Palau Sant Jordi (Barcelona)

Fotos: Basa/MetalCircus

Iron Maiden, només esmentar aquest nom ja vol dir un munt de coses. Una banda llegendària i que va associada indissolublement i és part de la història del gènere, el heavy metal. Un dels grups amb els que molts hem començat a escoltar aquesta música, una de les poques bandes que coneixen de la nostra escena els que no en gaudeixen i una de les poques que amb una carrera de més de 25 anys s'han mantingut amb alts i baixos, com és lògic, però amb coherència i dignitat.

És cert que hi ha aspectes que seria interessant que algun dia es sabessin ja que la fugida i tornada de Bruce Dickinson estic segur que té una història darrere que molts pagaríem per saber. El retorn del vocalista ha marcat un punt interessant en la carrera del grup, discos notables, grans gires i convertir-los quasi en una banda mítica i que personalment crec que hauria de figurar en el món dels grans noms de la música al costat de bandes considerades bàsiques i llegendàries com els Rolling Stones, U2 o qualsevol que nombrem. Altra cosa és però el fet, i és una impressió personal, que Bruce Dickinson no es creu el paper que porta a terme des del seu retorn, malgrat tot participa de manera notable en els discos i en directe està en plena forma.

Però anem amb el concert. Anar pujant per la muntanya de Montjuïc i veure l'ambient que es respirava ja era gratificant, el moviment ja era incessant al accedir a l'esplanada que dóna accés al Sant Jordi on trobaves des de càmeres de televisions a revendes, matrimonis, nens... de tot. Un petit assumpte pendent a les guixetes va fer que em perdés el concert de Lauren Harris que no ha perdut la oportunitat d'acompanyar al seu pare en una gira d'una magnitud que probablement mai aconseguiran per arguments propis. És quan ja ha finalitzat Lauren que accedim a la nostra localitat al pavelló i només queda esperar que comencin Trivium.

He de dir que mai m'han enganxat del tot malgrat fer bons treballs i m'han demostrat en aquesta ocasió que en directe tenen arguments. Comencen amb molta força de la mateixa manera que s'obre el nou disc The crusade amb el tema Ignition. Pocs teloners gaudeixen de les condicions que van tenir Trivium, notable joc de llums, llibertat de moviments per gran part de l'escenari i un so potent tot i que no tant clar com van tenir posteriorment els Maiden. Van fer un bon repàs al citat The crusade i l'anterior Ascendancy no deixant-se impressionar ni per les dimensions de la gira, ni el recinte ni res... notables.

Arribava l'hora. De fet, com és tradició quan va sonar el Doctor Doctor dels UFO tothom ja sabia que la cosa començava i la festa es va iniciar amb bona part del pavelló corejant el tema. Comença el concert amb el primer tema que obre A Matter Of Life And Death, Different worlds on ja podem comprovar que l'espectacle que acostumen a oferir en els darrers anys no varia, gran posada en escena, escenografia d'acord amb els motius del darrer treball, constants canvis de teló de fons i si que m'agradaria destacar un joc de llums com feia temps que no els veia. Segons requeria el tema i l'ambient que es volgués crear canviaven de posició vertical i horitzontalment i adquirint formes que anaven des d'una creu a un cranc. Senzillament excel·lent.

La banda està en plena forma en tots sentits i Bruce no para un moment quiet demostrant a més un estat vocal immillorable tot i que continuo pensant que actua damunt l'escenari com se suposa que tots volem que faci el cantant dels Maiden dels 80, és a dir, una mena d'interpretació d'ell mateix que no es creu. Tot i així que duri.

De ben segur que ja sabeu que en aquesta gira toquen tot el nou disc sencer i per ordre, així doncs, gran part del que caldria dir pel que fa al set-list queda dit. El curiós és que el públic va gaudir molt dels temes i corejant-los fins i tot en alguns passatges, es demostra que estant més vius que mai. Destacable també el fet que la banda en pes es quedés perplexa davant els 3 minuts de crits i calorosa rebuda al grup que feia que no poguessin continuar. Fins i tot Bruce va seure en els monitors mirant-se somrient les 18.000 ànimes cridant.

Capítol apart mereix Janick Gers al meu parer, malgrat la bona feina desenvolupada en els treballs d'estudi continua sent un pallasso prescindible en directe i, el més important, tocant les seves parts solistes com li dóna la gana i no com haurien de ser. És que no fa ni un solo correctament!!!!! En fi...

Un cop interpretat el nou disc, Bruce ja ens avisava: “Senyores i senyors, això ha estat A Matter Of Life And Death” era el torn dels sempre esperats clàssics i un cop més vaig tenir certa decepció al comprovar que són pràcticament les de sempre començant per Fear of the dark seguida del clàssic final de set abans del bisos amb Iron Maiden on aquest cop l'aparició d'Eddie va ser en un tanc observant-nos a tots un cop aquest es va encarar cap a tot el públic. Impressionant!!. Els bisos es van iniciar amb 2 Minutes To Midnight (amb la quantitat de bons temes que tenen i la continuen tocant!!!), The Evil That Men Do on va aparèixer l'Eddie de dos metres passejant per l'escenari caracteritzat com un soldat en ple camp de batalla. La cosa va acabar amb Hallowed Be Thy Name amb tot el palau corejant a ple pulmó.

Un concert apoteòsic que mostra que les bandes veteranes encara estiren soles del carro del gènere, cosa que ens ha de preocupar perquè no hi ha renovació en aquest nivell. Hi ha noves bandes i de qualitat però ningú arriba a un nivell de repercussió gran, i la veritat amb l'excepció dels Maiden la resta de bandes veteranes o clàssiques (Metallica sobretot) poc aporten en els seus nous treballs d'estudi.