Discogràfica: Roadrunner
Data sortida: 13-09-2019
Nota Simfonia Metàl·lica: 7 /10

Parlar de Korn és parlar d’un dels grup més influents dels darrers anys dins l'escena metàl·lica. Amb 27 anys de carrera musical i prop de 40 milions de discs venuts el grup liderat per Jonathan Davis va viure els seus anys d'esplendor a finals dels anys 90 amb l'aparició del subgènere del Nu Metal, i juntament amb grups com Limp Bizkit, Deftones o Coal Chamber van popularitzar la roba esportiva als escenaris del principals festivals internacionals.

Avui en dia Korn encara continuen encapçalant festivals arreu del món, tot i que sembla que fa anys que viuen una mica de rendes del que havien arribat a ser. El magnífic Life is Peachy (1996) i el posterior Follow the Leader (1998) els van confirmar com a estrelles mundials essent portades de les principals revistes del moment.

Tot i això, Korn sempre ha estat un grup que ha aixecat molta controvèrsia, i realment o ets un acèrrim seguidor seu o és un grup al que no pots ni veure, ja que costa una mica ser imparcial amb ells. La peculiar forma de cantar de Davis, junt amb la tipologia de les composicions, basades en riffs molt tallats i marcats no sempre ha convençut a una certa part de públic dins del metall. Tot i això, els seus poderosos i salvatges directes, on destacaven els guitarristes James Shaffer “Munky”i Brian Welch “Head” amb les seves guitarres Ibanez de 7 cordes, van portar al grup al més alt, i allí han estat fins a l'actualitat.

Aquest tretzè treball de Korn anomenat The Nothing, títol basat en la novel·la de Michael Ende “La Historia interminable”, arrenca amb The End Begins, una introducció amb un ritme percussiu molt marcat on les gaites s'uneixen a la veu per crear una atmosfera realment agònica, i més si tenim en compte que la lletra ens parla sobre la tràgica mort de la dona de Davis, i on es pot sentir al cantant plorar just al final. Si la temàtica de les lletres de Korn sempre havia girat entorn de la sensibilitat emocional, amb unes lletres fosques i melancòliques, és de suposar que després d'aquesta pèrdua la manera d'escriure i sobretot d'interpretar de Davis adquireixin encara més expressivitat.

Cold et colpeja directe a la cara, amb una línia de baix marca de la casa i Davis jugant amb les seves peculiars melodies. El tema té parts instrumentals contundents i una tornada hiper melòdica esdevenint sens dubte una entrada triomfal. La tercera en caure és You'll never Find me que arrenca amb uns efectes de guitarra molt comuns dins de Nu Metal de la vella escola, per seguir amb uns potents acords del duo de guitarres. T'acaba sonant a aquell tema que ja havies sentit abans però que sempre ve de gust escoltar de nou.

La potent The Darkness is Revealing ens deixa entreveure la magnífica i cuidada producció de la mà de Nick Raskulineez, i es tracta d'un tema que ben bé podria haver estat en qualsevol dels primers discs de la banda. Idiosyncracy comença amb un potent riff de guitarra que ens porta a una serpentejant part central. La tornada, com la majoria del disc, sona grandiosa i molt melòdica.

A partir d'aquí el disc baixa una mica el nivell amb l'anecdòtica i testimonial The Seduction of Indulgence i la més popera Finally Free que sol guanya cert punch en la part on entren les guitarres. Can you hear me també es queda a mig camí, i dóna raó als detractors de la banda al tractar-se d'un composició excessivament igual a la resta. Riff d'entrada que va evolucionant, part melòdica, break instrumental per acabar de nou a la part melòdica; aquest patró es repeteix en la majoria de les cançons de la banda, fent que el disc es pugui tornar un pèl previsible i sovint monòton pels no iniciats en l'estil.

Continuem amb un dels temes més clarament marcats del disc, The Ringmaster on un repetitiu riff ens deixa un tema simple però a la vegada efectiu i directe. La següent en caure és Gravity of Discomfort on es pot veure la magnífica bona producció del disc destacant unes guitarres excel·lentment panejades jugant a dreta i esquerra. I arriba el torn de H@rd3r que arrenca molt juganera amb una melodia molt pop durant el vers, on les guitarres doten a la tornada d'un plus d'energia que semblava que el tema no podia aconseguir. I si una cosa tenen les guitarres de Korn és que quan menys t'ho esperes sonen completament contundents.

The Loss arrenca amb un poderós break que ens farà moure inevitablement el cap. La veu mig rapejant de Davis acompanyada per la sempre omnipresent base de baix desemboquen en una tornada incisiva que es quedarà una bona estona al teu cap. Una part central amb unes exquisides línies de veu ens deixen possiblement un dels millors temes del disc. I per acabar ens trobem amb Surrender to failure, una mena de outro que es converteix en un mig temps de caire experimental amb un teclat de fons que acompanya la veu.

En resum, estem davant d'un dels millors àlbums de Korn dels darrers anys amb uns quants temes realment bons i amb un so fabulós; fet que els dóna llicència per continuar essent un grup top que creu realment en el que fa i que sobretot ho sap defensar amb solvència als seus directes.