Menu

Wacken Open Air 2018

Wacken, Schleswig, Holstein (Alemanya)
Fotos: ICS Festival Service GmbH / Magenta Musik

Un altre agost, tediós i sofocant com de costum. Aquell mes on quasi tothom es torna boig i s'atura l'activitat com si no hi hagués un demà. Però no tot en aquest vuitè mes de l'any és així. Durant la primera setmana hi ha un esdeveniment que a tots els seguidors de l'escena del rock i metall ens dona combustible com a mínim una temporadeta, Wacken.

Què es pot dir sobre aquest festival que no s'hagi dit ja. Són ja, amb la recentment tancada, vint-i-nou edicions d'una aventura que ningú s'esperava que arribés a aquest nivell de popularitat i sent una referència mundial. He de reconèixer que li tinc un especial afecte, ho he dit i repetiré mil vegades però és així. Va ser el primer gran festival al que vaig assistir quan hi tocaven bandes que era quasi un impossible veure-les tocar per casa nostra i on es descobria talent jove i emergent que avui toquen quasi com a caps de cartell, Hammerfall o Children of Bodom en són un exemple. En una època de joventut del festival on, sent ja un gran esdeveniment, no es produïen els actuals sold outs i any rere any anava creixent en comoditats i infraestructures. El cartell era sempre criticat perquè encara no havien portat a cap dels considerats grans (Iron Maiden o Judas Priest per exemple) però la filosofia era clara i m'atreviria a dir que encara la continuen portant com a bandera, el festival és el protagonista. No tenies els grans però descobries moltíssimes bandes i les podies veure en unes condicions que ni elles mateixes podien somiar mai, i per l'espectador aquella producció i com funcionava tot era un gust. Durant uns anys va ser visita obligada, la darrera que hi vaig fer fou el primer sold out que es va produir amb Iron Maiden com a cap de cartell. Des de llavors amb major o menor rapidesa les entrades s'han esgotat cada any i s'ha convertit en massiu. Podria ser-ho més i mirar d'ampliar recintes però clarament els promotors s'han manifestat en contra encertadament, ho venen com més especial i la gent piquem. Com a prova tot just quan estic escrivint aquestes ratlles rebem un correu del servei de premsa del festival que anuncia el sold out per l'edició del 30è aniversari el 2019!!. El cartell, tot i haver aconseguit portar grans noms, cada any encara rep aquesta crítica i el mateix Thomas Jensen (un dels principals promotors) ho deia de nou aquest any en una entrevista on repeteix un cop més que la temporada de festivals a Europa és al juny i les bandes a l'agost prefereixen girar per EEUU que fer una sola data encara que sigui Wacken, en aquest sentit ho tenen pitjor. Per cert, recomano aquesta entrevista on explica com va néixer el Wacken i la seva història personal com a seguidor del rock dur.

Entre 1999 i 2008 el creixement va ser progressiu i constant millorant escenaris, producció, recursos, infraestructures, acampada i a mesura que es feia gran endinsant-se en el món audiovisual. Avui dia és tot un referent en aquest sentit i són moltes les bandes que sabent les condicions que tindran decideixen gravar els seus concerts per editar-los en CD, DVD/BD o permetre que s'emetin en directe a tot el món. El darrer cop que vaig ser-hi comptava al voltant d'unes 18 càmeres als escenaris principals, avui dia veient les preses dels streamings diria que són més de 20.

Algú es pot preguntar en aquestes alçades de la lectura, no era això una crònica del Wacken 2018? Doncs vol ser-ho, però segur serà la crònica més agosarada i inversemblant que s'hagi pogut publicar mai d'un festival. Per què? Senzillament perquè no hi he assistit... llavors amic lector et deus preguntar, què coi estàs fotent??!!! El que faig és escriure sobre els concerts que he vist d'aquesta edició sense embuts i amb total sinceritat. Perquè hem ve de gust. Semblarà incoherent, agosarat i poca-vergonya però creieu-me que coses pitjors es fan i es diuen en moltes d'aquestes publicacions i webs considerades "serioses" i "professionals". S'escriu a dictat i cap on convé que bufi el vent ja que cal garantir uns ingressos, l'intercanvi és constant, a uns els convé sortir en segons quins llocs i als altres que surtin per generar visites. Una roda que no para de girar. Aquí no tenim ingressos publicitaris, ningú ens pot dir què i com cal dir-ho, això sí, ens costa el triple aconseguir entrevistes i continguts. Si els actors del negoci no col·laboren no podem publicar aquests continguts. I si volem fer crònica d'un concert al que no hem assistit físicament ho fem però s'explica sense embuts. Els mitjans estatals del gènere són un arxiu de cròniques de shows on els que subscriuen o no n'han vist res o ni han anat.

En aquesta ocasió som nosaltres qui volem generar un contingut de manera poc habitual i dedicat a una cita que tant com a assistent o com a premsa acreditada mai ens ha desmerescut, al contrari. I com ha sorgit aquesta idea? El festival ja fa força anys que ha sabut jugar molt bé les cartes a internet ja sigui en les xarxes socials o la seva pròpia web. I quina és la novetat podríeu preguntar? Tots tenen presència a les xarxes. Correcte, però van ser dels primers i de la manera com han jugat aquestes cartes han fet que la llegenda creixi. Des del llenguatge utilitzat amb expressions com Holy ground (Terra sagrat), Rain or shine (Plogui o faci sol), Harder:Faster:Louder (més dur, més ràpid, més sorollós) o allò de "The festival is the headliner and the bands pay their best of sets" (El festival és el cap de cartell i les bandes ofereixen el millor del seu repertori) i algunes altres, a la imatgeria creada. Per exemple, pocs festivals poden presumir de tenir un logo tant efectiu i reconeixible com el cap de vaca que presideix tot el merchandise. Merchandise que el primer dia de festival s'esgota cada any repetidament, això passa a cap altre festival? I com a darrer exemple, és l'únic gran festival que durant la construcció de totes les infraestructures va pujant al seu canal de Youtube una mena de sèrie on un personatge anomenat Harry Metal a través de la gent que hi treballa i tot allò que li passa en dies i dies de feina ens ho fa més proper amb totes les històries i anècdotes viscudes. Fins i tot ara un cop celebrat publiquen històries de vilatans del poble relacionades amb el festival.

A tot això cal afegir l'aspecte audiovisual, i aquest és el principal motiu de la crònica. Van ser dels primers a prendre's seriosament això de posar càmeres professionals i mirar d'explotar això amb els directes que han editat moltes bandes i, sobretot, amb la retransmissió d'aquests concerts. En un primer moment es va buscar la fórmula del pay per view i per 10€ tenies accés als streamings del festival. Que jo recordi només va ser un any. Posteriorment han anat arribant aliances i acords amb cadenes televisives alemanyes, en primer terme la desapareguda zdf kultur i ara 3sat, que han emès en directe (normalment el dissabte) i diferit concerts que retransmesos via satèl·lit a tota Europa de manera gratuïta no han fet més que augmentar les ganes del personal de Wacken al veure-ho repetidament cada any. I el més important en aquest sentit, any rere any en els darrers, els streamings en directe. Un streamings amb una qualitat impressionant, evidentment fets de manera professional en FullHD i oberts a tot el món en una aliança amb Deutsche Telekom que no han fet només que milers de persones arreu del globus n'estessin pendents.

Si parlem d'aquest any cal tenir en compte que s'ha pogut seguir en cada jornada del festival un 75% de les bandes que actuaven als escenaris principals i per exemple un botó, el divendres de 12 bandes que tocaven en aquests stages 9 van ser emeses en directe. Per tot això que comento crec que tampoc és descabellat voler mostrar algunes impressions sobre què han donat de sí totes aquestes bandes (molts cops estant en aquestes grans cites se'ns van els ulls a les grans pantalles més que no pas a l'escenari), segurament el que hauria anat a veure estant allà seria força similar. Evidentment perds molts matisos, no es pot saber si els accessos van ser ràpids, la qualitat i el preu del menjar, el so dels diferents escenaris, els serveis i comoditats...etc Si per exemple podem saber que aquest any han estat novetats el pagament sense portar diners en metàl·lic en tot el recinte gràcies a les targetes (tipus bancària) que també ha servit d'entrada, a més de poder pagar amb efectiu és clar. Una de les més destacades ha estat el ESL Arena Wacken, una àrea reservada als maniàtics dels videojocs i on s'ha pogut jugar a PUBG, League of Legends, Streetfighter, Tower Tag i altres i on fins i tot s'ha pogut veure membres d'Enslaved, Epica i Feuerschwanz. D'altra banda en alguns concerts hi ha hagut un intèrpret de la llengua de signes i per últim una àrea específica de l'acampada anomenada World Metal Camp on exactament 666 persones de més de 40 països han conviscut plegades dels diferents viatges organitzats des d'arreu del globus. D'altra banda i lligant amb les comoditats i continues iniciatives que s'han anat posant en marxa ha continuat l'anomenat Moshtel amb èxit venent tota l'oferta. Això sí, gens barata però per qui vulgui i pugui gastar pot estar al cor del festival durant tots els dies.

DIMECRES 1 D'AGOSTSepultura WOA 2018

Un cop construïda la gran ciutat que és Wacken hi ha un dia que queda com perdut i que ni es publicita en les dates però cada any ja hi ha activitat musical tot i que potser sigui un dia més d'arribada pel gran gruix de públic. Evidentment el recinte dels tres escenaris principals resta tancat però el W:E:T, el Headbangers, Wackinger i Wasteland ja des de les 11.00 del matí tenen oferta amb bandes en ocasions a tenir en compte com per exemple aquest any Nazareth, Backyard Babies, Toxic Holocaust o els que ens ocupen, Sepultura al W:E:T, aquest stage que antigament també es trobava dins el recinte gran.

Els d'Andreas Kisser certament poden presumir d'una activitat en directe que no s'atura. Les gires en sales no tenen tant bon resultat però als festival són una banda demandada i tot i no ocupar les millors posicions i horaris acostumen a fer bons concerts. Tenen la llosa de sempre, un nom que va ser molt gran i tota una institució a primers dels 90 posant al mapa sud-amèrica en això del metall extrem i sent tot un referent. Estaven tocats per un àngel i els seus discos són obres mestres fins que es va trencar aquella formació. S'han mantingut i tots sabeu la història, irregularitat compositiva i bons directes on bona part del set està basat en l'època clàssica i amb això s'emporten el personal de carrer. Aquesta no va ser una excepció. Entrega i ganes durant 13 temes on van començar amb temes ben contemporanis com I Am the Enemy, Phantom Self o Kairos amb un Derrick Green com de costum que tinc la impressió que sempre li ha anat una mica gran el paper de frontman en el que es mou millor Andreas Kisser. El primer gran moment és amb Territory i només un clàssic com aquest ja fa que Sworn Oath, Against, Choke o Machine Messiah sonin quasi com el material clàssic. Fins i tot xoca veure com una noia en cadira de rodes és transportada en crowd surfing fins a peu d'escenari!! Amb Desperate Cry Andreas dona entrada al seu propi fill per tocar-la i d'aquí al final juguen sobre segur amb Refuse/Resist, Arise, Ratamahatta o Roots Bloody Roots. Res a dir, bon concert.

DIJOUS 2 D'AGOST

Les tradicions estan per complir-les i Skyline van obrir el festival puntualment a dos quarts de dues per començar a animar el personal amb versions de tots els grans clàssics que us pugueu imaginar, des del Burn dels Deep Purple al We Rock de Dio passant per AC&DC, Ozzy, Maiden, Van Halen o fins i tot Rammstein... cal no oblidar on es fa tot això. Senzillament, com deia, una tradició.

Dokken va obrir les actuacions a l'escenari FASTER. Un ja no sap com agafar-se a aquest grup. Que si ara ens reunim per només una gira a Japó, diferents versions del grup... no serà que no acreditin un bon llegat i suficient excusa per si hi ha demanda tocar aquests temes arreu però maregen massa la perdiu. He de confessar que poc els he seguit en directe però tampoc em van semblar en gran forma. Poca mobilitat tot i que la interpretació va ser més que correcta i com que van basar bona part del show en clàssics per exemple del Tooth and Nail com Alone Again, Don't Close Your Eyes o Into Your Eyes que sumat a In my Dreams, It's not love o The Hunter del Under Lock and Key ja es menjaven la meitat del show. L'hora tampoc no ajudava. Correctes.

A la mateixa hora al LOUDER Tremonti, màgia del món audiovisual!!!, descarregava en un concert que poques setmanes abans se li havia pogut veure a casa nostra. Mestria instrumental per un guitarrista que és poc conegut a Europa, especialment pel que fa a la seva carrera en solitari. Arguments no li falten. Va tenir temps de desgranar fins a 12 peces donant protagonisme especial al disc del 2015 Cauterize tot i que el darrer A Dying Machine va tenir la seva quota amb el tema títol, Bringer of War i Throw Them to the Lions. Amb força i sense reservar ni un bri d'energia semblaven fins i tot sorpresos que en aquella hora ja tinguessin davant tant de públic i amb tantes ganes de gresca. Un valor al contrari que el que ens ha arribat de Vince Neil que porta una bona temporada fent bastanta llàstima i que millor que només l'haguessin de patir els assistents i no el món sencer que mirava.

Dirkschneider va fer el que s'esperava d'ell en un dia com el dijous a Wacken i tenint en compte que va allargant en els darrers temps aquesta gira amb material d'Accept. Un set totalment integrat per temes d'Accept deixant de banda la no menys interessant carrera en solitari. El petit gran home encara conserva un estat de forma a tenir en compte i ni la seva veu ni estat físic semblen patir el pas del temps. Segurament els menys fanàtics de la banda clàssica alemanya van estar despistats amb The Beast Inside i Aiming High en l'inici però des de la tercera Midnight Mover fins la final Balls to the Wall va ser una autèntica festa i una lliçó de heavy metal clàssic com no pot ser d'un altra manera amb peces com Princess of the Dawn, Restless and Wild, Sof of a bitch, Breaker, Metal Heart, Fast as a shark o I'm a Rebel per citar les més conegudes. Grup cohesionat on els joves i els veterans estant cohesionats com mai, gran execució i actitud. Veterans en aquesta forma és tot un luxe.

Una aposta arriscada tenir als polacs Behemoth al HARDER abans dels caps de cartell. Certament són més populars al nord d'Europa que no pas al sud però és una posició somiada per molts. No es pot dir que no hi posessin ganes, especialment Adam "Nergal" Darski amb tota mena d'improperis i una posada en escena que va voler ser cuidada tant en la vestimenta com en el maquillatge. Malgrat tot plegat bona part dels presents no semblaven prou estorats. The Satanist va ser el disc més explotat en el show amb quatre peces com Blow your Trumpets Gabriel, Messe Noire, O Father O Satan O Sun i Ora Pro Nobis Lucifer. Incompresos?

La resta d'oferta del dia va tenir alguns plats que tot i sucosos van quedar com a exclusius pels assistents i no pels televidents. Des de l'atractiu de bandes com Vallenfyre,, Belphegor o Dying Fetus al WET a Hatebreed al LOUDER i els caps de cartell del dia, Judas Priest. Els britànics van repetir set com en tots els festivals d'aquest estiu en un concert perfectament calcat i estudiat als que li hem pogut veure en altres cites amb Halford en un sorprenent estat de forma vocal tenint en compte les perspectives i un Faulken que va adquirint més i més protagonisme.

DIVENDRES 3 D'AGOST

Els damnificats dels directes el divendres als dos grans escenaris van ser Thundermother, Cannibal Corpse i Ghost. La resta, en una circumstància que jo no recordo en cap edició van ser emesos en directe per streaming a tot el món. Certament crec que hi havia oferta més interessant al LOUDER per emetre o assistir com Dark Tranquility, Mr.Big o Clawfinger per només citar-ne tres però va tenir preferència una banda com Schandmaul o els Korpiklaani que a terres nòrdiques tenen bona acolllida.

Ho he de reconèixer, Amorphis i els seus darrers treballs em tenen enamorat. La banda s'ha mostrat com un referent del metall extrem des dels inicis amb una creativitat fora de dubte. Tot just ara poden afrontar gires com a caps de cartell arreu però són uns habituals dels festival europeus any rere any. Fa poc teníem oportunitat de parlar amb el seu baixista Oppu en una entrevista a tenor del seu darrer treball que us convidem a revisar. A Wacken van centrar el set en les dues darreres propostes discogràfiques, Queen of Time i Under the Red Cloud interpretant un total de 7 temes. Van començar una mica freds amb les recents The Bee i The Golden Elk empalmant amb un dels grans temes de l'anterior treball com dèiem, Sacrifice. Poc a poc es van anar centrant i fent-se conscients d'un escenari que no els és pas desconegut com és Wacken. Com bons finesos costa que s'obrin i mostrin les complicitats adients però peces com Bad Blood, Daughter of Hate o House of Sleep van acabar engrescant el personal i el grup va acabar en alt. Us els recomanem, un valor segur i en alça.

T'agradarà o no però Korpiklaani acrediten ja una història i discografia notables com per tenir-los un respecte. La seva primera referència data de 1996 i són bona mostra de la varietat i qualitat de les propostes que ens venen ja des de fa anys d'un racó tant petit però important pel metall com Finlàndia. Tot i això aquest folk metal festiu ple de violins t'ha d'agradar i motivar per poder gaudir d'un dels seus directes. Molts seguidors de la nostra escena segurament els repudiaran però no és menys cert que agraden força al nord i el nombre de públic congregat per veure'ls ho demostrava. Catorze temes ben repartits en deu dels seus onze discos amb major representació de Karkelo amb tres peces. Actius, oberts i festius, són una bona carta per un festival, t'agradin o no.

No deixa de sorprendre'm l'èxit del holandesos Epica. I no ho dic per formar part d'aquest grup de bandes amb vocalista femenina operística al capdavant que tant van estar de moda durant uns anys i encara avui tenen molta tirada, si no per repetitius. Van acreditar bons treballs a l'inici de la seva carrera però no han fet més que repetir-se en el temps. Simone Simmons dista molt de ser una frontwoman comunicativa i capaç d'aixecar una sala i festival. Es limita a les seves parts sense voler protagonisme, aparentment, que acaba caient en Mark Jansen amb el permís del teclista Coen Janssen tot un polvorí que no para quiet. El seu teclat mòbil preparat especialment per poder moure's al voltant de la bateria no és suficient ja que en la part central del show baixa a escena amb un curiós teclat corbat a mode de guitarra i fins i tot s'atreveix a baixar al públic i llençar-se d'esquena fent crown surfing mentre va tocant. Se'ns dubte el millor del concert. Tot i això peces ja conegudes com Cry for the Moon, Sancta Terra, Consign to Oblivion o la inicial Edge of the Blade fan de bon escoltar.

Confesso que no conec quasi gens Schandmaul, tot i això em vaig disposar a veure el concert i endinsar-me en una d'aquestes bandes de folk rock medieval que com hem comentat repetidament tant agraden al nord d'Europa. Els de Munich no són uns nouvinguts ja que el seu primer treball Wahre Helden data de 1999. La presència de les flautes i instruments de vent de Birgit Muggenthaler i els violins d'Anna Kränzlein poden donar aquest toc diferent i atrevit que molts cops li convé al rock i metall. La veritat, no em van acabar de despertar el suficient interès. L'actitud bona però els temes no em van enganxar de cap manera. Temps per descansar una estona, ho sento, la propera més.

Feia temps que els havia perdut la pista en directe a Children of Bodom... i quasi discogràficament. Fins al punt que no coneixia que en les seves files comptés ara mateix amb el guitarra suec Daniel Freyberg. Conegut és que el grup sempre ha tingut una formació estable menys en la segona guitarra que ha anat ballant al llarg del temps. Van començar forts amb Are You Dead Yet? i una rapidíssima In your Face. Primers improperis d'Alexi Lahio per provocar el personal i per seguir amb I Worship Chaos. Curiós que en una banda i estil amb tanta preeminència de les guitarres el baix sonés per sobre d'aquestes. Els duels entre Alexi i Janne Warman segueixen tenint força protagonisme en els temes i en directe. Blooddrunk va seguir i tot un clàssic com Angels don't Kill, ideal pel headbanging. Mirada enrere per material ràpid amb Needled 24/7 i un Hate Me! més que ben rebut. Des d'aquí al final una festa amb el personal entregat i el grup que es notava confortable. Ben retrobats.

Què es pot dir de Doro en aquestes alçades! Absolutament incansable i entregada a la seva carrera, amable i plena de bones paraulas. Ha tingut i té alts i baixos en la seva carrera però segueix amb la mateixa passió. Des de fa uns anys m'atreviria a dir que està rebent un reconeixement merescut de l'escena i Wacken sempre és un bon lloc per plasmar-ho. Ja sigui amb el guardó rebut per la seva inclusió al Hall of Heavy Metal History o amb un bon concert com va oferir. Segueix tirant, i de quina manera, de Warlock i I Rule the Ruins segueix obrint quasi tots els seus concerts. Per una banda sempre penso que ja és un inici obvi i massa utilitzat però la veritat és un tema ideal per fer-ho i té molta força. Burning the Witches sempre resulta efectiva per assentar les bases abans del primer tema contemporani amb Raise Your Fist in the Air. Llegia en l'entrevista que al principi d'aquestes ratlles citava amb Thomas Jensen que anima a que els grups facin i provin coses diferents al festival i ells ja s'encarregaran que tinguin les millors condicions. Doro s'ho pren al peu de la lletra i treu a escena a Andy Scott i Peter Lincoln dels The Sweet per fer el conegut The Ballroom Blitz. Més sorpreses, relatives, ja que ho està fent en aquesta gira, Tommy Bolan apareix per recordar East Meets West i Für Immer. He de dir per això que aquesta història de vendre alguns dels shows que està fent com a "Warlock" i, total, apareix el bo de Tommy amb el grup de sempre és vendre fum, a més, molts dels temes del Triumph and Agony mai no han deixat de sonar en els seus directes i en continuen sent peça angular.

No ens movem dels 80 amb Earthshaker Rock i ara sí sorpresa en l'aparició de Johan Hegg dels Amon Amarth per interpretar una peça del nou disc, If I can't have you - No One Will i encara més quan sona una versió dels mateixos Amon Amarth A Dream That Cannot Be. Bé per Doro, almenys et fa retindre l'atenció, tot el contrari que després del gran Hellbound Johnny Dee ens torturés amb un solo. Pel final All for Metal (un tema molt fluix), l'himne del festival We Are the Metalheads i l'esperada sempre All we Are amb Tommy Bolan de nou. Una reverència davant Doro.

Nightwish estan en el millor moment de la seva carrera. El que semblava impossible després de l'era Tarja ja fa uns anys que és realitat. Floor ha reconciliat fans de qualsevol època i poden girar solventment arreu del planeta amb bones xifres... en tots sentits. Encapçalar Wacken ho diu tot i un cop més, sense ser el millor concert que els hem vist van estar força bé. No deixa de sorprendre'm com per un recopilatori com és Decades fa mesos que giren, més tenint en compte circumstàncies personals com la recent maternitat de la vocalista. Sigui com sigui si ho desitgen no pararan de girar perquè hi ha demanda del grup i ara amb l'atractiu d'escoltar peces enterrades que amb la veu de Floor és possible recuperar no els faltaran dates. Un altre dia i relacionat amb això podem parlar del tour estatal del desembre quan el show del Leyendas era "data exclusiva". Així obren amb End of All Hope i Wish I Had an Angel que mostren alguns problemes de so. Come Cover Me dona el toc més melòdic i comercial que només es veu interromput amb Gethsemane ja que Élan i Amaranth farien les delícies d'aquestes peces més assequibles que tant bé se li donen a Toumas Holopainen. Floor deixa palès que la seva veu està en bona forma i que l'habitual poder vocal de Marco Hietala té algun problema tot i que ho superen bé a I Want my Tears Back i Devil & the Deep Dark Ocean. Nemo de nou encandila tothom per seguir amb Slaying the Dreamer i atrevir-se en un show més curt que en gira pròpia amb The Greatest Show on Earth, un tema que semblen tenir-hi molta confiança. Ghost Love Score tanca i es que costa veure un mal directe del grup ara mateix.

Els pirates tornen. Ja ve sent habitual que Running Wild periòdicament es deixin veure només en festivals d'estiu i no de manera anual tot i que Wacken sempre sembla tenir certa posició de privilegi per comptar amb ells. Van anar clarament de menys a més amb un inici una mica titubejant amb Fistful of Dynamite tot i que ja des de Bad to the Bone la cosa s'anava posant a lloc. No són ara mateix una banda molt activa en escena i es concentren en tocar però ho fan de manera eficient i els temes que acrediten parlen sols tot i que es troba a faltar una mica més de dinamisme. Poques novetats en el set i peces esperades com Riding the Storm, Port Royal o Blazon Stone van anar caient amb un prescindible solo de bateria i una nova peça, Stargazer, que no va desentonar gens. Abans dels bisos Under Jolly Roger va fer reviure un personal amb moltes hores a l'esquena finalitzant un bon show amb Soulless i Stick to Your Guns. Encara un valor segur.

Fa temps que vaig deixar de banda In Flames. Malgrat tot, i suposo fruit ja de la inèrcia de tants concerts, em vaig quedar prestant-los atenció... i la veritat que em van sorprendre. Cert és que els temes actuals i la línia que porten des de fa anys no m'apassiona gens però el puntch que van mostrar a Wacken i el tractament en directe d'aquestes peces me les van fer audibles. Cert és que incloure en l'inici Pinball Map o Cloud Connected entre Delight and Angers o Everything's Gone em va ajudar i tot i la baixada central tornar a escoltar en directe Only for the Weak val la pena, pocs temes poden fer saltar tant una audiència. Han sabut arribar a un públic ampli que gaudeix de peces com Where the Dead Ships Dwell, Alias, Take this Life, Deliver Us o The End però continuo sense entendre aquest desterrament d'aquells gloriosos The Jester Race i Whoracle i enyorant-los.

Fi de jornada, Ghost no va ser un plat difós i tot i que la jornada tenia altres caramels com Dark Tranquility i Mr. Mig el Louder Stage no va ser emès en aquesta jornada, si més no curiós, com també que Leave's Eyes (molt vinguts a menys) i Lee Aaron toquessin en escenaris menors quan potser haurien de tenir una mica més de preeminència.

DISSABTE 4 D'AGOST

El dissabte es va mostra lleugerament ennuvolat a terres alemanyes i s'obrien les emissions amb Alestorm. Sempre els confonc amb els Halestorm de Lizzy Hale i per descobrir-los vaig voler veure'ls. La veritat, una d'aquestes coses estranyes que passen a Wacken. I és que veure un gran aneguet (com els dels banys als bebès) presidir l'escenari no resultava massa esperançador. L'inici amb música electrònica i una primera peça, Keelhauled, amb acordions no em va acabar de convèncer. La segona ja tirava més cap a terrenys metàl·lics i no voldria semblar amb això un purista de l'escena i que aquesta no s'hagués de mostrar oberta cap a altres estils i tendències però aquestes bandes pseudo-festives nòrdiques no els acabo de trobar el punt. Potser en un altra ocasió, quedaven moltes hores per davant.

La veritat que la resta de tarda poc interès em despertava. Ni Skindred ni Gojira van captar-me i Steel Panther ja em semblen més uns pallassos a l'estil Manowar, però del hard rock, que res més. Sempre hi haurà qui els prestarà atenció però que es dediquin més a parlar, fer posturetes i mirar de captar candidates per passar al camerí no diu massa al seu favor. I si senzillament és una manera de posicionar-se en l'escena i d'actuar pura i simplement trobo que diu molt poc al seu favor. Va haver un temps que la misogínia que volen fer avinent era "moda" i el pa de cada dia en les bandes de hard rock. Fins i tot va ser un moviment interessant que anava acompanyat de bons temes però peces com Asian Hooker, Fat Girl o 17 Girls in a Row no aporten massa i giren sempre sobre els mateixos tòpics. Ho sento, amb mi no compteu.

Sempre serà a criteris però després d'una tarda fluixa en els escenaris principals i on es podia haver refugiat un en propostes com Diablo Blvd, Nocturnal Rites al WET o Night Demon al Headbangers stage arribava Arch Enemy al Faster. El dit per Nightwish serveix pels de Alissa White-Glutz. Segurament estan en el millor moment amb una frontwoman amb millors prestacions que Angela Gossow i dos discos amb ella que han recuperat bona part del millor del grup amb interessants matisos. No es pot entendre si no que bona part del show sigui protagonitzat per aquests dos discos amb un total de vuit temes iniciant amb The World is Yours tot i que ràpidament ja ofereixen un Ravenous que no desentona enmig dels darrers temes com el següent War Eternal. Michael Abott segueix sent el mastermind del grup i amb la inclusió del ex-Nevermore Jeff Loomis el duet de guitarristes és totalment demolidor. Alissa segueix també copant bona part de l'atenció amb continus headbangings i animant el personal en peces com My Apocalypse, The Race, You Will know My Name, Bloodstained Cross o la recent The Eagle Flies Alone amb el personal entregat en un escenari que ja dominen ja que tampoc fa tant hi van enregistrar un disc i BD en directe. No vull deixar de fer menció al discret però efectiu Sharlee D'Angelo i l'autèntica màquina que és Daniel Erlandsson, diria que un dels millors bateries de l'actualitat. Avalanche, Snow Bound i Nemesis van ser la traca final on ni el solo de Loomis ho va poder desmerèixer. Segueixen en estat de gràcia.

Arribava una de les actuacions més esperades de l'edició del 2018. No és cap novetat en aquestes alçades un show de les carbasses de Helloween reunides però Wacken havia intentat més d'un cop que això es produís. Finalment havia arribat el moment pel festival. No vam veure res de nou del que ja s'ha pogut veure aquest mateix estiu en altres festivals i definitivament iniciar amb un tros de tema com Halloween i els seus 13 minuts és demolidor. Al meu criteri, tot i que sigui un tema molt estimat, Dr. Stein hauria de quedar per un altra part del show més distesa (amb Rise and Fall per exemple) ja que sona de pandereta entre la citada i I'm Alive. La banda es mostra en bona forma i sembla que les diferències s'han com a mínim apartat o solventat.

Malgrat tot la gran pregunta és un altra. Què tal Kiske i Deris? Doncs la veritat que se'ls veu a gust i compenetrats. Ara juguen a la Champions davant grans audiències i desprès que la formació "regular" hagués picat pedra en els darrers anys sense tenir tanta rellevància segur que ara els satisfà d'allò més. El mateix per Kiske i Hansen que segurament fa temps que ho haguessin fet. Michael Kiske conserva una veu envejable, cert, tenint en compte que en la seva millor forma als 80 era un do diví. Tot i això Andi Deris sembla arribar millor als tons alts, dins el seu registre, que Deris i és que, com deia, Kiske als 80 era sobrehumà. És més, comparteixen força temes en escena i curiosament als clàssics de Kiske quasi sempre trobem Deris cantant parts i fent cors, amb els de l'era Deris no passa.

Seguim amb el concert que té diverses parts ben diferenciades i evidents. Les tres eres del grup amb Hansen a les veus, Kiske i Deris. Inicien amb clàssics dels Keepers i és temps ara per Deris amb Are You Metal? (i li diu a Wacken!) i Perfect Gentleman que interpreta perfectament. Tot seguit una de les parts que més hem gaudit tots els seguidors del grup dels 80, els temes de l'era Hansen amb el medley Starlight / Ride the Sky / Judas i seguidament Heavy Metal (Is the Law). Tot un episodi de nostàlgia que Hansen supera perfectament i en ell recau tot el protagonisme. 

Sorprèn com han inclòs una balada com A Tale That Wasn't Right encertadament seguida de If I Could Fly, ideals per tranquilitzar una mica els ànims abans de tornar a l'actualitat amb l'únic material original que tenim d'aquesta reunió, l'excel·lent Pumpkins United. Com sempre el solo de bateria només atura i destrossa un concert, només ho salva l'homenatge a Ingo Schwichtenberg. Tota una sorpresa la inclusió en aquesta gira de Livin' Ain't No Crime, tot i que en part, abans de la poderosa A Litte Time. La banda segueix sense fisures i amb Markus Grosskopf que se'l veu passar-s'ho com mai. Cauen Why?, Rise and Fall, Sole Survivor, Power i How many Tears abans dels bisos amb Deris prenent protagonisme. Que ve li ha sentat a aquest home la reunió, se'l veu exultant. Kai Hansen i la seva guitarra amb In the Hall of the Mountain King i Flight of the Bumblebee a mode de solo, a més del numeret de matar la mosca, van precedir el fi de festa que tots podíem esperar amb Future World i I Want Out. No sé fins quan allargaran aquesta gira o, com sembla, s'atreviran en algun moment amb un nou disc però el viscut ja no ens ho treu ningú.

Però no tot estava ja vist al Wacken 2018. Un dels plats que venia de gust veure era Dimmu Borgir. El contrast era gran, tot just finalitzar el power clàssic en les dues hores i mitja que Helloween havien tocat els ambients més obscurs dels noruecs havien d'intentar engolir-nos. Semblaven saber el què havia passat en l'escenari del costat ja que els va costar sortir a escena deixant l'ambientació amb llums de colors foscos i sons pretesament inquietants. Finalment, i de manera pausada, van anar apareixent Shagrath, Silenoz i cia amb túniques i capes demostrant que confien i de quina manera en el recent Eonian ja començant amb The Unveiling i Interdimensional Summit. De fet, van tocar tres temes del nou treball sent molt més equilibrat la resta del set entre la seva discografia. Seriositat i aquell punt distant fruit de l'actitud i "pose" que s'espera d'una banda d'aquestes característiques no van faltar. Tampoc els cors i orquestracions pregrabats, el seu actual (i no tant actual) material està ple d'aquests elements i en un concert regular no hi ha altra manera de plasmar el que s'ha enregistrat al disc. Segur que en un futur podrem tornar-los a veure amb una orquestra o un cor ben monstruós. In Sorte Diaboli també va tenir el seu protagonisme amb The Serpentine Offering en primer terme i tot seguit Gateways del Abrahadabra.

Crida l'atenció com en aquestes primeres presentacions d'Eonian més enllà de les vestimentes i dos pedestals amb foc no van tenir massa més espectacle visual a oferir, pretesament volgut? Sigui com sigui les següents a caure Dimmu Borgir, Puritania, IndoctriNation, Council of Wolves and Snakes i el debut en directe d'Archaic Correspondence ens van tenir ben enganxats per arribar a un final esperat amb la popular Progenies of the Great Apocalypse i la grandiloqüent i meravellosa Mourning Palace. Bon concert d'una banda que ha sabut com ningú aglutinar el black metal, la melodia i els bons riffs per nombrar el més significatiu ja que els matisos que presenten avui dia són infinits.

Aquí va acabar aquest Wacken particular. Sense fang, ni sol, ni pols, ni pluja per sort però tampoc amb l'ambient i la companyia de tanta gent que gaudeix del metall d'arreu del món. La festa segueix, i de quina manera! En pocs dies després del tancament de l'edició del 2018 ja s'han esgotat les entrades pel 2019 quan en la present edició ha costat fins pocs dies abans de la seva celebració. Efecte i inèrcia d'haver celebrat una nova cita? El trentè aniversari augura un gran cartell? Això ho dubtaria ja que ni pel vintè ni pel vint-i-cinquè va ser res molt fora de lloc. La llegenda? Sigui com sigui sembla que hi ha Wacken per estona... només una cosa em fa tremolar, saber que emporis com Live Nation ja hi han posat les grapes.

Accés