Menu

Reinhard, SDI: La portada del nostre primer disc era una porqueria

SDIEls darrers anys dels 80 i primers de 90 va viure una explosió dels gèneres més extrems dins l'escena del heavy metal. Des del thrash passant per l'speed metal a encara més enllà amb el death i variants. Van ser desenes les bandes que van emergir tant als EEUU com a Europa, algunes per aportar coses realment positives, altres només apuntant-se a la moda o sorgint fruit de la recerca desesperada de les discogràfiques de bandes de l'estil. Són moltes les que es van quedar en un sol disc que resta en les col·leccions dels més dedicats. A Europa la major de l'explosió de bandes va venir d'Alemanya on el thrash i l'speed metal va ser especialment popular en aquells anys.

Enmig de l'underground de tota aquesta escena i una mica a l'ombra dels noms més coneguts, la segona o tercera fila podríem dir, van sorgir bandes com SDI que amb una proposta poc pulida però plena de passió juvenil i intentant pujar un nivell en l'esglaó d'agressió sonora i de tòpics adolescents.

Van editar tres discos abans de desaparèixer però des de fa pocs anys la formació s'ha tornat a reunir i ara emprèn una gira per l'estat espanyol amb dues dates a casa nostra. És per aquest motiu que ens posem en contacte amb el baixista/vocalista i principal ment pensant del grup, Reinhard.

Simfonia Metàl·lica (SM) - Ja que fèiem esment a tota aquella època de finals dels 80 m'agradaria començar parlant una mica d'aquest passat ja que, per exemple, el vostre primer disc Satans Defloration Incorporated va ser gravat i concebut quan encara tú com a principal compositor estaves en un altra banda anomenada Black Jack Co. Explica'ns una mica sobre aquest període.

Reinhard (R) - En aquells temps jo estava en aquesta banda, Black Jack Co., intentant aconseguir un contracte discogràfic per mirar de ser unes estrelles del rock, com tots llavors, i donar a la llum els nostres temes. No ho vam aconseguir. Tothom ens deia: "ok sabeu tocar i demés però caldria alguna cosa més ràpida i dura, tal com ara es porta". Vaig trucar al meu amic Ralph i li vaig demanar que toqués tant ràpid com pogués i vam grabar 4 temes amb els que vam treure una demo el 1986. Quan ho vam començar a moure ja ens van oferir un contracte en pocs dies que marcava una data fixa on havíem de tenir gravat tot el disc, només sis setmanes després!, i encara no teníem ni cançons ni guitarrista.

En aquell punt vaig rescatar força velles composicions de Black Jack Co. com Disappointment que ja la tocàvem des de 1980 però la major part del material es va crear en aquelles sis setmanes com I Wanna Fuck You o Quasimodo. Al anar a l'estudi vam convèncer el guitarrista Frank per tocar amb nosaltres però no tenia temps per fer-se amb els temes i tocar-los bé i jo mateix vaig gravar aquestes parts i ell només va fer els solos. De fet, ens va funcionar prou bé i ho vam fer igual per Sign of the Wicked on jo vaig gravar baix, guitarres i veus i ell els solos ja que era més ràpid que jo. Així es van fer els dos primers discos.

SM - Quina història... però aquells temps eren una mica confusos en aquest sentit amb tantes bandes i les companyies boges buscant grups d'aquestes característiques.

R - Sí, la major part només van arribar a gravar un disc i el mercat decidia que no valia res i no tenien oportunitat de gravar un segon. La majoria de grups eren europeus i van gravar en el període entre 1985 i 1987. Llavors va ser un estil molt popular i el mercat hi va reaccionar.

SM - El segon disc, Sign of the Wicked, és molt més bon disc al meu criteri amb millors composicions més ben gravades, més treballat, millor produït i més melodia a diferència del primer que era molt visceral i amb unes lletres que semblaven una broma.

R - Oh, tenia 22 anys llavors i al començament no m'ho em prenia el projecte seriosament i si li sumes que has de fer un disc en sis setmanes doncs ja veus. Les lletres significaven coses per mi com Panic in Wehrmacht perquè odio tota mena de material nazi i ho volia deixar clar però en altres casos eren només pura diversió. No pots pretendre ser pres seriosament quan cantes I Wanna Fuck You, èrem joves. Això sí, mai vam tenir la voluntat de semblar que volguessin incitar o forçar a res ningú, senzillament era diversió, tenir sexe i això és tot. El primer disc va ser una cosa del temps en que es va fer. Amb el segon i vam dedicar molt més temps en la composició, lletres i tot plegat. Vam tenir errors al treballar amb els mitjans ja que ni nosaltres mateixos ens preníem seriosament l'escena i conseqüentment no ens feien cas ni tenien en compte sent les reaccions no massa bones.

SM - Quines van ser les circumstàncies del tercer treball Mistreated? Ho dic perquè continuo pensant que el segon és el millor dels tres i aquest tercer va repetir esquemes i no va arribar al nivell que havíeu mostrat.

R - D'alguna manera tens raó. El 1987 vam tenir un nou guitarrista que ja va fer la gira amb Sign of the Wicked, així que ja portava un temps pel tercer disc. Ell volia tenir presència al disc i així no va ser tot obra meva i hi ha riffs i composicions com The Deal, Mother i We want more però uns i altres temes no tenien la mateixa actitud i qualitat i això va ser un problema. Ara ho veig així però llavors no ho vaig trobar rellevant ja que creia que èrem una banda i tothom havia de contribuir. Ara veig que la qualitat no era homogenia. Per suposat que hi ha bons temes en aquell disc com Violence que la toquem quasi a tots els concerts i la agrada a la gent, n'estic orgullós d'aquesta. Tens raó que Sign of the Wicked és el millor disc però amb la perspectiva que et dona el temps.

SM - Llavors vau començar a fer temes per un quart treball que mai van veure la llum, tant sols en una reedició del 2005 de Mistreated van aparèixer 4 temes d'aquest suposat quart disc amb un so totalment de demo. Es van composar només aquestes 4 cançons o se'n va fer més.

R - El 2005 tot el catàleg de Gama va ser venut i la companyia va tancar. El nou propietari de les gravacions originals va voler treure de nou els discos amb noves portades i incentius i em va preguntar si tenir temes extra. Són temes que van anar apareixent en diferents versions dels anteriors discos, per tant no eren inedites, però encara que fossin demos i pensant que mai es tornaria a activar el grup les hi vaig donar i aquesta és la raó perquè en les edicions de 2005 hi ha temes extra en forma de demo. Així que si tens totes aquelles reedicions tens tot el que seria el quart disc.

SM - En aquest punt és quan s'atura l'activitat i després d'anys fora de l'activitat musical decidiu tornar. Quan i com es produeix tot plegat?

R - Al 1990 el metal ja no era tant popular i recordaràs la popularitat del grunge. Totes les vendes de discos de metall van baixar, això va passar des que va sortir el negre de Metallica. A partir de 1991 no vam ser capaços de trobar un contracte discogràfic quan vam gravar amb un altre bateria i guitarra aquestes demos que parlàvem. Ho vam provar però la indústria no estava interessada en el metall i aquesta va ser la raó per plegar.

No va ser fins el 2014 que vam tornar a tocar de nou amb el bateria original Ralf en un altra banda però material totalment diferent. Ell em trucar per anar a una audició i tocant de nou temes d'SDI per divertir-nos i finalment vam decidir intentar-ho de nou. Començar de nou un parell d'anys a veure com anava especialment per les feines que no permetien més, especialment la d'en Ralf que és força exigent. El pla era fins a l'estiu del 2016 i tornar a parar però en aquell moment vam començar a tenir bones invitacions per anar a Japó i tocar a grans festivals. Seria molt tonto aturar-ho llavors!!. Christoph va tornar al grup i vaig creure que era bona idea no deixar-ho.

SM - Els temps han canviat però d'alguna manera el metall torna a ser popular almenys pel que fa a l'activitat en directe ja que hi ha més concerts i festivals que mai amb moltes bandes que han tornat com vosaltres i les noves alhora. Hi ha molta demanda de directe. Com ho veus?

R - Sí, i és bo. Tothom té l'oportunitat de veure aquestes velles bandes tocant i també les noves. Crec que és una bona idea, nosaltres toquem amb moltes bandes de diferents estils i molt joves.

SM - Als vuitanta només tocàveu per Alemanya i ara heu viatjat per Europa i Japó. Quina reacció obteniu amb les velles composicions?

R - No tinc clar com va ser de popular SDI a Espanya o als països de l'est als vuitanta però quan vam girar el 1990 a Hongria vam tocar en llocs força grans com a Alemanya. Vam fer molts amics. Al reunir-nos de nou moltes invitacions per tocar van venir de l'est des de Eslovènia, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria... Vam anar-hi i es sabien tots els temes sense haver venut un disc però se'l van copiar àmpliament en aquells anys darrere del teló d'acer. Tothom coneixia bandes com nosaltres però ho amagaven per qüestions polítiques.

Al Japó és diferent. Quan parles amb gent que hi ha tocat t'ho diuen. Mentre toques es mouen i fan de tot i quan acabes criden com bojos cinc segons i després el silenci absolut, res!!! ni respiren. Tornes a tocar i es tornen bojos, es llencen de l'escenari, moshpits... el que vulguis però quan acaba el tema cinc segons de crits i el buit més absolut. Sempre és el mateix, són molt disciplinats i la veritat és que són molt disciplinats.

SM - Parlant del present jo crec que potser et sorprendràs dels vinils que signaràs els propers dies en aquesta gira d'aquella època. Jo els vaig comprar i una de les coses que recordo és que la gent comprava vinils d'importació com aquests tant sols per la portada. Aquest va ser el cas de Satans Defloration Incorporated en bona part.

R - Això està bé. Amb això vaig estar força disgustat quan el 1990 amb les reedicions especialment en països com Espanya es van canviar les portades com a Sign of the Wicked amb una mena de home musculós amb armes. Odio tot això, no vam tenir-hi res a veure. No és fàcil negociar amb la indústria quan no ets el propietari d'aquestes coses i es ven d'aquesta manera. Al final l'important és la música i la portada una invitació al contingut.

SM - Però em consta que amb la portada de Satans Defloration no vas estar molt satisfet...

R - Oh i tant, era una porqueria. L'odiava. Volíem alguna cosa totalment diferent però la companyia el volia treure a la venda el nadal de 1986, eren importants les dates i rellevants per sortir al mercat. Va ser tot corrents, per això va sortir amb aquesta portada sense preguntar-nos res. Quan la vaig veure va ser una sorpresa i estava astorat, es suposava que era una mena d'imatge meva amb aquest personatge de cap gros i cos petit i aquelles mans... Va ser per això que la portada del segon disc vam voler que fos obra nostra i va ser aquella foto meva que vam pensar amb el fotògraf que resultés el més brutal possible. Vam decidir aquella fotografia però vull deixar clar que amb el primer disc no vam tenir-hi res a veure però així va ser i amb prou èxit fins com va anar.

SM - I parlant de futur, teniu en ment gravar un nou disc després d'aquesta activitat en directe?

R - Vam fer una demo amb tres temes que va sortir a finals de l'any passat i n'estem tocant dos als directes. Per tant hi ha nou material i estem buscant socis per treure-ho. Intentarem anar a l'estudi a finals d'any i tenir un nou disc esperem que pel 2019.

SM - Abans deies sobre la recerca de contracte, avui les coses han canviat ja que les bandes es paguen les gravacions...

R - Sí, sé com funciona i no vull semblar ignorant. No pretenc viure d'això i tinc l'oportunitat de decidir què faig i què no. Si el tracte no és interessant per nosaltres no el farem. Per això vam fer la demo l'any passat pel nostre compte, venent-la als concerts i fins i tot el vídeo. Busquem socis i no ser esclaus de nou, tenir el control de la música i crec que aquesta nova era ens dóna la oportunitat de fer-ho.

No vam tenir temps per més, veurem què ens depara el futur per una banda que segueix en l'underground i que de moment apel·la a la nostàlgia dels més veterans. Potser un nou treball ajudarà a captar nous seguidors.

Accés