Logo

No ens tirem un tret al peu

Parlar i plantejar el tema sobre el que versa aquest article no és pas cap novetat. Suposo que el fet que en les darreres setmanes ho hagi viscut tant proper m'hi ha fet pensar més de l'habitual, i fet arribar a la conclusió que si aquesta és la dinàmica de com reacciona i es comporta el personal estem matant nosaltres mateixos tot allò que teòricament més ens agrada. M'explico.

He començat l'any assistint a un parell de concerts de bandes catalanes amb discos publicats de notable nivell. L'assistència a aquests concerts ha estat baixa, de fet tampoc res que no sigui prou habitual en sales petites i bandes que estant fent els primers passos amb dos o tres discos com a molt. La cosa és que a la setmana següent del segon d'aquests concerts hi havia programada un altra cita en directe d'una banda de versions de Motörhead ben coneguda a casa nostra. Va ser curiós com durant els dies previs vaig veure desenes de missatges a xarxes socials i fins i tot personals a través de whatsapp on la pregunta era si anaves o no anaves... com que semblava que hi havia moltes ganes. Segur que molts de vosaltres ja sabeu a la data a la què em refereixo a la sala La Boite de Lleida amb els Motörhits que s'anunciava a més com a dues hores de show amb músics de Lleida com a convidats. Que sigui a Lleida no vol dir res, crec que perfectament es pot extrapolar a qualsevol altra població o demarcació.

No vaig assistir-hi però tenia interès per saber com va anar. Preguntant a un assistent em comenta que la sala va presentar molt bona entrada. No em va sorprendre. El personal perd el cul per anar a veure els grups de versions tocant els temes dels grans referents. No dic que no s'hagi de respectar, admirar, escoltar i venerar si voleu aquestes grans bandes però cal tenir els peus a terra i saber que mai tornaran perquè molts dels seus components han traspassat i si no de ben segur que no estant en la millor forma o potser ni actius. Tampoc que no hi hagi grups tribut i que es pugui així recordar i fer palesa la història musical de l'escena. A mi em fa mal el públic.

Aquest públic que no falta a cap concert tribut però que no vol saber res i no mou un dit per saber què fa i què ofereix el grup de la seva ciutat o qualsevol nova proposta. Segur que no hi ha cap banda actual que et pugui motivar? No m'ho crec, senzillament no t'hi has topat o has deixat d'interessar-te per res que no sigui Iron Maiden, Metallica, Helloween, AC&DC o Black Sabbath. Cert és que el personal que passa de la quarentena ja acumula massa obligacions a l'esquena com per exigir-los res però si algun cop han viscut de veritat el que crec hauria de ser un dels valors de l'escena haurien de reflexionar. És normal i lògic que no es tinguin ni les ganes ni la possibilitat de sortir i anar tant sovint com anys enrere a concerts o fer l'esforç de rebuscar alguna banda actual però d'aquí a matar-la directament apel·lant només al passat... Un terme mig estaria bé.

Algú pot dir... això ja no em pertoca a mi, on són la gent jove d'ara que no va als concerts ni recolza els grups? Aquesta és un altra, el relleu és més difícil que mai en un context on el consum musical ha baixat i les costums també. No es surt tant i el relleu que caldria suposar amb nous seguidors dels sons durs és baix degut a que costa descobrir aquesta música. O tens algun amic, parent, familiar que l'escolta i t'obre una mica el camí o mai la descobriran per sí mateixos per la nul·la presència als mitjans. L'excusa que tot és a internet o que tot està allà no serveix, a la xarxa hi ha de tot però ho has de saber buscar i què vols buscar. Si no passen de les xarxes socials i Youtube els algoritmes d'aquests gegants no et mostraran res d'això perquè sí. Passen hores a internet sí, la majoria d'aquest temps perdent el temps.

Tema apart són bona part dels músics. Habitualment multitud de músics veus que omplen les xarxes i els mòbils dels amics quan tenen algun concert amb els seu grup. També és igualment habitual que quan hi ha concerts d'altres bandes del seu mateix nivell no en veus cap. Ara, ve un grup de versions i surten com a bolets per tot arreu. Si voleu que us anem a veure als vostres concerts sembla lògic que vosaltres recolzeu també la música que fan altres. O no es tracta d'això? De què presumeix doncs el moviment del rock dur i metall? Ens hem de clavar la daga tipus si tú no vens jo no vaig al teu?

M'agradaria deixar clar que cada persona té una situació personal, laboral i familiar que fa que tingui més o menys facilitat per fer segons quines coses però quan alguna cosa ens motiva i la desitgem realment tots sabem que intentem moure fils i molts cops cel i terra per poder-la fer. Almenys intentar-ho, potser no serà possible en algunes ocasions però en moltes altres sí. Equilibri, es tracta d'equilibri entre mai o algun cop. No crec que res canviï en els propers temps, és més, ja he vist alguns cartells de propers concerts tributs a Guns'n'Roses, AC&DC i Maiden. Promotors i bandes que no treballen habitualment ni la sala on toquen i els en fot el públic de l'escena, saben, però, que un cop més apareixeran tots els veterans que rarament surten de casa per tornar a escoltar els temes de sempre amb uns quants músics que es difressen d'aquests ídols per un cop més col·laborar en una nova cerimònia de suïcidi. Així ens va.

© 2015 Simfonia Metàl·lica. Tots els drets reservats