Menu

Los Guardians del Pont 18-11-17

Sala Manolita, Lleida
Fotos: Oscar Camarasa

Quim Mandado de LGPTot i la bona salut de l’escena del metall a Catalunya, amb bandes de diferents estils que abasten un bon grapat de gèneres, poques són les que es decideixen a fer-ho en la llengua pròpia. Siroll en podrien ser un exemple de banda emergent amb potencial però són l’excepció  que confirma la regla. Han de ser els veterans qui mantinguin l’esperança d’escoltar guitarres potents en la llengua de Pompeu Fabra de fons.

Los Guardians del Pont tot i tenir curta trajectòria com a tals acredita tones d’experiència i vivències en cadascun dels seus membres. Quim Mandado, Joan Cardoner i Martín Rodríguez les han vist de tots colors. Que fa uns anys tiressin endavant els LGP demostra la seva passió per la música i pel rock dur. Ja vam parlar en la nostra web del seu darrer disc així com vam tenir l’oportunitat de parlar amb el mateix Quim Mandado sobre el treball, ara era l’oportunitat de veure’ls en directe en aquesta ocasió a Lleida, terra sempre difícil pels concerts de metall.

La primera sorpresa va ser la sala escollida, La Manolita. Sorpresa perquè, sí, habitualment programa concerts però res a veure amb el rock dur, és més, passa per voler ser un dels locals de "moda" de la ciutat. Mai hi havia estat i certament per acollir directes és prou acollidora, suficient bona visió tot i que una mica més d’alçada de l’escenari seria ideal i una cabuda que no deu superar les 250 persones tot i que tot just devíem ser 100 aquella nit de dissabte.

Amb puntualitat, cosa estranya a les terres de ponent, va començar la vetllada amb la projecció del seu nou clip corresponent al tema La Llavor de la Mort a mode de presentació en societat del mateix conduint-nos cap al concert en sí que es va iniciar amb un dels primers temes que va crear el trio, Rockferatu. Primers problemes amb el so que van seguir amb Perseguint somnis però que poc a poc es van anar estabilitzant... de cara al públic. Dic això perquè la banda va haver de patir d’allò més en escena. Fins i tot en els darrers temes del concert el mateix Quim Mandado feia notables gestos de desaprovació i de no sentir-se gens còmode amb el que li arribava i m’atreviria a dir que van fer que fins i tot li provoqués errors tant al tocar com amb les lletres. Erros impropis d’un veterà d’aquest nivell.

Resulta evident que la nostàlgia ven, i de quina manera. L’ombra de Sangtraït com més anys passen més allargada és. M’atreviria a dir que fins i tot s’idolatra. Tenint dos ex-membres a LGP és evident que és un dels moments que espera el personal... i la reacció és aclaparadora. Es va poder comprovar en primer terme amb Buscant una dona. El públic s’excita, aixeca la beguda i s’acosta a les primeres files com adolescents embogits. L’ambient es caldejava, o no, en funció d'aquesta variant.

Així doncs, Almogàvers, Caminant en Cercles, Promeses al vent, Sancta Sanctorum o La llavor de la mort, tot i ser una bona collita actual no resisteixen la reacció a Alè de 1100, Les creus vermelles o El guerrer. Durant tot el concert va quedar demostrat, un cop més, que la veu de Quim Mandado està intacta, o m’atreviria a dir que millor que mai, a tal i com la recordaríem dels millors temps de Sangtraït. Conserva el to i la contundència a la que ens tenia acostumats, en directe i en estudi. Tot i això, i com dèiem anteriorment, els problemes amb el monitoratge el van perjudicar força fins al punt de deixar de cantar algunes parts i tocar-ne altres. Els xiulets si et trobaves proper a monitors eren evidents però també en algun moment vaig tenir la impressió que alguna frase de les lletres dels temes de LGP s’havia esborrat de la ment del Quim.

El punt final era esperable i esperat. El vol de l’home ocell va fer que tothom alcés la veu fins pràcticament a l’afonia en una versió molt més rockera i sense l’harmònica que tots tenim al cap tant característica del tema. En definitiva uns LGP en bona forma que van haver de patir força problemes de so i un local on tenien pressa per fer fora tot allò que tingués relació amb el rock i tot just acabar el concert la transició va ser un tema dels AC&DC, un de Dire Straits i ja els èxits de moda infumables.

Accés