Fer qualsevol mena de rànking dels discos d'un grup amb una àmplia trajectòria pot ser perillós i totalment arbitrari però com que no tenim vergonya i ben clar que tots els discos de Dream Theater valen la pena en algun aspecte vet aquí la nostra personal classificació...

14 - When Dream and Day Unite (1989)

Què dir del primer disc d'un grup. Ple d'il·lusions no sempre del tot ben plasmades. Per alguns fans radicals és el millor de tots però és un punt important tenir en compte que encara no hi havia James Labrie. Sigui com sigui un molt bon debut

Llegeix més

Un que acostuma a tractar amb personal jove d'entre 16 i vint-i-pocs veig com a nivell musical la uniformitat és terrible, llastimosa i perillosament present. Més enllà dels dj famosos de torn, aquesta cosa anomenada trap i el tema de punxar i tenir un canal que monetitzar a youtube no veuen més enllà. Sempre hi ha alguna excepció però de cada 10 entre 8 i 9 van per aquest camí. No dic que no sigui legítim o que cadascú esculli (si és que tens opció d'escollir enmig del bombardeig mediàtic monotemàtic amb els mateixos estils i artistes) el que li doni la gana però es troba a faltar diversitat.

En l'altra part, la dels artistes costa també veure nous músics i bandes que aflorin en l'escena. No ja perquè no hi siguin si no perquè la indústria s'ha tornat molt dura i només aposta, si és que ho fa, per coses segures, sense risc o de retorn immediat. I les coses no han canviat en el sentit que crear una gran figura vol temps i invertir-hi però ningú està disposat a fer-ho. Si un té la curiositat de rebuscar i rebuscar entre els joves talents i aquestes gires de sales petites hem vist autèntiques meravelles. Si parlem rock'n'roll clàssic, blues o fins i tot soul una de les figures en les que ens podem fixar és Hannah Wicklund, un talent nat.

Aquesta jove cantant, guitarrista i compositora de 21 anys va nèixer a Carolina del Sud (ara establerta a Nashville) va formar una banda als vuit anys, des de llavors ha desenvolupat una sèrie d'habilitats deixant clar que vol tenir en futur en això. Amb el seu darrer, i tercer treball homònim, Hannah Wicklund i The Steppin Stones han tocat més de 2000 shows incloent aparicions en festivals i abans del pas per Barbastro, Barcelona i Torredembarra com a dates més properes ve de tocar per Amèrica en un creuer amb Joe Bonamassa i tot just acabi aquest periple se'n torna per actuar en un altre amb Bon Jovi... poca broma.

Llegeix més

Una de les cites de l'arrencada de la temporada "regular", per dir-ho així, de concerts de bandes en gira serà el proper 8 de setembre al Sant Jordi Club en la figura d'Alice Cooper. Vincent Damon Furnier, recordem que aquest és el seu nom real, potser mai ha tingut l'estatus de gran estrella del hard-rock (a l'estil d'Ozzy o Dio), almenys a Europa, però sempre ha mantingut una carrera constant, coherent i sabent-se adaptar als canvis de l'escena mantenint una forma envejable. És en els darrers 10 anys amb l'elevació als altars de tots els veterans i el gir que ha donat la indústria musical cap als directes com el principal negoci que els seus concerts han incrementat l'assistència al vell continent. Encara recordo que un dels darrers cops que ha vingut en gira el sr. Cooper va ser el 2005 i des de llavors, si no em falla la memòria, poc més que en una ocasió al Rock Fest 2017. No serà que hagi parat de girar, perquè la seva activitat en directe és constant, però principalment als EEUU i a Europa es limita bàsicament als festivals en els darrers temps. És per això que pren major relleu aquesta gira pròpia, més encara en recintes de força capacitat senyal que es preveu bona afluència.

Les històries i anècdotes que acredita el personatge donarien per una enciclopèdia en una trajectòria tant longeva, n'hem volgut recopilar algunes per posar en evidència el llegat del personatge i el seu racó en la història del rock dur, que encara continua escrivint, així com la formació que l'acompanya actualment en directe, força estable durant els darrers anys sigui dit de passada.

Llegeix més

S'acosta el juny, més per excel·lència de festivals a tot Europa i també a l'estat. L'oferta és absolutament massiva tot just en un mes on la gran majoria de potencials assistents encara no han arribat a les desitjades vacances d'estiu. Les costums hispanes marquen l'agost com el mes per excel·lència quan a la resta d'Europa ja estan de tornada de tot plegat i, amb comptades excepcions, les grans cites ja s'han celebrat. Aquest 2019 a l'estat s'afegeix una nova proposta com és el Rock the Coast, des de Simfonia Metàl·lica volem donar a conèixer la nova cita a través de les paraules del nostre company Victor M.Lera. Us traslladem les seves paraules tal i com han estat redactades en llengua castellana tot i que els nostres continguts són eminentment en català però la nostra preferència és respectar el text de manera fidedigna i respectant la seva integritat.

Hace unos meses se presentó el nuevo festival Rock The Coast, cuya primera edición se celebrará en la localidad andaluza de Fuengirola (Málaga). La oferta de festival no para de aumentar en la península ibérica, por lo que estaba claro que tenían un as en la manga para entrar de una forma tan fuerte en el mercado. Al final, junto a ese as, se ha confeccionado un cartel variado, muy atractivo a celebrar en una ubicación con un aspecto excelente.

El festival encara su primera edición con un claro signo diferenciador: la presencia de Ritchie Blackmore y sus RAINBOW. Por primera vez desde la reunión que sucedió allá por 2016, la banda del arco iris pisará terreno nacional, y lo hará en fecha exclusiva en Fuengirola. Un servidor tuvo la oportunidad de ver uno de los conciertos de reunión hace tres años y, a pesar de todas las dudas con las que iba, salí muy contento del concierto visto. Si eres fan de la banda no deberías perder esta única oportunidad de verles cerca de casa.

Llegeix més