No és cap novetat dir que en els llibres hom pot trobar estones reconfortants alhora que millorar el llenguatge i aprendre. Aplicant les premisses anteriors i en el nostre cas si volem saber més dels nostres artistes metàl·lics preferits, les seves carreres, anècdotes, històries poc conegudes o el seu punt de vista sobre l'escena, els llibres que han publicat a mode d'autobiografia molts d'aquests músics ens poden resultar més que interessants. Fa poc fèiem esment al de Lita Ford, torn ara per Dave Mustaine.

Abans de tot cal deixar clar que és un llibre publicat el 2011 i, per tant, tots els esdeveniments personals i respecte a Megadeth que han ocorregut des de llavors no hi han tingut cabuda. No és un llibre que hagi tingut molt ressò fora del mercat anglosaxó, suposo i bàsicament perquè no s'ha traduït a cap llengua que no sigui la de la seva escriptura original, l'anglès.

Dave Mustaine va nèixer a California el 1961, i com en la majoria d'aquests casos, una sèrie de casualitats i estar en el lloc indicat en el moment adient van tenir molt a veure en la seva vida. És obvi que és més fàcil tenir contacte amb l'escena i poder esdevenir un guitarrista de metall a la califòrnia de finals dels 70 i 80 que si un neix a un poble de les Garrigues que com a molt aprendrà a portar un tractor. La seva família no era un model, pares separats, ell alcohòlic i amb problemes de comportament i una humil mare que fent de minyona es guanyava les garrofes. La seva adolescència ve marcada per tres ítems: els testimonis de Jehovà on la seva família el va educar i va tenir relació, les drogues i la música. Aquests són tres aspectes que al llarg de la seva vida s'aniran repetint, la seva religiositat en tots els estadis, des d'ateu, a flirtejar amb corrents més fosques i al cap dels anys tornar-se profundament religiós. Les drogues per les que tant ha patit ell i els del seu voltant i de les que ha intentat desenganxar-se una vintena de cops i la música, aquesta darrera com a salvadora en la majoria d'ocasions.

Tots aquells que espereu trobar valuoses informacions sobre el seu període a Metallica o com es van gestar la majoria dels discos de Megadeth he de dir que podríeu quedar decebuts. És evident que dedica pàgines a la seva estada a Metallica i explica des del seu punt de vista com va ser la seva expulsió i tot el que va donar al grup. També és ben present el ressentiment, perdó, gran ressentiment que sempre l'ha acompanyat per aquesta expulsió. La resta de la seva vida i actes n'ha estat condicionats i l'ombra de Metallica l'ha perseguit, ho reconeix i de quina manera. Tampoc massa informació sobre els discos o la gestació d'aquests a Megadeth. Es tracta més de reflectir el via crucis personal que ha experimentat en cada època de la seva vida. Pensaments i reflexions sobre la seva estada a Metallica, repeteixo que és recurrent al llarg del llibre, sobre la seva relació amb les drogues i influència en la seva carrera en cada moment i a nivell familiar amb la seva dona Pam i fills Justis i Electra i, com no, amb, i sobre Megadeth i tots els membres que han passat pel grup.

Si parlem estrictament de la història musical és especialment prolífic en la primera època, és clar, amb Metallica. Com veu l'anunci que en el seu dia va posar Lars Ulrich i contacta amb ell i la seva contribució amb temes com Mechanix, Jump in the Fire, Phantom Lord o Metal Militia, sent, segons ell, el responsable principal de l'autoria d'aquests temes tot i aparèixer al primer disc com a darrer autor. També de moltes idees i la energia del grup en aquells temps. Especialment colpidor resulta llegir el viatge a la costa est per trobar-se amb Johnny Z que és quan l'expulsen i torna en autocar, sol, sense un dòlar i destrossat a Califòrnia.

Cal tampoc no perdre's la resurrecció, per dir-ho d'alguna manera, Megadeth i com d'una mica de manera poc ortodoxa recluta la primera formació. Una colla de talentosos ionquis que graven aquell Killing is my bussines... on la meitat del pressupost que ja era ínfim se'l ventilen amb drogues... el resultat de la gravació ja el coneixem. Tot i l'abús constant el talent compositiu de Mustaine fa que els següents discos siguin aclamats i alhora els canvis de formació es succeeixin, no entraré en detalls dels membres que entren i surten, tots ens ho coneixem però quedar clar que les drogues són les responsables del 90% de les incidències en el line-up del grup al llarg dels anys.

Especialment colpidor és el passatge on explica com rep la notícia de la mort de Cliff Burton, sempre tingut en molta estima per ell, i el fet que d'aquell dolor sortís la música d'un dels seus millors temes com In my darkest hour. Em va xocar especialment que quan un espera arribar al punt on es va reunir la millor formació que ha tingut el grup i els millors discos, és a dir, Menza, Ellefson, Friedman i Mustaine hi passa de puntetes. De fet, coincideix amb la coneixença de la seva dona Pam i la seva boda a Hawaii i pot arribar a ser comprensible que hi dediqui més pàgines però resulta sorprenent que aparegui poca cosa d'un disc com Rust in Peace i els següents. És més, hi passa de puntetes. Només en l'era del Cryptic Writings on es comença a intuir el canvi estilístic que el va portar al desastre anomenat Risk dedica més atenció als fets del grup, un cop més condicionat pels seus ex de Metallica i la voluntat de voler sobrepassar-los, cosa que mai aconseguirà. Com a mostra el rebuig i les excuses per assistir a la cerimònia per incloure Metallica al Hall of Fame que no va voler assistir.

Només en la part final del llibre apareix com un home conciliador, recuperat i profundament religiós. De fet, dóna les gràcies a això que estigui en aquest estat. Fins i tot relacions amb altres músics i vells companys milloren i resulta curiós llegir sobre tot això com va convergir en l'època del Big Four en el marc dels festivals Sonisphere.

No queden fora aspectes com la indústria discogràfica, els continus canvis de management i la influència en la carrera d'un grup i les reflexions que deixa anar sobre cada membre que ha passat per Megadeth, per cert, opinions escrites al llibre que actualment ha contradit en diverses declaracions com per exemple sobre Chris Broderick. En definitiva, un personatge peculiar que un cop més sembla complir aquell tòpic que relaciona drogues i rock'n'roll o si voleu drogues i heavy metal... i jo un cop més em resisteixo a que sigui un binomi inseparable. És evident que molts dels millors músics (que potser no persones) que ha tingut l'escena del heavy metal tenen una vida presidida per tota mena de substàncies, i ells mateixos tenen dubtes de si sense elles haguessin pogut compondre algun dels grans himnes que avui tenim en la nostra història però jo vull creure que només els hagués costat una mica més tant sols.

Lectura més que recomanada.