Arena, Madrid
Foto: Laura Ruiz

Any nou, velles costums. Sí, estem parlant de l'assistència a concerts, una forma de vida com qualsevol altra. Passen els anys i no tenim remei, la cabra tira a la muntanya. L'any que tot just ha acabat fa dos setmanes ens va deixar un calendari ple de grans records musicals en viu, i el que comença no aspira a menys. L'inici ha estat magistral: els britànics Dare.

La primera sensació va ser molt positiva, quan han trepitjat Madrid Dare sempre han tocat en sales de capacitat menor, i vaig pensar que Arena, una sala d'aforament mitjà, se'ls quedaria molt gran. Per mi una alegria, quasi tres quarts d'entrada donaven una gran acollida a Darren Wharton i els seus.

Per obrir boca un petit aperitiu com a banda convidada, sent una banda tribut (o de versions, com desitgi l'avispat lector) a Deff Leppard. No sóc molt amic d'aquest tipus de projectes, crec que cada grup ha de tenir una identitat i des de la mateixa fer algun homenatge als grans de la història del rock. Tanmateix els vaig prestar atenció i el resultat no va ser molt bo que diguéssim.

La banda liderada per Ignasi Prieto (Eden Lost, Atlas), que considero un gran vocalista, va defensar sense molt èxit els grans clàssics dels britànics. El públic encantat per l'escolta d'aquestes joies, tot i que la interpretació no fos encertada. L'esforç de la banda per fer les coses bé era evident, però mentre altres grups de versions s'assemblen en bona part als originals, en aquest cas no va ser així. El repertori (sense ordre) us el podeu imaginar: Animal. Hysteria, Let's get rocked, Pour some sugar on me, Rock of Ages, Photograph... Poc espai per les sorpreses. Com a banda de versions, podria buscar joies que la banda original té oblidades per donar aquest punt de més.

Després de la decebedora actuació que per mi donava inici a un any ple de concerts, i un breu descans per preparar l'escenari, els sempre genials Dare van aparèixer. El primer que vaig pensar va ser "quina diferència amb el despropòsit anterior!". De la mateixa manera que la resta d'ocasions que els he pogut veure en directe, el grup del senyor Wharton va realitzar una actuació magistral, plena de classe i elegància des de l'AOR més cuidat i mimat.

La banda afincada a Oldham es presentava a la península amb un grandiós disc sota el braç, publicat el 2016, titulat Sacred Ground. Els assistents van rebre encantats els clàssics de la banda, però per mí, després de veure'ls diverses vegades, hem vaig quedar amb la sensació de no haver estat ben explotat aquest treball amb tot just dos temes com Home i On my own. De la resta de clàssics van caure Sea of Roses per obrir, Silent Thunder, Where Darkness End, Beneath the Shining Water, el record a Phil Lynnot amb Emerald, i la traca final abans d'abandonar l'escenari, centrada en els dos primers discos: Wings of Fire, We don't need a reason, Abandon i Into the Fire, més la genial Raindance.

Després de la tornada a l'escenari, la banda ens va regalar King of Spades i Return the Heart, posant la cirereta final a una excel·l3nt actuació de Dare, d'una hora i quaranta minuts de duració aproximadament, només tacada per un so que no va estar d'acord amb la qualitat interpretada en escena. Espero tornar a veure'ls aviat perquè amb actuacions així mereix molt la pena seguir recolzant l'escena.