Parc del Fòrum (Barcelona)

Fotos: Sergi Ramos, Alex Garcia

Una nova cita per retenir en la memòria la que vam poder viure el passat dissabte dia 11 de juliol al Fòrum de Barcelona en el que podríem considerar únic gran festival de metall mai celebrat a terres catalanes, el Sonisphere, aquest curiós esdeveniment itinerant que caldrà veure si té continuitat i que almenys aquest any ha permès que Metallica no passi de llarg de terres catalanes. Si més no que serveixi perquè els promotors prenguin nota de la resposta de públic i es plantegin alguna iniciativa similar, encara que sigui a Barcelona i com és costum s'oblidi del tot de la resta del país, però ja hi estem tant acostumats...

Mai havia estat al recinte del Fòrum i se'm fa una mica difícil valorar la col·locació de tota la infraestructura en el marc d'un espai tant immens com sembla tot el parc però a un primer cop d'ull resultava imponent l'escenari principal amb una producció en tots sentits notable flanquejat per dues pantalles de video, una tercera darrere de la torre central de llums i so conjuntament amb una dues torres de PA per fer arribar el so al públic més allunyat., un contrast respecte el que hem pogut viure recentment... El segon escenari era ben a prop paral·lel a un amfiteatre amb vistes al mar a mode de rèplica del primer en menor tamany i sense la infraestructura audiovisual. Metres per circular n'hi havia, el que va quedar una mica curt van ser els serveis en tots sentits que van provocar cues, sobretot als WC, poc nombre per atendre les poc més de 41.000 persones que allà ens trobàvem segons una nota facilitada per la organització.

No vaig poder arribar a temps de veure les primeres actuacions del dia que es portaven a terme al segon escenari que van còrrer a càrrec dels locals The Eyes i Gojira, impediments de l'habitual desplaçament a Barcelona.

La primera actuació de l'escenari gran fou Soziedad Alkoholika, mastodóntic indret per una banda com els SA acostumats als pavellons si un cas però no els va fer respecte i van deixar anar la seva ràbia musical com habitualment fan. I potser aquest va ser el mal, res de nou. Juan poc comunicatiu amb el mateix discurs de sempre i la resta de la banda ocupada tocant, això sí, donant tralla a tort i a dret. No van faltar Polvo en los Ojos, Palomas y buitres , Peces mutantes o la final i esperada Nos vimos en Berlin. Efectius.

Mastodon és una d'aquestes bandes que la tens present i has escoltat mínimament però que encara no tens situada no t'han acabat d'atrapar. Amb el concert a Sonisphere segurament prestaré una mica més d'atenció a la banda de Brent Hinds i companyia ja que propostes com Blood and Thunder o Iron Tusk van sonar compactes i amb la actitud del grup en escena et feien rebrotar els teus instints més primitius.

Torn per Lamb of God amb els que hem trobava en el mateix cas que Mastodon però en aquesta ocasió vaig quedar sorprès de la resposta del personal cap al grup tot i que van gaudir del pitjor so fins aquells moment excessivament saturat i sense ordre. L'entrega del grup va quedar fora de tot dubte des del primer tema The Passing, un dels que vaig reconèixer. Si ja especialment tinc tendència a fixar-me en els bateries Chris Adler em va deixar ben distret, semblava que en qualsevol moment reventaria el seu equip i no vaig ser l'únic que ho va comentar. En aquest punt l'assistència de públic ja era més que notable.

Arribava al show de Down quan ja portava uns minuts i em sorprendre la quantitat de personal que hi havia al segon escenari quasi omplint-lo amb el mar de fons, curiosa postal. No sabia que esperar de la banda de Phil Anselmo i companyia i la veritat que en vaig gaudir força tot i que em dóna que pel que fa la interpretació i execució en directe dels temes Kirk Windstein, Peeper Keenan, Jimmy Browser i el baixista Rex no va ser del tot encertada. Això no va fer que temes com New Orleans is Dying Whore, Eyes of the South o Lifer provoquessin la complicitat del personal amb un Phil Anselmo que tampoc va mostrar gran forma però si una afabilitat desconeguda en ell anys enrera.

Quasi sense respirar s'inicia el concert de Machine Head en el que seria a partir d'aquell moment l'únic escenari en funcionament, el gran. El que podia preveure pel concert de Robb Flynn i els seus es va complir de sobradament ja que la contundència que desprenia el grup era descomunal amb un so dels millors del dia i continua complicitat amb el personal quan Robb demanava "mobilitat" al personal. Aesthetics of Hate va ser un dels moments destacats conjuntament amb Old i Davidian com era d'esperar. Només alguna de les parts més melòdiques dels temes més recents de The Blackening van relaxar una mica l'ambient en una memorable actuació.

Ho sento però no puc amb Slipknot. Els reconec la contribució que poden haver fet ja sigui a nivell musical o estètic però no puc amb ells. Tot i les ganes de Corey Taylor, una posada en escena prou espectacular i temes com 742617000027 que va obrir. Això sí, espectacular Joey Jordison a la bateria, una autèntica màquina que no dóna treva. Si afegim el numeret de la plataforma on estava muntada la seva bateria que va elevar-se i rotar 90º posant-se perpendicular quasi val la pena anar a veure'ls. Energia, espectacle, ganes i temes com Wait and Bleed, Disasterpiece, Duality ,Spit it out o la esperada People=Shit no aconsegueixen enganxar-me. Ja ho diuen, per gustos els colors...

Metallica era la raó principal de tot el que estàvem vivint aquella jornada i després de 6 anys sense actuar a Barcelona estàvem a punt per la seva sortida a escena. Després de l'espera de rigor comença a sonar la intro i projecció de "El bo, el lleig i el dolent" d'Enio Morricone que tants anys fa que utilitzen. Tot seguit la intro de Fight fire with fire sorpren d'igual manera que les dos següents peces, clàssics i pilars del heavy metal com Creeping Death i No remorse, buscant l'impacte i complicitat que segur provoquen aquests temes tot i que al meu parer els van tocar de la pitjor manera que els he sentit mai en directe, excessivament ràpids i amb força errors d'execució, a més de patir un so que des de la meva posició no era gens bo amb la guitarra de Kirk Hammet molt ofegada i el baix de Trujillo inexistent extrem que amb el pas dels minuts va millorar sensiblement sense arribar a arreglar-se.

Seguim amb temes ben coneguts ara recordant el Black album amb Of Wolf & Man i la petita sorpresa que va ser l'exquisita Fade to Black. Evidentment que va haver temps per presentar Death Magnetic, el potable darrer treball, i en aquest punt vam poder escoltar Broken, Beat & Scarred seguit de My Apocalypse. Com és lògic provoquen una reacció menor i certa apatia ja que són temes força llargs tot i ser els temes més ben tocats i amb millor so fins al moment. Tornant amb aquest tema dir que James Hetfield va cantar més que correctament tot i que va comentar que vint-i-quatre hores abans estava enganxat de l'esquena perillant el concert, que li expliqui a Toni Iommi com es va recuperar..., Lars Ulrich com des de fa anys tocant el que li dóna la gana i no el que hauria de tocar, Trujillo segueix amb el paper discret que li han otorgat i Kirk Hammet el més correcte en tots sentits continua impecable amb els anys.

Més clàssics ara amb Sad but True i la gran One precedida d'un petit espectacle pirotècnic, memorables. Temps de nou pel darrer treball amb The End of the Line i un dels millor al meu parer The Day That Never Comes. Una de les més esperades va ser Master of Puppets que van tocar tot seguit i Blackened que ha servit per obrir molts dels shows d'aquesta gira. Les dos darreres peces del concert pròpiament dit van correspondre al Black album, per alguna cosa va vendre tants milions de còpies, amb la gran Nothing Else Matter i Enter Sandman.

Pels bisos van reservar una de les versions clàssiques l'Stone Cold Crazy dels Queen que en paraules de Hetfield els va inspirar a tocar. Una de les sorpreses al meu parer va ser en aquest punt Phantom Lord, la final i esperada Seek & Destroy va fer culminar el dia fent disfrutar tothom i de quina manera. No són el que eren (tampoc es pot pretendre ja que els anys passen per tots) però continuen sent un referent que marca directrius encara ara a les noves generacions, un altra cosa és si aquest extrem és positiu per l'escena i és que els de sempre continuen estirant el carro.