Sant Jordi Club, Barcelona
Foto: Albert Perera

Tarda plujosa, ventosa i desagradable, meteorològicament parlant, la que rebia a Barcelona una de les gires segurament més esperades d'aquesta tardor del 2019, Amon Amarth, Arch Enemy i Hypocrisy. És curiós com sembla que amb el pas dels anys tot es radicalitza, des de la societat i tot el que l'envolta i ens passa a fins i tot coses més mundanes com la música. Es busquen més que mai els límits, sorprendre, i com que ja poca cosa sorprèn cal sempre superar l'aposta. Això és el que sembla haver passat també amb els gustos del públic metàl·lic. Algunes bandes amb propostes extremes estant arribant a unes cotes de popularitat absolutament impensables fa uns anys, fins i tot a encapçalar o ocupar posicions de privilegi en els festivals més importants, o fer gires com a caps de cartell en recintes més que respectables com és el cas. Algú es podia imaginar una banda com els noruecs actuant en aquests recintes amb el nivell de seguidors actual i quasi liderant Wacken? Segur que no.

Sigui com sigui les promotores saben el que fan i quins recintes han d'utilitzar pel que contracten i si la cita era al Sant Jordi Club era per alguna cosa. Per cert, no voldria deixar de fer esment a aquest recinte. Ja són unes quantes vegades que l'he visitat per directes i cada cop m'hi sento més a gust. L'entorn pot absorbir bé el flux de públic i trànsit (fins i tot l'etern problema d'estacionar el cotxe), l'accés és prou ràpid a través de la ronda litoral, el recinte és ampli per moure's i les dimensions de l'escenari i el que s'hi pot muntar és més que respectable per tot tipus d'escenografia... en fi, cada cop el veig com una referència a Barcelona.

Tot just accedir al recinte escoltava les darreres notes de Fractured Millennium del seu sisè i homònim disc d'estudi de tot uns clàssics com Hypocrisy. La veritat que els havia perdut la pista des de fa temps. Certament potser van tenir temps millors i tenen el seu racó sens dubte en la pàgina de la música extrema europeu, aquell directe del 1999 gravat a Wacken en té bona part de culpa i Peter Tätgren, a més, és un referent en el món dels estudis de gravació. Fa temps que no editen res, des del 2013 amb End of Disclosure del que curiosament no van tocar res. So força confós i amb dificultats per distingir els instruments en un estil que ja no ho posa fàcil agreujat pel tractament de guitarres que sempre ha donat el grup als seus temes més enllà de la tant habitual bateria cosa que es va notar a la següent Adjusting the Sun del The Final Chapter. Fire the Sky va ser força ben rebuda pel personal que certament anava encara situant-se recordant aquell Into the Abyss així com Eraser del The Arrival, era clar que tiraven de clàssics. I és que calia aprofitar el temps ja que en aquest punt ens trobàvem ja a la meitat de la seva actuació. Poca mobilitat i tampoc massa comunicació tot i que War-Path va demostrar que saben com revolucionar un recinte cosa que es va accentuar lleugerament amb Roswell 47 com a tema final. Poc més de mitja hora per una banda que potser no es mereix ser un espàrring però tampoc va ser la seva millor nit.

No puc amagar que Arch Enemy és un grup que sempre m'ha motivat. Quan els vaig descobrir amb aquell llunyà Burning Bridges encara amb Johan Liiva em va captivar aquella novetat en algunes bandes com era aglutinar la brutalitat del death i la melodia amb unes execucions força tècniques. Quan els vaig veure en directe també amb Liiva per primer cop m'ho van confirmar. Amb Gossow van elevar l'aposta tot i que la darrera època de la petita vocalista em va resultar quasi avorrida. Amb l'entrada d'Alissa al meu parer estant en un dels seus millors moments. Cada membre és un autèntic mestre en el seu instrument i l'experiència es nota en tots sentits. Cert és que s'han prodigat força per la península en els darrers temps però no els treu atractiu. En aquesta ocasió van oferir un show mil·limetrat, com acostumen a fer, però sense semblar els robots (especialment Alissa) que m'havia semblat en anteriors ocasion on cada moviment, frase i "pose" estava estudiat.

Ja no es novetat que quan escoltem Set Flame to the Night s'acosta el moment i no ha canviat el fet d'obrir amb una peça ben ràpida i contundent com The World is Yours del darrer Will to Power. Ni un segon de treva amb War Eternal del debut amb Alissa. Com sempre aquestes tornades melòdiques fan que el personal coregi i donen una mica de respir. My Apocalypse, primer tema interpretat de l'era Gossow va relaxar lleugerament l'ambient, aquest insistent doble bombo i el feridor riff va deixar molts colls quiets per prestar més atenció a l'escenari... o als mòbils. Anem més enrere encara amb Ravenous, ben coneguda per tots els seus fans i un dels primers temes de Gossow amb el grup. És sorprenent com, i potser pel tema del cant gutural, com ningú troba a faltar la petita vocalista i Alissa ha fet seves aquestes cançons. Des del primer moment, almenys des de la meva posició vam tenir prou bon so i definit cosa que es va comprovar amb Under Black Flags We March que conjuntament amb una millor i major utilització de la il·luminació disponible feia un show molt més atractiu. The Eagle Flies Alone és molt ben rebuda, un tema ideal pel headbanging, melòdic i la dosi justa de contundència conjuntament amb aquest toc quasi d'himne ideal per enganxar nous seguidors. Michael Amott sempre ha tingut aquest do. Potser el que menys m'esperava és First Day in Hell, no així As the Pages Burn que no falta mai en cap directe del grup els darrers anys i ni saps com acabes corejant com un boig el vers de la tornada: Sweet Amnesia! Here to Free you! As the Pages Burn!. Alissa es dirigeix als presents per advertir-los, cal passar-s'ho bé i saltar com bojos i quin millor tema per fer-ho amb No Gods, no Masters cridant alhora I am who I am!! Però que ningú s'equivoqui, saben com donar canya i dos clàssics com Dead Bury Their Dead i Nemesis van acabar de colpejar-nos amb el final d'un show que va saber a poc i que demostra que fora dels corrents de la "moda" també imperant en l'escena del metall per trajectòria i temes segurament haurien de ser ells els caps de cartell.

No és cap secret que l'ascens d'Amon Amarth amb els darrers dos treballs d'estudi quasi podria ser digne d'estudi. Sense moure's quasi un borrall d'aquesta proposta quasi monòtona en la seva música, sense demostrar una gran destresa instrumental o compositiva i reiterant-se en la temàtica, inexplicablement sempre atractiva, dels vikings han arribat a omplir grans recintes i encapçalar festivals. Calia veure què oferien en directe i ben aviat ho vam poder comprovar tot just amb la primera a la front del darrer disc Berseker, Raven's Flight, ja que amb les primeres notes i la caiguda del gran telo que tapava l'escenari van començar les flamerades que quasi no van parar en tot el tema. Això és el que vam veure, espectacle. I és que al final quasi era a veure quina en tenien preparada per cada tema. Vam veure foc, pirotècnia, personatges mitològics, inflables, martells de Thor, bateria elevada a l'estil Kiss... en una escenografia ben estudiada amb la bateria central elevada en el casc d'un guerrer viking amb la cornamenta del casc ben present i els ulls amb pantalles led. Telons canviants de fons a l'estil Iron Maiden i inflables al més pur estil Eddie.

Les dues següents van ser clàssics com Runes to My Memory i Death in Fire on van cremar l'actual logo del seu treball de tres metres col·locat a banda i banda de bateria. El foc en viu sempre és efectista. Deceiver of the Gods va ser la següent seguida de First Kill de l'anterior Jomsviking. És ben palpable que en els darrers treballs han suavitzat la seva proposta però el grup en directe continua sent poc dinàmic al meu criteri on recau tot el protagonisme amb Johan Hegg. No és fins aquest punt que tornem a escoltar el nou disc amb Fafner's Gold, un dels pitjors temes que han fet en temps. Crack the Sky no és molt millor però com que en això ha sortit un personatge disfressat de guerrer a animar el personal doncs almenys estem distrets. The Way of Vikings ens mostra és molt celebrada ara amb Johan treien un martell de Thor d'on sortien petards i ja el summum, a Prediction of Warfare es va començar a elevar la bateria fins quedar-se fins al final del concert elevada uns 5 o 6 metres des de l'escenari. La traca final va ser amb Shield Wall, Guardians of Asgaard i Raise Your Horns. Tothom tenia clar que tornaven però només per dos peces clàssiques del grup com The Pursuit of Vikings i Twilight of the Thunder God on van acabar tota la pólvora i va quedar clar que la factura del gas pujaria i força aquella nit. Johan barallant-se amb l'inflable a mode de monstre mitològic i el martell de torn. Per mostra el vídeo que il·lustra. Espectacle efectista i de 10, la banda estàtica i sense ànima com de costum tot i que sempre salva els mobles Johan Hegg. Sigui com sigui va ser ben distret, ens ho van saber vendre fins i tot als més escèptics.