trobareu un bon grapat d'spoilers i aspectes que poden fer la lectura menys atractiva, així doncs si seguiu serà sota la vostra responsabilitat.

Llegeix més