Olympiapark Munich
Fotos: Rockavaria

El nord d'Europa ens continua mostrant any rere any com això de les cites musicals a l'aire lliure ho tenen bastant per la mà. Acrediten una tradició envejable, tenen espais naturals ideals per fer-ho i una temperatura prou agradable en l'època estival... si la pluja ho permet. Els certàmens són tants i de tota mena i estil que ja resulta difícil decidir-se si vols fer una "excursió" per veure bona música. En aquesta ocasió un nou certamen com ha estat el Rockavaria que en una primera edició s'ha posat el llistó prou alt, no es pot dir d'un altra manera quan comptes amb Metallica i Kiss ja d'inici. Des del primer moment volen jugar la Champions. Ho van viure, patir i gaudir Francesc Pérez, Gou Querol i Marina Salcedo.

El divendres 29 vam arribar a Munich disposats a passar tres dies plens de rock i bon metall al festival ROCKAVARIA. Després de donar un tomb pel centre de la ciutat i disfrutar d'un bon dinar a la cerveseria Hofbräuhaus, ens plantem al recinte del festival, una zona verda amb tres escenaris preparats per acollir les grans bandes que disfrutaríem durant tres dies.

No vam tenir cap problema per entrar ni per posar les polseres, tot i així encara tenen coses a millorar , com el fet que no hi havia serveis dins del recinte de l'escenari principal, i haver-hi d’anar suposava perdre’s mitja actuació..

Pel que fa a l'oferta de restauració res que no et puguis esperar a qualsevol festival europeu, pura i dura supervivència i tenir poques manies.

Divendres 29

THE HIVES sortien a l'escenari principal sota un sol de justícia però amb energia i fent remenar les primeres files amb el seu garagerock. Els suecs, vestits amb tratge blanc, van repassar temes clàssics com ara Come On o Tick tick boom, però també donant ènfasi en el seu últim treball Lex Hives.

ORANGE GOBLIN van posar l'escenari “Theatron” potes en l’aire. El seu stoner metal amb tocs heavys sonava potent i sense fissures. El seu alt “frontman” Ben Ward, encaixat dins d’una samarreta de Motörhead i amb una veu molt més poderosa que en els treballs d'estudi, se’l veia que gaudia incitant el públic a cridar, a bellugar-se i a posar-se dret, cosa contradictòria ja que a l'entrada del “Theatron” ( l'escenari mes petit del recinte en forma de teatre grecoromà ) hi havia un cartell que prohibia explícitament aixecar-se durant els shows. Els anglesos van repassar temes dels seus primers treballs, Time Travelling Blues, Coup de Grace, Healing Through Fire o el més recent, Back From The Abyss.

SAINT VITUS salten a escena amb el seu doom metal però ens sorprèn que qui els acompanya a les veus es el seu primer vocalista, Scott Reagers, ja que resulta que el que fins ara era a la veu, el senyor Scott “Wino”, va ser detingut el passat 9 de novembre a Noruega per possessió de substàncies il·legals... Passades les dues primeres cançons van començar amb els problemes; uns minuts musicals formats per una línia de baix i bateria molt fosca... No van donar explicacions. Un cop arreglats els problemes tècnics van continuar amb el seu show, dens i elèctric. Tot i les dificultats tècniques, el grup ja tenia el públic guanyat des d’un primer moment; són un grup de referència dins l’estil “doom metal”.

El divendres s’acabava amb l’actuació dels britànics MUSE. Van començar el show amb la cançó Psycho, un tema del nou àlbum Drones. Tot i que en un primer moment semblava que prioritzarien els nous temes per damunt dels vells, ens van sorprendre amb un recull de clàssics format per temes com Starlight, New Born o Hysteria. Finalment, van acabar el concert amb Knights of Cydonia, que va fer embogir tot l’estadi amb efectes de llum i confeti.

Dissabte 30

Començar el dissabte amb DR.LIVING DEATH és anar prou forts amb aquests suecs des d'un bon inici, thrash metal a tot drap i riffs “matxacants”, tot i que el so de l'escenari ( el Second Stage ) no els va ajudar massa en la seva actuació. A més, portaven mascares, cosa que distorsionava una mica la veu, creant així un efecte estrany. Amb una actitud més que canyera van anar desgranant temes dels seus primers treballs que daten des del 2007 fins ara.

HELLYEAH va ser el disgust del festival, mitja hora abans ja estavem a punt per veure el senyor Vinnie Paul, ex membre de PANTERA, i la seva colla de “yankees” desgranar aquet southernmetal que practiquen. La bateria estava a l'escenari i els minuts passaven, la gent ja xiulava. Tot apuntava a que haurien d’escurçar el repertori perquè ja portaven una bona estona de retard. De sobte, un membre l'staff va sortir i en un to molt amable ens va comunicar que no tocarien, no van dir el perquè, o potser no ho vam poder entendre, ja que el nostre alemany es bastant limitat… Tot i així “danke”, senyor Vinnie Paul, em vau amargar el dia! Sort que quedaven moltes bandes per posar-nos les piles…

ACCEPT tenien l'atractiu de veure’ls amb les noves incorporacions i la veritat que n'hi havia ganes: a la guitarra, UWE LULIS, que havia estat a les files de bandes com GRAVE DIGGER o REBELLION, i CHRISTOPHER WILLIAMS, a la bateria, substituint a HERMAN FRANL i STEFAN SCHARZMAN. La veritat que no se’ls trobava a faltar, ja que els dos nous fitxatges encaixen perfectament amb la banda. Stampede va ser el tema escollit per donar inici al concert, seguit de dos clàssics de la banda, Restless ans wild i Princess of the dawn, amb un so contundent i molt nítid. També va estar present el seu disc Blood of the Nations , amb els temes Pandemic i Teutonicus terror. Personalment hagués escollit altres temes, però està bé que el “Tornillo” defensi els treballs dels que ha format part. Els primer acords de Metalheart comencen a sonar quan el Sr. Wolf Hoffman té problemes amb la guitarra. Aquesta parada ens va deixar una mica freds. Arreglat el problema, el show va continuar amb Balls to the wall i per acabar un Fast as a shark a tot drap que ens va deixar més que satisfets i esperant amb candeletes el “bolo” del BANG YOUR HEADS FESTIVAL, on estaran de caps de cartell i on nosaltres serem peti qui peti!

JUDAS PRIEST War pigs de Black Sabbath i el començament de Battle cry van ser les “intros” escollides per donar inici al concert. Bastó en ma sortia el “Metal God”. La imatge no era gaire favorable per pensar que seria una bona actuació, però en escoltar la veu del primer tema, Dragonaut, vam pensar que la cosa aniria bé.

Metal god va ser el primer clàssic que va caure, i aquí sí que vam notar que la veu del Halford ja no es el que era, però està clar que ja no te vint anys i es complicat mantenir una veu com la seva al llarg dels anys. Dos clàssics més, Devil's child i Victim of Changes, seguit d'un tema del seu últim disc Redemmer of Souls: Halls of valhalla i entre tema i tema, Halford ensenyant-nos el seu fons d'armari…És a dir, canviant-se els seus tratges de “tatxes”, no malpenseu ara! Continuen amb Turbo lover i el tercer tema que dona títol al nou disc, Redeemer of souls. Jawbreaker va ser una sorpresa perquè, si no recordo malament, l'última vegada que els vaig veure no la van tocar.

Breaking the law, tema que sempre esta als seus setlist, cop de gas i ja tenim la harley davidson a l’escenari i ja es hora de Hell bent for leather. Els ultims tres temes i bisos van ser The hellion/Electric eye i Painkiller, que per molt que el públic la vulgui escoltar, crec que l'haurien de treure del repertori perquè perd molt en directe. Tant la veu com els musics sembla que els hi costa molt, ja que es un tema difícil i ràpid. Per acabar, Living after midnight. En definitiva, no anava amb cap expectativa i vaig sortir bastant sorprès. Ara falta veure com ho faran al ROCKFEST!

You want the best, you got the best. the hottest band in the world: KISS!

Espectacle total. Ni que el senyor Paul Stanley no tingués ni una gota de veu, he de dir que com a espectacle és la banda mes impressionant que he vist mai i aquí no va ser l'excepció. La cosa va començar amb força; Detroit rock city, Deuce, jocs de pirotècnia, la bateria a l'aire… Tot seguit van venir Psycho circus i Creatures of the night. Vinga llums, làsers i “meneos” per l'escenari de la ma del senyor Stanley.

A War Machine, en Gene Simmons escopia foc. També van tocar Do you love me, Dr.love… Temes que la banda no pot deixar de tocar. Lick it up, una cançó que sempre m'ha fet gràcia, seguit de God of thunder, on Gene Simmons va arrancar el vol fins una plataforma per acabar de cantar el tema. A Love gun va faltar una mica més de “parafernàlia” ja que ens tenien acostumats a veure’ls desplaçar-se per una corriola fins a la taula de so. Black diamond va ser cantada per Eric Singer, i llavors es quan un es pregunta…Per què no canta ell els temes del Paul? Ens ataquen amb els bisos, Shout it loud i el clàssic I was made for loving you, on la veu era equiparable al so d’una gallina. Per acabar, com és habitual, Rock n roll all night amb els seus canons de confeti. A pesar de les critiques a la veu del Paul Stanley, va ser un gran espectacle i si algú no els ha vist mai els recomano que no s'ho perdin…KISS, KISS i KISS!

Diumenge 31

EXODUS a les 13.30 i sota un sol abrasador van sortir a guanyar i ho van fer, poc temps, però demolidors, amb un Steve “zetro” Souza energic i entregat al públic. Van tocar temes dels seu nou àlbum com Blood in blood out, o temes clàssics com Piranha, Blacklist o la mítica Bonded by blood.

Els americans HATEBREED salten a escena a tot drap i amb un públic d’allò més entregat, sonant atronadors amb una actitud més que correcta, es nota que saben el que fan. Ens van “matxacar” el cap amb el seu metalcore-hardcore i ens donaren una lliçó de potència i actitud!

No cal presentació per KREATOR, aquesta llegendària banda que s'ha deixat el cul sobre l'escenari de tot Europa i gairebé de mig món! Amb unes pantalles darrere l'escenari, d’ on n’ anaven sortint vídeos i les portades dels seus àlbums, Kreator ens ataquen amb un Enemy of god que sona atronador, el so era realment potent i nítid, però la veu del Mille sembla patir una mica en algunes parts del show. Tot i això no perd potència ja que la banda està més que engrassada. Van caient temes Terrible ceirtanty, Phobia, War course, Phantom anticrhist, Violent revolution o la final Pleasure to kill que va fer trencar les cervicals a mes d'un.

TESTAMENT, una altra llegenda que xafava l'escenari principal. Ja els havíem pogut tastar una setmana abans a Barcelona, així que ens vam relaxar una mica i vam arribar a la meitat del seu show. So potent però un pèl caòtic en alguns moments de l’espectacle. La banda estava entregadissima i en Chuck Billy, amb un nivell de veu extraordinari, gaudia com un nen petit, igual que molts dels assistents al seu show. I es que, poder disfrutar d'aquestes llegendes en directe es sempre motiu d'alegria i de brindar amb unes cerveses ben fresques! Llarga vida a TESTAMENT!

METALLICA va ser l’últim concert del festival i, a jutjar per l’entusiasme del públic, el millor per a molts dels presents. Nosaltres vam tenir el privilegi de poder veure el show des del mateix escenari. Ja feia uns vint minuts que hauria d’haver començat el show quan es va sentir de fons la cançó It’s a long way to the top dels AC/DC, i tot seguit The Ecstasy of Gold, cançó amb la que anuncien que la cosa està a punt de començar. L’estadi, ple de gom a gom, cantava aquesta intro quan de sobte sortiren en escena els músics, i la gent va esclatar d’eufòria.

La primera cançó que van tocar va ser Fuel, de l’àlbum Load, seguida de For Whom de Bell Tolls i Metal Militia. A continuació, en Hetfield va explicar que farien una excepció en la següent cançó, ja que el pròxim tema, King Nothing, feia anys que no el tocaven. Encara que és un tema de l’àlbum Reload i que no va tenir una bona acollida en el seu moment, el públic es va mostrar receptiu. Després van tocar Disposable Heroes i The Unforgiven II. Tot seguit van continuar amb dos cançons recents, Cyanide, del Death Magnetic, i Lords of Summer una cançó que formarà part del pròxim àlbum. Vam rebre un bombardeig de clàssics com Sad But True, One o Seek and Destroy, entre d’altres, intercalats per solos de baix i de guitarra. Les tres últimes cançons, Creeping Death, Nothing Else Matters i Enter Sandman van anar acompanyades d’un bonic espectacle de llums i làsers.

Per acabar, els membres de Metallica es van acomiadar amb unes paraules d’agraïment per a tots els que estàvem allà, com és costum.

Pel que fa al so, van sonar molt potents i amb molta energia. També s’ha de dir, és clar, que hi havia parts on donava la sensació que en James Hetfield patia una mica, però tothom sap que la veu va canviant amb el pas dels anys i que seria impossible escoltar les cançons del Kill ‘em All, com si fossin les de la versió d’estudi, per exemple.

Una novetat d’aquest show que ens va sorprendre bastant va ser l’ incorporació del públic damunt de l’escenari, just darrere la banda. Pel que sabem, es tracta d’un tipus d’entrada especial, a un preu desconegut, que estava a la venta pels shows de festivals similars al Rockavaria i que es van dur a terme les passades setmanes per tot Europa.