Menu

Kalikenyo Rock 2019

Tossal de la Sal, Juneda (Lleida)
Fotos: Kalikenyo Rock(Miguel Matador), Albert Perera

Kalikenyo Rock 2019El Kalikenyo Rock 2019 marcarà un abans i un després en la història d'aquesta cita anual. M'explico en les raons per les què ho crec. Són ja catorze les edicions celebrades i del que va ser una nit a nivell local per fer una mica de festa es va passar a un concert de dissabte que va anar creixent en grups, temps i repercussió. Sense ajudes i molts factors en contra. Només la tossuderia de l'organització ho ha tirat endavant i gràcies a això en els darrers anys és una cita que s'ha fet un nom i és tinguda en compte dins l'escena del punk-rock estatal.

Deia tossuderia per voler tirar endavant una cita que, com qualsevol esdeveniment dedicat al rock, rock-dur, punk, metall o demès estils fora dels cànons de consum habitual musical, és vist amb reticència i de reüll. És d'aquesta manera que així com segons quin tipus d'esdeveniment rebria suport i subvencions institucionals aquest no és el cas. Un d'aquests hàndicaps a mesura que han anat passant els anys ha estat la ubicació ja que hi ha hagut períodes d'estabilitat, el més notori el seguit d'anys que es va celebrar a la Pista Parc Alegria, però en els darrers ha estat un canvi cada any amb tot el que comporta. És a dir, en un lloc fixe cada any quan tot està ubicat i veus el funcionament ho millores i adeqües, si canvies cada any és començar de zero i les dificultats i imprevistos es multipliquen per molt. Només si pensem en els darrers tres anys hem passat del camp de futbol municipal en el que semblava un bon lloc a, degut a la no cessió per part de l'ajuntament, uns terrenys a les afores de la població que aquest any també ha estat uns terrenys al terme del poble amb la particularitat que el canvi ha estat només d'uns metres.

Algú que no hagi assistit aquest 2019 li pot semblar estrany això de "només uns metres" però així ha estat. El 2018 el festival es va fer en uns terrenys al peu del conegut Tossal de la Sal, el recinte de concerts era suficient però una mica estret i tot plegat es va haver d'improvisar en poc temps i el muntatge en tot just uns dies, tot un miracle. Aquest 2019 una finca del costat, literalment, de la de l'any passat és l'indret que ha acollit el festival. L'organització s'ha assegurat la continuïtat en el mateix lloc durant les properes edicions i per això m'atreveixo a afirmar que aquest 2019 marcarà un abans i un després. Aquest assentament permetrà veure què ha funcionat i què no aquest any i millorar-ho, així mateix saber on i com ubicar determinats serveis i dissenyar un pla d'accés, emergència, l'acampada... i tants altres aspectes. Si treballes sobre una base ja establerta i ferma no pots fer altra cosa que millorar.

Kalikenyo 2019 acampadaCentrant-nos en les instal·lacions d'aquest any el nou recinte s'ha replanat totalment (era un espai agrícola amb certes pendents), és força més ampli i això s'ha notat alhora de circular-hi. El més notable ha estat l'escenari i és que em va sorprendre i de quina manera veure que l'escenari era d'obra. Al replanar el terreny es va fer de manera que quedessin dos nivells, en el més elevat els laterals es van deixar com a accés per a vehicles a backstage així com càrrega i descàrrega i la part central com a escenari que es va recobrir tot el perímetre amb grans plaques de pedra i la superfície amb una capa de formigó. És a dir, fet a consciència i perdurable durant molt temps, serà un espai fixe tot l'any que ni les inclemències del temps podran amb ell... i un estalvi d'aquesta part del muntatge de l'escenari que ja estarà fet. A la part posterior queda una zona de backstage i camerinos de les bandes, serveis i barra.

Però això no és tot a comentar sobre l'escenari. Si ja sorprenia la seva construcció també són notables les seves mesures. Un cop dalt es podia comprovar que era enorme. Els grups en les seves actuacions ocupaven la part frontal central però quedaven més de 6 o 7 metres a banda i banda i dos tres vegades més al darrere per ubicar telons de les bandes en un truss elevat, diferents panells, llums i una zona de backline per muntar tot el que feia falta per la següent actuació amb espai per ubicar simultàniament fins a tres i quatre plataformes de bateria. Tot un luxe d'espai per circular i treballar. L'únic hàndicap és que amb un material com el formigó es poden produir rebots de so i reflexos de llum no desitjats motiu pel qual en la zona on tocaven les bandes es va optar per posar moqueta negra. La coberta no ha variat i es va muntar la circular amb una construcció de mecanotubs fora de la plataforma de l'escenari i al seu davant per ubicar la PA prenent força lloc des de la primera fila de públic a la banda i fent una mica complicat l'accés dels fotògrafs. Per acabar amb aquestes consideracions de l'espai dir que aquest any s'ha optat per ubicar una carpa central al mig del recinte on en un tot trobàvem el control de FOH i la barra a banda i banda de carpa. Per no complicar la circulació durant el festival s'ha prescindit del clàssic barril de cervesa per uns tancs de 1000 litres dels que n'hi havia 12, és a dir, de partida dotze mil litres de cervesa i que es podia reomplir un cop acabada la jornada. Cert és que aquesta carpa així com l'escenari quedaven lleugerament a la dreta en el recinte des del punt de vista del públic fent que a l'esquerra quedés un espai molt més ampli i la visió de l'escenari fos més en diagonal. Pel que fa a aspectes més tècnics m'agradaria destacar la bona qualitat de so que van tenir totes les bandes i durant totes les jornades. Ja és un habitual en el festival i no va ser una excepció, so clar i nítid a un volum prou adient per tota la zona de concerts.

Respecte a la zona d'acampada es va optar per diferenciar dues zones. Una de pagament amb ombra i terra més adient per clavar tendes i una totalment gratuïta. El que si quedava una mica lluny són els serveis bàsics de bany i dutxa centralitzat en un sol punt, potser caldria distribuir-ne algun més a les zones d'acampada.

Anant ja a la part artística, per dir-ho així, i les bandes participants no dista molt del vist en les darreres edicions. El més granat i primers noms del punk-rock estatal i el que si ha faltat respecte altres edicions ha estat una mica més de participació internacional que cada any era present. El mateix organitzador, Albert Civit, ens ho comentava en una entrevista que vam publicar dies abans de l'inici. També, com és habitual, tenim alguna que altra banda metàl·lica destacant aquest any els Crisix tot i que la cosa ha canviat notablement respecte el 2018 amb un escenari dedicat quasi íntegrament al metall (recordem, Leize, Hamlet, Su Ta Gar, In Mute, Angelus Apatrida...).

Tot i que tothom donava per primer dia de festival el dijous 13 de juny el dimecres 12 es va decidir fer un aperitiu a les dotze de la nit amb Karne Kruda i Arpaviejas. Els primers presentant un treball editat aquest mateix any, La Resistencia, i els segons sent una de les bandes més apreciades pel públic del Kalikenyo. Sorprenent veure un dimecres laborable a la nit quasi mil persones assistir als dos concerts. Les coses pintaven bé...

Dijous 13 de juny

El recinte s'obria a les 17.30 i tot just al cap de mitja hora saltaven a escena Lobötomics, l'escena local protagonista en aquestes primeres actuacions. El sol encara picava fort i és complicat que el primer grup tingui l'atenció del personal però van oferir el seu personal punk amb tocs de hardcore i thrash representat amb les peces que contenen el seu EP del 2018 Instinto Salvaje editat per Grans Records i gravat als Nomad, tot queda a les comarques de Lleida. Moltes ganes i bona actitud.

Seguia la cosa amb bandes locals i Liberum van saltar a escena. La banda té en les seves files membres de la mateixa Juneda, doblement motivats doncs tot i que la majoria de membre són de la veïna Borges Blanques. Inicien el seu concert amb una petita instrumental força encarada al metall i és que practiquen un hardcore amb clares influències de punk-rock i metall. Tot i la seva joventut el seu primer treball, VI Gritos de Ràbia, va ser editat el 2016 del que van extraure peces com Ilegal tot i que també tenen material tot just editat que també van presentat en peces com Condena alternant així amb peces pretèrites com Mis Maneras sent la darrera Encerrado. Bones maneres tot i que el vocalista Eric malgrat les ganes immenses que hi va posar se li va notar falta de destresa alhora de mirar de motivar i encendre els presents. Tampoc és fàcil sent la segona banda i tocar a ple sol.

No descobreixo res dient que no sóc cap expert en punk-rock i per aquesta raó a cada Kalikenyo descobreixo coses. Aquest va ser el cas dels madrilenys Rude Pride que practiquen Oi... poc coneixia d'aquest estil vinculat al moviment skinhead dels 70 i la veritat que musicalment no em va cridar molt l'atenció. Teclats en temes de cert caire pop, altres més accelerats i amb un deix hardcore. Acords simples però prou contundents alhora amb una banda que és un bon exponent, segons diuen els entesos... El seu darrer treball és del 2017, Take it as it Comes, tot i que tenen tres referències discogràfiques més. A destacar com pugen les noves generacions, el Kalikenyo en va ser una bona mostra, i com la banda va donar protagonisme a un noiet a dalt de l'escenari que no vaig poder esbrinar si tenia relació amb la banda.

Amb Subversion X l'ànima dels Eskorbuto va estar present al festival. Els de Santurtzi no van donar ni un descans. Des del primer moment actius, fent participar el personal i volent fer palès tota la porqueria, que no és poca, que tenim en la nostra societat plasmada en les seves lletres. Són tot uns veterans ja que el 1992 van donar el seu primer concert editant la primera referència el 1994. Van fer una bona selecció de peces de treballs com A pie de Asfalto, Animal Insatisfecho o El lugar donde reina la locura per citar els més destacats. Pura ràbia.

Animales Muertos són una de les bandes que més van destacar a la dècada dels 90. No són desconeguts pel festival i la seva resurrecció és una de les grans notícies per tots els seguidors. El personal els va rebre de manera prou entusiasta i van demostrar que no han perdut aquella empenta que els va fer ser un referent del punk. Energia, comunió amb el públic i moltes ganes de gaudir-los... si hagués conegut una mica més la seva discografia potser ho hagués fet jo.

El hardcorepunk més cru també va tenir el seu lloc amb Petra De Fenetra una banda molt influenciada per grups com Black Flag o MCD per citar dos grans i també em venen al cap noms més coneguts pel públic metàl·lic com els D.R.I. La trajectòria que acrediten és llarga els recordo un disc de 1993 com Todos Rechazados que encara tenen present als directes. Han tornat després d'una aturada i es notava en les ganes ja que ho van donar tot al Kalikenyo. Tinc la impressió que la majoria de grups surten al festival a tocar més motivats que mai ja que habitualment toquen en sales petites i amb audiències reduïdes. Tocar amb un gran escenari i amb tant públic davant comptant amb una producció fora del que els és habitual ha de motivar d'allò més.

NarcoNarco no necessiten massa presentació. Tot i no treure material des d'aquell Espichufrenia del 2017 mantenen bona comunió amb els seguidors. No van escatimar en teatralitat amb fins i tot una mena de robot a mig camí entre la crítica i l'humor que va ser un dels moments de la nit. Dios te Odia encara té pes en els concerts, peces com Satanízate animen d'allò més. Tampoc són estranys pel Kalikenyo i van fer passar una estona en gran als presents dels quals ja s'anava perdent algun efectiu.

Torn ara per Non Servium, un nom també prou reconegut de l'escena i referent de l'oi. Des del 2017 que estant girant celebrant els seus vint anys com a grup i havent anunciat que aquest 2019 entraran a gravar el seu setè disc d'estudi van oferir un concert molt complert. Ple d'al·lusions sarcàstiques i crítiques, no pot ser d'altra manera, molta provocació i irreverència pels quatre costats. Temes com Apestan o Generación Dormida són un exemple de material que en directe contagia els seguidors de dos discos com Resurgir i El Rodillo del Kaos respectivament.

Les forces començaven a anar escasses però Radiocrimen no van voler que ningú sentís que perd el temps i ho van donar tot. Punk rock clàssic ple de reivindicació i alhora una simplicitat musical, ben entesa, que no pot fer més que enganxar-te. Txarly és un bon mestre de cerimònies tot i que a vegades innecessàriament exagerat i és que quan un puja a l'escenari molts cops es transforma en excés i l'adrenalina arriba a nivells excessius. Mátame encara és força recolzat en directe, tampoc han passat tants anys des del 2012 en una pedrera la d'Euskadi que no ha parat mai de donar bones bandes d'aquest estil.

Si començar un concert a les 03.40 de la matinada com va ser el cas de Radiocrimen ja és al meu criteri allargar massa, pitjor ho van tenir The Birra's Terror que van sortir a les 04.50. Tot el que sigui passar de les tres és un excés. Qualsevol persona que vulgui seguir mínimament els concerts acaba absolutament destrossat amb tantes hores i quedant més dies. Tot i així els madrilenys van sortir amb tot el que van poder defensant el seu darrer El Síndrome de Casandra, que sigui dit de pas han hagut de reeditar vuit mesos després de ser editat mostra de la bona acollida del treball. El format de trío que presenten sempre ha d'assumir un plus d'entrega, fins i tot musicalment, en directe i ho van fer prou bé tot i l'hora. Matrako acapara tot el protagonisme amb el seu maquillatge sent l'autèntic frontman.

Divendres 14 de juny

Per la segona jornada s'avançava una mica l'inici dels concerts a les 16.00 i els primers a obrir el foc van ser Skaparapid amb la seva música festiva per tot uns veterans amb una trajectòria dilatada i compromesa. Molt ha plogut des d'aquell Ací Estem del 2003 com a darrera referència discogràfica pròpia si no comptem recopilatoris. Van saber engrescar els encara poc públic i és que el sol en aquell horari fa que més d'un s'ho pensi dues vegades.

El Kalikenyo també és un lloc on veure concerts que podem qualificar d'emotius d'alguna manera com va ser el del Konsumo Respeto. La banda després de 20 anys de trajectòria i sis discs ha decidit posar fi al seu camí segons ells mateixos comenten per preservar l'amistat en les diferents visions que tenen del que hauria de ser el grup. Així doncs vam viure un dels seus darrers concerts i certament no van estalviar-se cap esforç per deixar clara la seva vàlua. Com no podia ser d'un altra manera en un concert en aquestes circumstàncies repàs al millor dels seus treballs des d'aquell Ahora que se ha ido el Sol al darrer Los primeros días de la ley Seca. Ningú va sortir decebut.

Una allau va passar tot seguit per Juneda amb Svetlanas. La banda d'Olga Svetlanas és un huracà amb ella al capdavant. Energia desfermada amb aquesta barreja de trashcore i punk que aglutina contundència i velocitat en bona part dels seus temes. Ja fa un parell d'anys des del seu This is Moscow not LA que encara sosté bona part del directe tot i que no es van oblidar de Naked Horse Rider però veure l'actitud, les ganes i la ràbia i crítica que veus emanen de l'escenari no fa més que enervar el personal. Aquesta ha estat l'edició del festival amb menys presència internacional però la poca que hi ha hagut a deixat petjada.

Si a alguna de les bandes participants al Kalikenyo 2019 es pot aplicar allò de la veterania és un grau aquesta podria ser perfectament El Último Ke Zierre. El grup ha tocat habitualment en el festival i són tot un referent dins el rock urbà/punk rock estatal. Molt ha plogut des d'aquell No soporto vuestras caras i amb catorze discos d'estudi tenen on escollir. Això sí, valorar un directe o un disc és com dir quin color t'agrada, cadascú tindrà la seva preferència. En el meu cas després de l'huracà rus em va faltar alguna cosa amb els de Burriana. No van estar malament però el plus de provocació i exaltació viscut no el va aportar... i es va trobar a faltar.

Més veterans, Boikot, m'atreviria a dir que uns referent a l'estat i és que estar donant guerra des de 1987 no és poca cosa. El grup no treu noves cançons des d'aquell Làgrimas de ràbia del 2012 tot i el directe del 2014, massa temps sense noves creacions. Bona rebuda per peces com Bubamara o Grito en Alto. Són tot uns veterans que saben com engrescar el personal, certa passivitat en alguns moments que caldria millorar però van donar la talla. El cert és que alguna cosa havia en l'ambient que feia que tothom guardés forces i es mantingués amb cautela...

El que va venir van ser paraules majors. Evaristo Páramo i els seus Gatillazo van arrasar. No són pas desconeguts en el cartell del Kalikenyo i la veritat que s'ho van emportar per la porta gran. Què es pot dir d'aquest personatge... segueix tant incorregible i impertinent com sempre, i menys mal, viu els temes, no para d'animar, moure's provocar, fer carotes... tot un espectacle. Entre tema i tema les arengues verbals no deixaven a ningú sencer i escoltar peces del darrer Cómo convertirse en nada o el més llunyà Gatillazo ja quasi és igual davant la festa que es va muntar. Imagineu com es va posar el personal que per primer cop es van veure bengales i algun artifici pirotècnic entre el públic, cosa que no sé si va agradar molt els responsables de seguretat i/o del mateix festival pel risc que comporta. Si li sumem algun himne de La Polla ja... imagineu. Apoteòsic.

Soziedad AlkolikaSoziedad Alkoholika no necessiten massa per atreure públic allà on toquen. A més aquesta transversalitat per la que agraden tant a punks com heavys, amb totes les variants que vulgueu, els fan sempre una aposta segura. En els darrers cops que els havia vist m'havien arribat a avorrir amb un plantejament de concert idèntic, poc moviment i les mateixes arengues i frases per part de Juan. No ens enganyem, la cosa no va variar molt però van estar més dinàmics que per exemple l'any passat en el mateix Kalikenyo. La banda continua massa estàtica i recau excessivament la responsabilitat de portar el show sobre Juan que tampoc no sembla haver-la volgut mai. De la banda salvaria Alfred Berejena, una autèntica màquina de les baquetes que només veure'l és un espectacle i la fa sonar amb una contundència i pegada que pocs hi arriben. Així doncs, de nou vam haver d'escoltar els "aupa aí", "cagüen dios", "leña al mono"... de costum entre clàssics com Peces Mutantes, Tiempos Oscuros o Palomas y Buitres seguint l'esquema del recentment editat treball en directe En Bruto XIX. Tampoc no van faltar referents com Cienzia Asesina, Shaktale o la final Nos Vimos en Berlín. Van sonar amb força i més ganes que el 2018 però podrien ser autèntica dinamita.

Una cosa que no entenc és que durant el festival totes les bandes tinguin com a temps de concert una hora, fins i tot els caps de cartell. Si són caps de cartell i ocupen els millors horaris per alguna cosa és i seria lògic que tinguessin una mica més de temps per desenvolupar un repertori més ampli. Si has de sacrificar tenir alguna banda menys en el cartell crec que val la pena però precisament grups com SA són els que tenen la capacitat d'atraure més públic. Sota el meu criteri caldria replantejar o com a mínim pensar en aquest aspecte per futures edicions.

Jo no voldria estar a la pell de la banda que hagi de sortir després d'haver tocat Gatillazo i Soziedad Alkoholika la veritat i en aquesta ocasió ho van haver d'afrontar Kaos Urbano. Certament no es van arronsar per a res, són tot uns veterans que tenen un públic consolidat i també la van fer que allò fos un bon sidral. Més bengales, el personal corejant els temes ja siguin de La hora del baile o Bronka y Rebelión per citar dos dels més representatius. Ells mateixos han esmentat a les seves xarxes el Kalikenyo com un dels seus festivals favorits i es va notar que estaven a gust i sense cap mena de complex.

Les forces anaven ja justes tot just per veure uns temes dels euskalduns Arkada Social mentre anava a buscar alguna peça de roba i és que la nit es tornava més que fresca en aquelles hores. Van notar la primerenca deserció de públic després de les bandes més punteres però no van tenir problemes amb això tirant endavant un bon concert.

Encara quedava temps per la crítica descarnada contra el poder a mode de rap-hardcore-punk amb XpresidentX. No sóc un amant del rap ni res que se li assembli però veure aquesta agilitat en les veus i els discursos que acaben travant bandes com aquesta té força mèrit. A més a més no es callen davant de res i es mostren tant irreverents com poden. Fins aquí res a dir, és més, tot el suport però no m'estranyaria tenir notícies de la banda en el sentit de ser requerits judicialment o denunciats ja que peces com la nova que van estrenar al Kalikenyo amb el nom de Voy a follarme a la reina Leonor poden despertar certs instints retrògats tal com està l'estat espanyol, que dit sigui de pas no crec pas que sigui el millor títol i no pas per estar a favor del cony de monarquia, faltaria més!!!!, si no del punt ofensiu des del punt de vista de la dona que té el títol. Adreçar-se a una dona amb el Voy a follarme... és violent i inapropiat. Estic segur que es podrien haver exprimit una mica més el cervell per deixar en ridícul l'anacrònica i innecessària família Borbònica sense utilitzar termes tant poc adients.

ManifaCom deia en la crònica del dia anterior que la darrera banda del dia comenci a les 04.40 de la matinada no és adient ni per la banda ni pel públic. El més fàcil és que et trobis poc públic, el que hi hagi en no molt bones condicions i la resposta es pot veure fàcilment afectada. Això sense comptar tots els que ja hauran anat a dormir la mona o ves a saber què fer. Sigui com sigui els va tocar la papereta de tancar a Manifa que lluny de fer-se enrere van voler desplegar tot allò del que són capaços. Els de Bilbao amb Mena al capdavant i el seu característic maquillatge (com és costum en el punk més tirant a pallasso que res més) van saber encara treure alguna cosa dels presents amb peces com Cuidaran de ti, ara, potser algun no va poder dormir després de veure crec que era el cul d'Asier amb les paraules VOX escrites en clar rebuig del partit fatxa. Totalment d'acord però la imatge...

Dissabte 15 de juny

La darrera jornada del Kalikenyo va començar amb una notícia desagradable. Hores abans de l'obertura del recinte es va difondre que Koma no podria actuar per problemes de salut del seu bateria. Així doncs es va optar per endarrerir l'hora d'inici de les actuacions de les 12.30 a les 13.30. No vaig poder arribar a la primera actuació del dia amb Devils in the Sky, una banda formada per nens literalment i dels que em van parlar molt bé els que allà van ser. No és la primera ocasió que el festival dona oportunitat a una banda de jovenalla per obrir, recordem en anteriors edicions els Ramoninos per exemple. És tota una oportunitat i fomentar les futures generacions. Bé pel festival.

Balkan Bomba van convertir com a mínim l'hora de dinar i la migdiada en una festa pels pocs presents encara. El sol era de justícia i feia pensar-s'ho una mica abans de posar-se a sota. Tot i així va desplegar el seu eclèctic so amb multitud de membres amb instruments de vent i peces festives. Els aires d'ska i melodies amb deix oriental van estar presents segurament en una de les actuacions més fora de context de la proposta habitual del festival però també aquest toc enriqueix. Llàstima d'una hora tant dura per actuar.

Els llegendaris Etsaiakeroak ja van tornar les coses al que se suposa que és la identitat de la cita. Hardcore punk ràpid que va fer passar una bona estona als presents, encara no molt nombrosos, i poca cosa més. El grup des del seu retorn es dedica a conservar un llegat prou extens però amb aquest directe no crec que demostressin tot el potencial que poden desenvolupar i pel que van ser reconeguts.

Crisix Kalikenyo 2019En les darreres edicions el Kalikenyo sempre té presència metàl·lica. En aquesta ocasió els igualadins Crisix ostentaven aquesta representació. Cert era que l'hora no era massa bona i tampoc el públic natural del grup però això no els va pas tirar enrere. Cal fer notar que la banda no va comptar a la bateria amb Javi, encara recuperant-se d'una tendinitis que l'ha tingut fora de joc un temps, i Arnau va encarregar-se de manera notable de substituir-lo. Javi estava amb el grup per això i també va saltar a escena com ara comentarem. El grup va sortir a totes amb aquest thrash que l'ha portat a girar per Europa sense anar més lluny a tocar a festivals tant importants com Graspop o Wacken aquest mateix estiu (i ara no precisament a la metal battle que van guanyar si no als escenaris principals). Encara presentant Against the Odd no van deixar de tocar peces d'anteriors treballs en la seva hora de concert com Rise than rest, Ultra fucking thrash, Conspiranoia o del citat treball Get Out of my Head amb al·legat previ contra la "música de merda". Moltíssimes ganes, moviment constant i molta actitud però això encara no va ser el millor. Juli s'està rebel·lant com un excel·lent frontman saben portar el públic com vol. Ell i el grup va fer seure el personal a terra per aquell típic esclat saltant, fer wall of deaths o fins i tot un circle of death on el guitarra Busi va baixar amb el públic a participar mentre tocava!! No en van tenir prou que encara van treure una mena de globus perquè el personal jugués i van fer un medley en el que van intercanviar instruments entre ells, Javi inclòs a la guitarra, on van tocar alguns passatges de clàssics d'Anthrax, Metallica o el Walk de Pantera. No exagero, van estar immensos!!

Val a dir que el concert següent era el de Toreros Muertos, quin contrast!!, i el televisiu Pablo Carbonell a mig concert dels d'Igualada es va posar en un dels laterals de l'escenari amb una cara entre sorpresa i estupefacte fent fotos al grup i suposo que pensant qui coi eren aquells amb la que estaven muntant i pensant que desprès anava ell. Aparentment no casava gaire tot plegat i suposo que es podia preguntar si la cosa encaixava però, senyors, coses del Kalikenyo Rock.

I efectivament els Toreros Muertos van saltar a escena amb una proposta radicalment diferent. Es van presentar a Juneda en la seva versió més senzilla, sense instruments de vent i seleccionant temes més moguts per dir-ho així de la seva discografia tot i que no van faltar clàssics com Pilar, Manolito, Yo no me llamo Javier, la reconeguda Agüita Amarilla o Falangista. Carbonell és l'autèntic focus d'atenció amb les seves interpretacions, més literal que mai aquest terme amb aquest personatge, a mig camí entre un patetisme volgudament ridícul fruit d'un humor molt peculiar. Els més veterans estaven encantats recordant aquests temes, només calia veure els que passaven dels quaranta, i els més punks van tenir un descans pel que havia de venir.

Crim KalikenyoEls tarragonins Crim són un dels màxims exponents del punk rock actualment a Catalunya. En el darrer any han tingut una trajectòria meteòrica des de pràcticament l'anonimat fins a ser un dels atractius de molts cartells de festivals i amb bones entrades als seus propis concerts. El més curiós és que no són uns nouvinguts ja que tenen cinc discos comptant el darrer i aclamat Pare Nostre que Esteu a l'Infern. Amb aquest han tingut una campanya de promoció notable i diferents mitjans els han fet cas, fins i tot la corporació pública que ja és molt sabent el criteri cultural que gasten. El concert del Kalikenyo no va ser una excepció. Públic entregat corejant cada tema, el grup descarregant amb bones maneres, tot i que una mica estàtics, peces com la que obre el darrer disc i el concert Potser No Hi Ha Final o del mateix treball Hivern Etern, Caiguda Lliure o Ullals de Llet es van barrejar amb pretèrites com Sense Excuses de l'EP del 2018 de mateix nom o Benvingut Enemic, Una Cançó i Una Promesa o Vaixells de Paper del Blau Sang, Vermell Cel que el personal corejava igualment. Caldrà seguir-los la pista.

El recinte s'anava omplint de públic i és que Segismundo Toxicómano té un públic fidel i són un grup amb àmplia trajectòria de més de 20 anys. No és una banda que em desperti passions i de la que destacaria més l'apartat lletrístic que no pas musical ja que aquest darrer es basa en un punk rock molt habitual i d'acords simples, això no vol dir pitjor en cap cas. Val a dir que em va sorprendre la quantitat de roadies que portaven i que tenien cura de tot l'equip i escenografia. Van presentar un muntatge més acurat que la majoria de bandes amb fins i tot il·luminació addicional. Van obrir amb Apunta d'aquell Una bala del 2009 i des d'aquest punt van anar descarregant sense descans en blocs de 3 o 4 peces que eren corejades sense descans. Així doncs, Electroshock, Nos Joden, 12 años o tants altres en un bon recull de la seva discografia.

Si algú pot acreditar història i trajectòria en aquest Kalikenyo 2019 és Ana Curra. Lluny queden aquells excessos i millors èpoques creatives en aquells 80. Fa temps que no hi ha material fresc de la ex-Alaska i los Pegamoides, Parálisis Permanente, Los Seres Vacíos o el seu material en solitari. Així doncs, té on triar i ja fa temps que explota aquesta renda. D'altra banda sap com atrapar encara des d'un escenari amb unes interpretacions viscudes i quasi passionals, sense deixar indiferent ningú. Les mirades penetrants que deixa anar deixen paralitzat en una teatralitat gens artificiosa. La veterania és un grau.

Kop Kalikenyo 2019No sé com expressar la relació de Kop amb el Kalikenyo. La cosa creix any rere any i si en cada ocasió que han tocat han quasi rebentat els diferents recintes posteriorment han participat en la confecció i gravació del tema-himne-emblema del festival a més del club de futbol local, Això és Juneda, del que hi ha un clip. Aquest cop no va ser una excepció, es va muntar grossa des d'un inici amb el grup entregat, saltant, provocant sense parar, enervant el personal i aquest responia sense pensar-s'ho, corejant cada tema. El moment àgil va ser sens dubte la interpretació d'aquest tema on van pujar a escena membres de diferents associacions del poble als laterals corejant el títol del tema a ple pulmó així com el públic que alhora va començar a encendre bengales vermelles que van desencadenar en una festa i desenfrè que perdurarà força temps en la memòria de tots els presents. El mateix grup es va afegir a la festa de foc. Kop a Juneda és sinònim de moment per recordar. Al temps però la relació amb la banda segur que no quedarà aquí.

Difícil papereta per Desakato després del vist amb Kop. Els asturians van sortir amb ganes i no van deixar d'entregar energia amb peces com la més nova Antártida tot i que peces com la reconeguda Cada Vez va tenir molt bona reacció. El vocalista Pepo sap moure bé el personal i el grup l'acompanya. Les forces però anaven minvant.

Encara quedaven forces per uns quants pogos que van saber provocar els Rat-Zinger. Fins i tot ja em va quedar clar que el personal s'havia portat tot un arsenal de pirotècnia al festival anticipant un Sant Joan encara llunyà i és que de nou es van encendre bengales. No va deixar de ser una constant durant la darrera jornada de festival i un aspecte sobre el que segurament s'haurà de plantejar què fer l'organització ja que si el festival continua creixent caldrà tenir més cura amb els requeriments de seguretat tant pels assistents com per les repercussions pel mateix esdeveniment.

No vaig poder més, The Guilty Brigade a les quatre de la matinada ja superava tota la meva capacitat de les darreres tres jornades. El Kalikenyo 2019 marcarà un punt d'inflexió del festival per poder seguir creixent més si així ho vol fer. Té el potencial i capacitat per fer-ho i caldrà fer els passos correctes per anar cap aquí si així es vol. Un altra opció molt vàlida és mantenir el tamany familiar actual que fa tant còmode veure els concerts com la convivència. Fins el 2020!!!!

Accés