Menu

Mr.Big + The Answer + Faster Pussycat 9-11-17

Razzmatazz, Barcelona
Fotos: José Antonio Serrano

FEric Martin de Mr. Biger una petita aturada en una jornada laborable per poder reomplir l'esperit de bona música en directe és motiu més que suficient per desplaçar-se un dijous a Barcelona i haver de capbussar-se en el sempre tediós trànsit d'una gran ciutat. La veritat que no deixa de sorprendre'm cada cop que hi vaig, i com a persona no habituada a fer llargues cues per moure el cotxe tot just uns metres, la paciència que arriba a tenir el personal. Així doncs, i pres en aquesta quotidianitat urbana, vaig haver de conformar-me en escoltar al cotxe els Faster Pussycat mentre la cua de la Ronda Litoral avançava lentament i la banda feia el seu set obrint una vetllada més que interessant.

Amb tot plegat podia accedir a la sala quan The Answer estaven enmig del seu concert tot just fent acabar de sonar la versió de Rose Tattoo Rock'n'Roll Outlaw. Vaig tenir temps de veure tot just tres peces més Strange Kinda' Nothing, Spectacular i Come Follow Me d'una banda amb una bona proposta que rememora l'essència del rock dels 70, de fet, n'hi ha un bon grapat avui dia i crec que cal estar-ne satisfet per no deixar morir un so que ens ha portat on som avui dia. El poc que vaig poder veure em va donar la impressió de certa fredor tant per part del personal com del grup on, això sí, Cormac Neeson destaca per sobre de tot. A les seves peculiars aptituds vocals cal sumar una manera de moure's que no deixa de cridar l'atenció amb el sempre omnipresent barret. Malgrat tot em vaig quedar amb ganes de més.

A l'entrada a la sala, feia cert temps que no anava a la gran de les Razzmatazz, la veritat que al estar The Answer en plena acció poc vaig reparar en alguns detalls que presentava la sala. Certament cada cop està més carregada, ja fa temps es va baixar el sostre però s'hi han anat posant des de llums a instal·lacions climàtiques, altaveus de tota mena i tantes més coses que aviat ja no els quedarà lloc. Un altre detall important és que la sala presentava un format reduït. Recordo haver vist Mr. Big fa uns anys a la Bikini i la veritat que va ser estar com en una llauna de sardines amb l'afegit que la visió des d'una part de la sala que es va obrir per encabir tothom no era gens adient fins al punt que una pantalla era on més d'un mirava el concert. Quan es va anunciar a Razzmatazz dubtava de la capacitat per omplir-la del grup i certament la part posterior dels dos laterals estava tallada per lones negres reduint la capacitat. També el primer pis no estava obert així que amb la presència de nombrós públic però no pas ple ni de bon bocí vam poder estar força còmodes fins al punt de poder moure't durant el show i tenir diferents perspectives.

Billy Sheehan i Paul GilbertPuntualment poc després de les 21.00 hores van saltar a escena Billy Sheehan, Paul Gilbert, Eric Martin i Matt Starr amb una aposta segura com Daddy, Brother, Lover, Little Boy (The Electric Drill Song) que va obtenir una efusiva rebuda. És curiós com Lean Into It encara té un pes tant destacat en l'actual set-list arribant a interpretar fins a 5 temes. Tot seguit dos temes més contemporanis de What If..., American Beauty i Undertow. Enganxaven els temes a tota velocitat sense treva i tot i que fins el moment la veu d'Eric Martin sobretot, i la guitarra de Paul, no acabaven de sonar bé poc a poc es va anar solucionant. Ja sabem que l'acústica del lloc no és la millor però tampoc crec que perjudiqués en excés el concert però ja sabem que sobre aquest aspecte tothom té una opinió diferent i s'atreveix a dir la seva com fer d'entrenador de futbol o d'àrbitre... des de la barrera això sí.

En aquest punt també un dels moments esperats i sense que Billy acabés d'introduir-lo apareix Pat Torpey que tenia preparat un petit set de percussió per acompanyar la banda fent que el seu parkinson el limiti però no el deixi fora del grup, de ben segur que l'escalf de la gent li va millor que qualsevol medicament. Tornem a temps pretèrits per enllaçar amb quatre de les millors peces de la trajectòria del grup com Alive and Kickin', Temperamental, Just Take my Heart i Take Cover. Precisament a Just Take my Heart (brutal tema!!!) al ser molt més relaxat d'interpretar el mateix Torpey va asseure's al kit de bateria i la veritat que no es va notar gens la seva limitació.

D'altra banda no és que la banda no es mostrés comunicativa però no van sortir massa dels tòpics, alguna presentació tímida..., no sé, sempre he pensat que donar un cop d'ull més personalitzat a la ciutat que visites et fa guanyar punts i deixés a la gent amb millor sabor. Però és clar, davant d'un altre trio de peces com Green-Tinted Sixties Mind, la recent Everybody Needs a Little Trouble i Price You Gotta Pay quasi que millor conformar-se.

Tots sabem que els membres de Mr. Big són virtuosos del seu instrument però tot i això segueixo sense entendre ni suportar solos com el de Paul Gilbert o el posterior de Sheehan, només es pot justificar per un petit descans de la resta però si no sabem aguantar el show sencer potser que ens ho fem mirar o que toquin 10 minuts menys però trenquen el ritme totalment. Va costar redreçar-ho amb Open your Eyes i la sorpresa de la versió de Cat Stevens que els va fer tenir un hit-single de Wirld World que va iniciar una part més tranquil·la amb peces com Damn I'm in love again que aniria remuntant amb Rock&Roll Over i Around the World per aturar màquines de nou amb el solo de Sheehan.

D'aquí al fi de festa no va haver treva amb Addicted to That Rush, To Be With You, 1992, Colorado Bulldog i la final Defying Gravity en un show que no va tenir bisos i que deixa clar que Mr. Big tenen corda per estona, que encara fan discos amb total solvència i que en directe encara tenen molt que dir passant la mà per la cara a moltes joves formacions si cal. Els veterans reivindiquen el seu lloc en l'escena del rock quan el gènere no passa pel seu millor moment d'acceptació. I nosaltres que ens n'alegrem.

 

Accés