www.wacken.com

Reportatge realitzat per Juan Ramon Merler(JM) i Francesc Pérez(FP)

Fotos: Oficials WOA

Que Wacken és el festival de metal més important d'Europa i, per tant, del món, no ho descubrirem pas ara. El cartell probablement sigui un dels menys atractius de les grans cites però tota la parafernàlia que rodeja la cita germana fa que any rere any s'esgotin les entrades i per mostra un botó ja que en el moment d'escriure aquestes ratlles ja s'han esgotat les 10.000 primeres unitats del conegut com a X-Mas-Package en deu hores.

Les acciones de la Wacken Foundation envers les noves bandes, el torneig de Wrestling, la vila vikinga, el campeonat de fútbol...etc. són activitats paral·leles al festival que completen un ja de per sí colapsat cartell però que fan que no només es respiri música durant els tres dies més el de "benvinguda" que dura la cita.(JM)

Com ha vingut sent habitual oferim les impressions i vivències dels que subscriuen al llarg del festival. Fer una crónica exhaustiva de tot el que dóna de sí el festival i totes les bandes requeriria un equip de persones extens del que no disposem i fins i tot en aquestes circumstàncies podrien quedar coses al tinter davan una cita de tals dimensions.

Esperem que en gaudiu i/o el recordeu.

Dimecres 29 de Juliol

El dia de "benvinguda" a Wacken és costum dedicar-lo, qui ha arribat en aquesta data ja que el major volum de personal ho fa el dijous, a posar-se la pulsera, montar la tenda i acostar-se al Beer Garden a intentar esgotar les existències de cervesa, cosa que mai s'aconsegueix.

 Els més agosarats es disfressen de les formes més insospitades i l'habitual és gaudir durant una estona amb les interpretacions de Mambo Kurt (un teclista tipo boda-bateig-comunió que fa versions dels temes més coneguts del metal) o atrevir-se a pujar a cantar al Metal Karaoke que aquest any tenia un repertori d'allò més extens.

De tota manera és una bona forma de començar la festa i presentar el festival.(JM)

Dijous 30 de Juliol

El Wacken Open Air pròpiament dit començava aquest any amb Skyline, la banda en la que va militar en la seva joventud un dels fundadors del festival i que va tocar en la primera edició allà pel 1990. Entre altres, van tocar per primer cop amb la veu de Doro We Are The Metalheads, l'himne composat per celebrar el vintè aniversari del festival.

El "secret show" anunciat en substitució de Thin Lizzy van ser els locals JBO, banda festiva quasi de pop-rock però molt apreciada en aquelles terres.

Prèviament a la descàrrega de Running Wild es va fer entrega dels premis anuals de la revista Metal Hammer durant els quals es va establir una video conferència amb Kirk Hammett i Robert Trujillo de Metallica que van agraïr el premi corresponent al millor disc de l'any.(JM)

Rock'n'Rolf Kasparek va portar a terme el seu darrer abordatge al port del WOA. El seu comiat com a Running Wild, comiat que hom podia creure seria molt més espectacular, muntatge escènic impactant, pirotècnia i alguna sorpresa a mode d'ex-membre, res de tot això. L'únic "especial" va ser una mica de teatre amb uns personatges vestits de pirates, tot plegat una mica pobre pel comiat d'una banda com Running Wild. Això sí, el concert i el set-list van ser bastant complerts i m'atreviria a dir que va ser la banda que més estona va tocar, quasi dues hores, i amb els que el personal va aguantar més ja que plovia amb prou intensitat sortint tots els pirates presents força satisfets desprès d'escoltar clàssics de la banda com la inicial Port Royal, Bad to the Bone, Riding the Storm, Prisoners of our time, Raging Fire, Raise your Fist, Branded&Exiled, Tortuga Bay i, com no, les finals Conquistadores i Under Jolly Roger. La fi de les històries del pirata del heavy metal (FP)

El gran plat fort del festival era l'actuació de Heaven & Hell i a fe que no van decebre. Amb un joc de llums combinant blaus i vermells que feien que l'escenari es convertís en una dècima de segon de cel a infern i una pantella al darrera de l'escenari projectava imatges relacionades amb el tema que estaven interpretant en cada moment.

Van caure tots els clàssics de l'época Dio, com no podia ser d'un altra manera, a més de la presentació del seu nou treball The Devil You Know. Ronnie James Dio segueix incommensurable a la veu als seus seixanta i tants tot i semblar que no passi el temps per ell, la màgia de Toni Iommy a les sis cordes que tant mala estona ens va fer passar als que vam anar al Metalway, la feina perfecta de Geezer Butler al baix i un Vinnie Appice castigant un set de bateria enorme que el rodejava completament es van marcar Mob Rules per començar, cosa que ja va fer que tots els presents s'endollessin ràpidament al show. Magistrals interpretacions de Children of the Sea o, per suposat, Heaven and Hell no van deixar caure els ànims.

Passats 75 minuts, curt concert per ser caps de cartell, un comiat apoteòsic amb Neon Knights que va aconseguir que es convertís en l'hora i quart més curta que recordo en molt temps.(JM)

Divendres 31 de Juliol

El dia es presentava d'allò més carregat i variat per qualsevol metalhead. Napalm Death (havent canviat el seu dia d'actuació amb Suidakra, substituts de Mago de Oz) o Vreid donaven el tret de sortida a les 11 del matí i ens vam decantar pels pares del grindcore. Ràpid repàs a la seva extensa trajectòria en 40 minuts de velocitat i força.

El concert més diferent del que ve sent habitual en els darrers cartells del WOA era el dels veterans dels setanta UFO. Tres quarts d'hora de rock&blues executat d'una manera precisa, encara que amb un gran "però", no van tocar Doctor, Doctor!!

Que la banda de Kai Hansen ja no és el que va ser ho demostra l'horari en el que van tocar, les dues de la tarda. Bon concert de Gamma Ray com és norma de la banda. Amb una notable afluència de públic el set-list va estar farcit de hits de la banda i on no van faltar Gardens of the Sinner o Man on a Mission per citar-ne un parell.

Arribava el moment dels "emprenyats" Walls of Jericho que amb la seva proposta plena de ràbia, força i velocitat van sorprendre a més d'un i no van donar un sol segon de treva al nombrós públic que es va aplegar davant del Black Stage que va disfrutar d'allò més amb constants "circle pits" i el moshpit que s'anaven produïnt. Poques dones s'han pogut veure en l'escena com Candace Kucsulain capaces de cantar guturalment amb tanta força que et posi la pell de gallina sabent manejar i esperonar el públic com ningú. Temes com Redemption i la que dóna títol al seu darrer treball The American Dream van esgotar les forces de qui va gosar posar-se enmig del camp de batalla.

El canvi de look de Warrel Dane no ha significat per a res cap canvi a Nevermore. Gran concert dels de Seattle en el que ens van oferir temes com Enemys of Reality o I Voyager del seu darrer This Godless Endeavor. Perfectes en l'execució e impressionants en la seva sòbria posada en escena sense deixar indeferents als que allí ens vam aplegar per gaudir dels nord-americans.

La multinacional banda Dragonforce es presentaven al Wet Stage amb el seu power metal festiu i ràpid. Van caure clàssics del grup com Valley of the Dammed o Throught the Fire Flames mentre els seus dos guitarres que doblaven solos a una velocitat endimoniada marcats per una bateria sense treva. Un concert ple de simpatia i bon humor, especialment per la bogeria del seu teclista que és capaç de córrer per l'escenari amb un teclat de ma mentre fa solos alternant amb algun dels guitarres.(JM)

Bandes com Airbourne no són molt habituals en el cartell de Wacken però ja amb una presència el 2008 van demostrar que són una de les formacions amb més projecció dins del rock més clàssic. La formació dirigida pels germans O'Keeffe va fer del seu temps a escena una gran festa de rock'n'roll, pura energia i electricitat que van transmetre a través de peces com la inicial Stand Up for Rock'n'roll, Girls in Black, Black Jack o la que dóna títol al seu darrer disc Runnin' Wild. Una bona terapia per si algú tenia un mal moment. (FP)

Els suecs Hammerfall són uns veterans a Wacken, encara que darrerament hagin sofert un parell de canvis en la seva formació, tot i això van complir fidelment el guió establert per una banda com ells. Tocant a les sis de la tarda davant una més que nutrida audiència al True Metal Stage i amb un escut amb el seu logo de la H de fons es van dedicar a interpretar pràcticament tots els seus singles més coneguts, des de Glory to the Brave a Any Means Necessary del seu darrer disc No Sacrifice, No Victory.(JM)

Whiplash, la banda dirigida per Tony Portaro va ser una de les sorpreses del festival en tots els sentits, van sonar brutals, amb energia i actitud ficant-se al personal a la butxaca des del primer moment. A més, vam tenir la sorpresa plena d'emotivitat de veure sortir a escena el guitarrista Frank Blackfire (ex-Sodom, Kreator). Espero tornar a veure ben aviat els thrashers de New Jersy per què s'ho val. (FP)

Els alemanys Bullet For My Valentine són un altra d'aquelles noves bandes que estan disposades a menjar-se el món. Van descarregar el seu metal-core melòdic amb una força i mestratge pròpi de grups amb molta més experiència que ells, però és que aquests nois ja tenen una reputació, guanyada a pols per les sales de mig món. Temes com Eye of the Storm o Her Voices Resides, interpretats amb precisió a la vegada que ràbia, van fer les delícies dels presents.(JM)

És sortir a escena i dir les paraules màgiques "We are Motorhead and we play rock'n'roll" i el públic va començar a cridar i aixecar els braços. Tant és amb quin tema comencin, la gent ja sap que implica un directe de la banda, una festa amb Lemmy i la seva llegendària banda al capdavant. Iron Fist i Stay Clean van ser dels primers a caure seguits de Metropolis, Over the Top o In the name of Tragedy amb l'habitual al·lusió als polítics i el rebuig que provoquen. Another perfect day és un tema que suprimiria del set-list així com el solo de bateria, hauria d'estar prohibit tocar una hora i al damunt fer un solo. Van seguir amb Just Cos You Got the Power i la brutal Going to Brazil a més de Killed by Death quan va aparèixer la cantant de Skew Siskin Nina C. Alice per acabar tancant amb les habituals Ace of Spades i Overkill. (FP)

In Flames es presentaven amb la baixa temporal de Jesper Stromblad que ve arrossegant "problemes físics" des de la gira de presentació d'A Sense of Purpose. Poc a poc van recuperant el to que tenien fa uns anys i que havien perdut amb els problemes interns relacionats amb el mateix Jesper. Temes com Trigger, Take this Life o Only for the Weak van aconseguir connectar amb els assistents tant que havia moments en que tota una catifa de públic saltava a l'uníson al ritme que marcaven els de Goteborg. Espectacular final amb My Sweet Shadow acompanyat de focs artificials al més pur estil Kiss.(JM)

Com es nota la categoria d'un festival. Aquí ens van vendre la moto que Warlock portaven un muntatge espectacular i resulta que ens vam menjar els mocs. Comença el concert de Doro a Wacken i veus un escenari tot decorat amb unes lones en forma de ruïnes, uns personatges vestits de monjos que exercien de cors, el bruixot-mascota de Warlock en forma d'un ninot gegant darrera la bateria (com l'Eddie dels concerts de Maiden per entendre'ns) i un joc de llums espectacular, això sí que és "a lo grande". Del show destacar varies coses. En primer terme la incorporació de dos guitarres nous, l'inici amb Für Immer que va ser molt diferent al que ens té acostumats (i ja va bé!!!) i la col·laboració de Sabina Classen al tema Celebrate que ja comença a ser habitual. El que és una pèrdua de temps és que toquin el Breaking the Law de Judas Priest amb el munt de repertori que sempre aparca tant de Doro com Warlock. Malgrat tot, für immer lady in a rock'n'roll hell. (FP)

Els vikings Amon Amarth eren els encarregats de tancar el dia, tasca gens senzilla vist el nivell exhibit fins el moment, però no van desentonar el més mínim marcant-se un concert espectacular. Amb una tarima per la bateria amb la forma de la proa d'un drakar i que arribava fins la meitat de l'escenari i l'escenificació de batalles durant la interpretació d'algun dels seus clàssics van donar un toc teatral al concert. Van caure entre altres Runes to my Memory, Crying of the Black Birds o Guardians of Asgard del seu darrer treball Twilight of the Thunder God per acabar d'arrodonir una magnífica actuació dels suecs.(JM)

Molt poca gent es va recordar de David Reece (ex-Accept) perdent-se un bon concert de hard-rock, en part era normal ja que no van tocar en cap dels escenaris del recinte si no dins la carpa del Metal Markt. No se li va donar importància a una banda formada per mateix David a la veu, Jochen Fünders (ex-Holy Moses) al baix, Andy Susemihl (Ex-Udo, Sinner) a la guitarra i Stefan Schwartman (ex-Running Wild, Udo, Accept, Helloween, Krokus) a la bateria. Va ser una llàstima que quasi no hi hagués públic, al menys hem va quedar el gust d'haver vis a David en directe. (FP)

Dissabte 1 d'Agost

La darrera jornada d'aquesta edició començava, com ve sent habitual, a les dotze del migdia encara que nosaltres vam decidir arribar a les dues per l'actuació d'una banda de casa nostra, els igualadins Crysys al Party Stage, dins del concurs de bandes novells anomenat The Metal Battle. Van gaudir de vint-i-cinc minuts d'actuació que van servir per presentar la seva maqueta Demosthrashion i que va deixar bocabadats als 300 presents, que per competir en horari amb Cathedral i Onkel Tom no està gens malament. Tant és així, que en una roda de premsa posterior es va anunciar que els guanyadors de la Metal Battle 2009 van ser els mateixos Crysys que com a premi van obtenir un contracte discogràfic per la edició d'un disc i la inclusió al cartell del Woa 2010.

La visita al Party Stage va fer que ens perdéssim gran part del concert de Cathedral. Vam arribar pràcticament al final, tot just per veure la interpretació de Hopkins (The Witchfinder General) que ens va entusiasmar i de quina manera. És el que té una cita d'aquestes dimensions amb tantes bandes tocant de manera simultània...(JM)

Testament han estat una de les reunions més celebrades dels últims anys, una banda amb una qualitat directament proporcional a la mala sort que han tingut ja que durant l'época dorada del thrash mereixen un lloc al costat dels Slayer, Megadeth...etc. i la història sempre els ha reservat un paper underground. Malgrat no ser la formació original, Paul Bostaph ocupava la bateria tot i que això no és novetat, van oferir un gran concert basat en clàssics com The Preacher, The New Order, Over the Wall, Practise what your preach, Into the pit, Disciples of the watch o alguna peça del darrer treball com Formation of Damnation. Van estar una mica estàtics cosa que no va anar en detriment de l'energia. (FP)

La festassa que es va muntar durant el temps que Heaven Shall Burn van estar actuant al Black Stage va ser d'impressió, no en va són una de les bandes més apreciades de la nova onada de metal-core alemany. Temes com Counter Weight o la versió del Black Tears dels Edge Of Sanity van posar potes amunt a tots els assistents, fent dos rotllanes immenses de públic corrent com si els hi anès la vida.

Axel Rudi Pell i la seva banda ens van oferir una hora de hard rock exquisit. El guitarrista és un intèrpret magnífic, la bateria està ocupada per l'omnipresent Mike Terrana que ofereix un espectacle permanent pero lo de John Gionely a la veu només està a l'alçada dels més grans com va demostrar per exemple en la interpretació de Mystica.

Durant la poca estona que vaig poder gaudir de l'actuació dels "folkies" In Extremo vaig poder comprovar que és una banda que si són profetes en la seva terra, però no vaig poder assistir al seu concert sencer ja que la citada roda de premsa per anunciar el guanyador de la Metal Battle tenia lloc en els mateixos instants que els teutons eren a escena.(JM)

Són incomptables els cops que Saxon han tocat a Wacken però és habitual que estiguin a l'alçada i és que frontmen com Biff n'hi ha pocs. Van patir un so una mica passat de volum però això no va enfosquir la seva brutal actuació obrint amb peces com Battalions of Steel o Strong Arm of the Law on va sortir a cantar el "boss" del festival Thomas Jensen (també manager del grup). No vam veure l'àguila però si molta pirotècnia i focs sobretot en temes com Let me Feel your Power i Heavy Metal Thunder. Dos dels temes que em va agradar més que toquessin van ser Rock the Nations i Forever Free ja que no són gaire habituals. Tampoc van faltar Wheels of Steel, Motorcycle Man, Crusader, Princess of the Night o Live to Rock. Va haver una aturada en la que va sortir l'equip del WOA a acomiadar-se del públic i entregar un premi a Biff i van seguir com si res amb 747 Stranger in the Night i Denim and Leather. Gràcies per aquests 30 anys de heavy metal!!! (FP)

El cansament acumulat durant tres dies i pensant en la matinada del dia següent per empendre el viatge de tornada, tenint en compte que les propostes de Gwar, coincidint en horari amb Korpiklaani, o Subway To Sally no ens atreien especialment vam decidir abandonar la "Holy Land of Wacken" al menys per aquest any.

Tres dies de metall en quasi totes les seves vessants, mercadets, cervesa, la pluja que sempre apareix d'alguna forma o les rossadures que produeixen les botes acaben amb les forces de qualsevol però la sensació és de felicitat plena i encara que aquell dia es pensa que no hi tornaràs mai més el cuquet que et fica el Wacken al cos fa que als pocs dies ja estiguis planificant la tornada en la següent edició.

Des d'aquestes ratlles i amb el vostre permís, ens permetrem donar algun consell a qui estigui pensant en anar-hi per primer cop:

• Contractar els vols, si aquesta és l'opció escollida, amb la màxima antelació possible. Com més tardis a comprar els bitllets més car seran, demà serà tard.
• No adormir-se en la compra d'entrades. Les 65000 que es van posar a la venda per la edició del 2009 es van esgotar el 31 de desembre del 2008 i com dèiem el principi, les 10000 primeres del 2010 van durar 10 hores.
• I sobre tot, disfrutar. El lloc, la gent, l'ambient i per suposat la música fan que t'oblidis de quasi tot durant uns dies màgics.

See you in W.O.A 20xx!!!!