Fotos: Xavier Mercadé

Un cop més assisteixo al Senglar. De fet, només és la segona edició a la que vaig però en les dos darreres hi ha diferents factors que m'hi han portat. Principalment en les darreres edicions sembla que s'està apostant decididament per incloure en el cartell bandes metàl·liques ja siguin estatals o, com en aquesta edició, de renom internacional. D'altra banda, al nostre país no existeix un festival de característiques massives en el sentit de convocar milers de persones a diari (increïble en un país on la música en directe i les gires internacionals sempre tenen bona presència) i ja que no hi ha una convocatòria similar, el Senglar és el festival més gran de casa nostra. Amb això no vull menysprear ni molt menys la filosofia ni el que ofereix el Senglar però serà difícil que, per exemple, reuneixi a 10.000 persones per jornada.

Abans de continuar sí que voldria aclarir un terme perquè possibles lectors no habituals d'aquestes paraules es vegin sorpresos o indignats per alguns comentaris. Aquesta és una pàgina especialitzada i dedicada al heavy metal i per això ens centrarem en les bandes del gènere que van actuar al Senglar. El meu respecte més absolut per la resta d'estils i artistes però no és aquí el lloc on comentar els seus concerts. És més, d'alguns en vaig gaudir força però no tenen lloc aquí.

Recuperant el que us deia abans si l'any passat ja trobàvem referències dures com Malaspina, Saratoga o Bad Religion la cosa millorava molt enguany amb Paradise Lost, Sepultura, Koma, Revolta 21 o Plowshare.

Els espais es distribuïen en cinc escenaris (Senglar, Lleida, Montblanc, Basses i Prades) ampliant-ne un respecte el 2006. Continuo pensant que una bona opció seria reduïr escenaris i invertir en grups alhora que millorar la producció dels escenaris que hi hagués. Sí que ha millorat força l'equipament de tots els escenaris i el so, especialment dels dos principals, Lleida i Senglar. Menció apart mereix el marc de les Basses d'Alpicat, idoni per un esdeveniment com aquest amb àmplies ombres i espais tot i el deixat que està. M'imagino una cita metàl·lica en aquest indret i em ve salivera...

Divendres 29 de Juny

Per feina i, per què enganyar-nos, preferències musicals no vaig assistir a la jornada d'escalfament de dijous. Així doncs, començarem el divendres.

Desprès de Kabul Babà, Jofre Bardagí o Josep Thió per citar tres referències notables del país s'acostava l'hora on es produirïa el que més ens interessava de la jornada. Així doncs, un cop situats havent pres alguna cosa, sopat una mica i havent vist part de les actuacions de Fermín Muguruza (amb força públic) i la desena presència al festival de Lax'n'Busto ens acostàvem a l'escenari Senglar per veure els Paradise Lost.

Els britànics han sorprès amb un disc notable com In Requiem de retorn als sons que els van elevar com el referent del gòtic arreu. Val a dir que va assistir més públic del esperat en una banda tant singular com aquesta. El concert els va confirmar com una banda de referència. Amb alguns problemes de so amb la veu de Nick Holmes que posteriorment es van solucionar van iniciar amb Never for the Damned. Ben aviat van remetre's a èpoques pretèrites amb Gothic o Erase. Nick segueix tant sec com de costum i Greg puntejant i deixant anar unes melodies d'escàndol des de la seva guitarra. Més nous temes amb Ash & Debris, de fet, va ser un set-list molt equilibrat presentant nous temes i referents com As I die, Enchantment, One Second o la final i esperada The Last Time. Només puc dir una cosa. Immensos!!!

Les referències dures del dia havien finalitzat i qui us parla disposat a veure que deparaven els Sepultura l'endemà.

Dissabte 30 de Juny

Calia ser més matiner dissabte ja que els lleidatans Plowshare tocaven a les sis de la tarda oferint el que ja els havíem vist presentant el seu primer disc que els està portant a actuar fins i tot a Madrid o València. Segueixen per bon camí.

Posteriorment als Dept. i la Dharma (en forma com sempre) Revolta 21 em sorprenia amb una dosi de hardcore-metal prou contundent a l'escenari Montblanc. Potser un pel repetitius però van fer un bon repàs dels seus tres treballs amb una bona dosi de discurs polític. Bona descoberta.

Hora dels Sepultura. Tothom espera la reunió i, de fet, crec que tot i editar bons treballs amb Derrick Green el que sustenta la banda és la llegenda que acrediten dels temps amb Max Cavalera. Apareixen al Senglar doncs els brasilers amb el nou bateria Jean Dolabella junt als membres coneguts amb Andreas (samarreta de la UE Lleida inclosa) al capdavant que al meu parer lidera més la banda només tocant que el frontmant pròpiament dit Derrick Green. He de reconèixer que va resultar sorprenent un set-list tant ple de temes de l'època de Max Cavalera per goig dels assistents. El segon tema ja fou Chaos AD i el cinquè Slave New World. Des d'aquí, i amb alguna aturada pel darrer Dante XXI van sonar Dead Embrionic Cells, Desperate cry, Escape to the void (on es va produir algun problema que va fer que s'aturessin uns minuts trencant el ritme del concert per complert), Troops of doom, Beneath the remains, Territory i Arise per acabar abans dels bisos. Absolutament arrasant, quina força encara té el grup! Tornen per oferir-nos un irreconeixible Kaiowas i la traca final amb un celebradíssim Roots.

Temps just per fer un mos i cap als Koma que ja tocaven quan hi vaig arribar amb totes les ganes del món com és habitual. També van oferir el més conegut dels seus treballs en temes com Aquí Huele Como Que Han Fumao o Mi Jefe. Humor i contundència en una proposta que no sé si ha arrelat massa ni entre els seguidors del metall ni en el d'altres estils. Malgrat tot hi havia prouta gent veient-los. Definitivament una bona estona.

Un cop finalitzen Koma ja ens retirem esperant que la propera edició ens porti sorpreses agradables com aquest any i pregant perquè un esdeveniment musical com aquest no marxi de Lleida mai més... i és que per aquí anem mancats de coses com aquesta, i el públic lleidatà crec que no se n'adona o no té remei.