Logo

Delain - Apocalypse & Chill

Discogràfica: Napalm Records
Data sortida: 7-02-2020
Nota Simfonia Metàl·lica: 7,5 /10

Delain-Apocalypse&ChillNo crec que ningú pugui discutir massa que en això del power metal simfònic hi ha una banda finesa que ara mateix té el tro guanyat i merescut des de fa uns anys i són el gran referent del gènere. Ara bé, hi ha un bon grapat de bandes que mereixen més que atenció per part de tots aquells que gaudeixin de l'estil. Sense cap mena de dubte posaria en aquest sac Delain.

La banda des d'aquell memorable debut que va ser Lucidity no ha fet més que créixer i aportar notables treballs. L'ex-teclista de Whitin Temptation Martijn Westerholt al sortir del grup va voler plasmar la seva idea del que havia de ser un grup de l'estil i renoi si se n'ha sortit. Val a dir que també hi ha fet molt que des d'un inici comptes amb la portentosa i meravellosa veu de Charlotte Wessels, m'atreviria a dir que una de les veus referents del simfònic ara mateix.

Val a dir que en els darrers temps han tingut canvis de formació quedant, a més dels citats, amb el guitarrista Timo Somers, el bajista Otto Schimmelpenninck van der Oije y el baterista Joey Marin de Boer. Crida l'atenció que la banda s'hagi quedat només amb un sis cordes donada la seva riquesa de matisos musicals i caldria veure com s'ho fan ara en directe perquè si ja de per sí han de tirar de samplers per les orquestracions i demés potser també per algunes parts de les sis cordes i això al meu criteri els resta. La marxa de Merel Bechtold s'ha de notar en els concerts tant a nivell de posada en escena i la bona actitud que té sempre com musical ja que és una de les millors en aquelles contrades.

He de dir que esperava amb ganes aquest nou disc ja que l'anterior Moonbathers del 2016 em va semblar una autèntica meravella, així doncs, el llistó els hi poso alt, deixant de banda la portada que en el seu moment quan es va donar a conèixer provocava tota mena de comentaris per les xarxes. El nivell de composicions i combinació dels elements simfònics i metàl·lics amb la prodigiosa veu de Charlotte el fa un disc difícilment superable.

One Second obre el disc amb unes melodies i veus angelicals que ens porten a una peça quasi pop, tampoc res estrany en alguns temes del grup. El riff central ens recorda que això vol ser metal i com a novetat veus masculines netes amb les de Charlotte. Un tema fàcil que entra bé però que no destaca. We had everything recorda més a peces de previs discos amb riifs contundent la veu de Charlotte pilotant i els coixins de teclats per fer tot ben passable amb una tornada que se't pot quedar. Chemical Redemption es mostra més contundent amb un riff en l'estrofa que de manera òbvia et pot recordar bandes com Rammstein, la tornada es caracteritza per un subtil toc de teclat. Bona combinació de duresa i dolçor.

Burning Bridges va ser un dels primers temes que es va donar a conèixer, amb vídeo inclòs, i per mi fàcilment és un dels millors (o senzillament el millor) tema del disc. Èpica, duresa, cors, les veus, el riff, el solo... tot el que li demanaria a Delain. Vengeance ens porta la veu convidada de Yannis Papadopoulos (Beast in Black) on les dues veus et poden recordar per un moment coses com Avantasia. To Live is To Die de nou busca ritmes electrònics en un tema que no aporta res i senzillament compleix. Let's Dance s'inicia de forma molt dura amb un riff matxacant, la veu de Charlotte passada com per un sintetitzador en alguns moments i una tornada ben suau. A mig tema previ al solo trobem algunes interessants variants i unes guitarres doblades interessants. Creatures també aposta per la contundència d'entrada que només dona treva amb les parts vocals per donar-los tot el protagonisme.

Ghost House Heart és el darrer tema que es va donar a conèixer abans de la sortida del disc amb vídeo inclòs. Una balada a piano i mirant de lluir la veu de Charlotte i realment mostra les seves virtuts. Masters of Destiny també va ser un dels avançaments i que recorda més a la línia de l'anterior disc. Les parts vocals de la vocalista holandesa serà difícil reproduïr-les en directe sense un bon munt de samples. La èpica ve de la mà de Legions of the Lost, cors i ritmes plens de pompositat gràcies a uns teclats ben col·locats. La tornada et transporta i les parts orquestrals són de les més inspirades. Només queda The Great Escape, una balada i mig temps de fàcil escolta repeteix esquemes i Combustion és una instrumental que combina moments lents i relaxats amb altres on el bombo pren tot el protagonisme doblant melodies teclat i guitarra.

Al meu criteri no han superat del tot Moonbathers, era difícil, mantenen el tipus per això i fora d'alguns temes que poden resultar massa vistos han sabut un nou disc amb peces que passen a engrandir el llegat que deixen a l'estil en una banda que ja és un referent a tenir en compte del power metal simfònic. Ara caldrà veure si segueixen en forma en directe i algun promotor s'atreveix d'una vegada a portar el grup a casa nostra en una sala.

 

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats