www.wacken.com

Reportatge publicat al nº1 de la nova etapa de LOM. Agraïr tant la seva cessió als companys de LOM com la possibilitat de participar en la seva confecció.

Fotos: www.metaltix.com

Batejat com la Meca per als seguidors del heavy metal a Alemanya anys enrera, WACKEN OPEN AIR s´ha convertit gràcies a les seves darreres edicions en el festival netament metàl.lic més important d´Europa, que és el mateix que situar-lo en el lloc més alt del ranking mundial. Ja no és el Wacken d´anys enrera, que vàrem conèixer en el seu desè aniversari, i ha passat de la reunió quasi familiar al sold out i l´éxit massiu. No és millor ni pitjor, només més gran, una mica menys variat en el cartell, amb molta més gent vinguda de tot el planeta i amb alguns problemes per resoldre. Des de llavors manté amb lleugeres alteracions la seva estructura de dos escenaris principals (True Metal i Black Stage), un de secundari (Party Stage) i una carpa per nous talents i velles promeses (W.E.T Stage). En aquest espai, sovint ple de fang i no sempre per la pluja, esdevenen les dos jornades i mitja de festival amb sessions de disset hores, on vuitanta-cinc grups reclamen l´atenció d´un públic famél.lic de consumir metall. Es manté l´esperit de tolerància i complicitat entre estils, la veneració per les velles glòries i les reunions (Exodus, Candlemass, Warlord), d´igual manera que l´interès per descobrir noves propostes i disfrutar d´un ambient sempre fantàstic. Potser en aquest 2002, per primer cop, va haver-hi un clar cap de cartell (Blind Guardian) i s´ha reduït molt l´oferta d´estils, deixant el pes principal del festival entre el heavy metal clàssic, el thrash i el death, amb una disminució molt important de black metal i bandes gótiques, fins a la data habituals i que semblen buscar la seva oportunitat a d´altres festivals. Malgrat que les infraestructures cada any es queden més justes per a tant de públic, de la quantitat de problemas tècnics i de so que van patir la majoria d´escenaris i d´una certa sensació de massificació, com ja hem dit anys enrera: "poc de que penedir-se i molt que aprendre". I encara continuem igual.

W.O.A. un reportatge que van viure, en el que es van mullar, patir a estones i disfrutar en altres Antonio José Sediles (AJS) , David Marco (DM) , José Antonio Gabaldón (JAG) , Albert Perera (AP) i Aranzazu Peyrotau . Aquest cop no va haver-hi temps per copiosos esmorzars a l´hotel, ens vam haver de conformar amb un koffe ràpid, qualsevol cosa sucada en pa de motlle, molta cervesa de diversos tipus i procedències i alguna que d´altra würst.

Dijous 01 Pt.13.1 A NIGHT TO REMEMBER

Darrera del pretenciós nom de A Night To Remember s´amaga una primera jornada de benvinguda, que serveix més per situar-se en l´entorn del festival, controlar el recinte i posar-se al dia sobre els últims canvis del cartell o en els horaris, que com jornada festiva en sí mateixa. Aquest any l´honor de donar el tret de sortida va ser pels Messiah´s Kiss , formació alemanya que té compta entre els seus membres amb Mike Tirelli, vocalista de Holy Mother i Burning Starr, i que van haver d´enfrontar-se amb els més matiners sense el recolzament del seu debut, Prayer For The Dying, que no estaria llest fins setmanes després. (JAG)

De poc va servir l´actuació de Timo Kotipelto presentant els temes de Waiting For The Dawn, el seu primer disc en solitari. Problemes de so constants a monitors i tècnics a l´escenari van fer que s´ho agafés amb humor anunciant que el concert serviria de calentament i proves per la resta de grups i dies de festival. Al segon tema ja presentava als seus acompanyants, entre els que destaca la presència de Jari Kainulainen, baixista i company a Stratovarius, a més de buscar la complicitat del públic jugant amb els seus poc afortunats aguts. Va haver de conformar-se amb anunciar la seva presència amb Stratovarius en l´edició del 2003. (AP)

Per si de cas, Blaze ho deixava clar, "aquest no és un festival de pop, ni de jazz, és un festival de heavy metal", i deu-n´hi-do si ho va ser. L´arrítmic anglès, a base de temes com Kill And Destroy i Speed Of Light o el comodí Man On The Edge amb Rob Naylor imitant la gesticulació de Harris, va fer que la cosa es posés seriosa. Dels cops que l´he vist no li recrimino res i aquest cop molt menys. (AJS)

El guitarrista Curren Murphy, que ha girat amb Nevermore, encaixa força bé al grup i la seva execució sembla complementar-se a les mil meravelles amb la de Jeff Waters, especialment en les dobles harmonies. El bateria Randy Castillo també es va voler afegir a la festa gesticulant exageradament i fent continues acrobacies amb les baquetes. Un show convincent.(AP).

A cobert en un xiringuito de salxitxes amb chucrut degut a la insistent pluja que va acompanyar l´actuació de Doro , vaig comprovar que calcava el repertori que va oferir a Lorca, encara que aquest cop guanyava visualment ja que l´horari permetia utilitzar el set de llums. Al meu costat, un nadiu del lloc que superava la cinquantena, portava una samarreta XXL de Angels Never Die i s´acostava al coma etílic, berrejava Für Immer quan ella finalitzava amb un sensible I love you i jo, calat fins a la médula, no entenia res. (AJS)

El final de la nit per Rose Tatoo no va ser tant "to remember" com la de la seva presència dos anys abans, de la que van treure el seu recopilatori en directe 25 To Life. Significativa absència a l´slide de Pete Wells (un problema a la cama, no se sap en quina, li va fer perdre´s les dates anglosaxones i alemanyes, i del que ja es recupera en el seu retorn a Austràlia), però que tampoc es va fer notar en la presentació del nou disc d´estudi Pain ni en el repàs de clàssics com Rock´n´roll Outlaw o el seu més conegut Nice Boys Don´t Play Rock´n´roll. És cert que els de Angry Anderson van perdent gas amb l´edat, encara que d´altres roses de millor envoltori que els hi robaven temes a punta de pistola s´han pansit molt abans. El rock´n´roll encara els necessita. (DM)

Divendres 02 Pt.13.2 TRUE METAL STAGE

No vaig voler perdre´m el heavy metal épic de Stormwarrior , ni per l´horari, ni perquè la inoportuna pluja, que no havia parat en tota la nit, amenacés. A més, el programa déia que el seu mentor Kai Hansen faria acte de presència. Segurament va preferir el llit. Al camp de batalla, uns tres-cents combatents corejaven cada himne d´aquests Guerrers de la Tormenta. Mai millor dit. (AJS)

Domine aquí i Vision Divine al W.E.T Stage conformaven l´expedició italiana a la recerca de l´èxit a terres alemanyes. No van ser els primers ja que anteriorment també havien pasta pel festival amb desigual sort Rhapsody i Labÿrinth, el que potser hagi facilitat als germans Paoli i a Morby l´aterratge al True Metal Stage. Van haver de sofrir les mateixes calamitats que Stormwarrior, Avalanch i Rebellion, una mica de pluja i fortes ràfegues de vent que venien ni pintades amb el seu Thunderstorm de fons. (JAG)

Els Iron Savior de Piet Sielck s´han consolidat a l´escena metàl.lica europea recolzats en els seus inicis en el referent de Kai Hansen com a guitarrista i mecenes, i segurament gràcies a aquest fet poden gaudir de la seva posició. A Wacken van demostrar maduresa en un concert sobri, entregat i sense errors que va comptar amb temes del seu barrer Condition Red junt a clàssics del seu repertori com Watcher in the sky. A destacar la presència en les seves files temporalment del guitarra de Rebellion, Uwe Lulis, i l´ex Helloween Uli Kusch, a qui, per cert, es va poder veure al backstage conversant tranquilament amb el seu substitut Mark Cross. Una imatge curiosa. (AP)

Angra encara no han aconseguit a tota Europa el nivell de popularitat que disfruten a França o Espanya. D´aquí la importancia de la seva actuació a Wacken. Van demostrar un cop més que són uns músics extraordinaris, que han sabut encaixar sense problemas els canvis de formació al grup i que, avui per avui, no hi ha públic que es resisteixi davant de la simpatia d´Edu Falaschi, la seva increíble veu, la mestria de Kilo i Rafael i l´altíssim nivell d´Aquiles Priester i Felipe Andreoli, a més de Günter Werno (teclista de Vanden Plas i valuosa ajuda pel directe). El públic de Wacken també van caure davant de la seva ofensiva. (JAG)

L´arrancada de l´actuació dels danesos Pretty Maids amb el seu clàssic Future World feia intuïr el que a la fi va ser: un gran concert. En alguns temes Ronnie Atkins va tenir problemes en els tons més alts, pero va saber fixar-se un límit adeqüat. El repertori va intercalar temes del seu darrer « Planet Panic » com Virtual Brutality i clàssics, no ja propis, si no que m´atreviria a dir del génere, com Red Hot And Heavy o Back To Back amb les que van finalitzar. La veterania és un grau.

Un cop més, els americans Savatage no van decebre. Els que van veure la seva actuació al Rock Machina poden imaginar-se perfectament el que va passar al Wacken. Seguint amb l´ajuda temporal de Jeff Waters van oferir el mateix repertori que la setmana anterior. Van destacar Chance, Edge Of Thorns i el fi amb Hall Of The Mountain King amb la lógica interposició de temes del seu darrer disc Poets And Madmen. Excel.lent el bon paper de Damond Jiniya cada cop més consolidat en una tasca que se li presentava feixuga donada la talla del seu antecesor. (AP)

Sense desfer-se de l´acreditació que penjava del seu coll i amb la mateixa extranya indumentaria del Machina, Bruce Dickinson va començar a desafiar la llei de la gravetat d´un costat a l´altre de l´escenari. Amb un gran domini de l´alemany, va presentar els temes ja esperats reservant com a sorpresa final ni més ni menys que el Delaila de Tom Jones, apoteósic. Una cosa vaig constatar: per trobar l´autèntic Bruce s´ha de buscar-lo fora de la Donzella.

Vaig poder veure als J.B.O. aquella tarda firmant autógrafs vestits de camuflatge rosa i la cosa començava a pintar malament. Sincerament, estava equivocat, va ser molt pitjor del que m´imaginava. Aquests espavilats nois s´encaren amb versions d´altres, donant-los-hi un toc propi que destrueix l´essència de l´original sense compas sió. Només vaig aconseguir soportar Enter Sadman, Go West de Pet Shop Boys, Yellow Submarine ¡Ah! Per cert, els alemanys s´ho passaven d´allò més bé. (AJS)

Aquest era el gran moment per Warlord, el seu primer concert important divuit anys després de la seva dissolució. Van tenir difícil la papereta de tancar l´escenari principal davant d´un públic que a la 01:55 AM ni tan sols s´aguantava dempeus, destrossat pel cansament, la pluja i les cerveses de més. La veritat és que tots aquests factors van deslluïr en part l´actuació, ja que la desposta de la gent no va estar a l´alçada. Van repetir el repertori del dimecres anterior, fins i tot Oscar Dronjak va tornar a pujar a Child Of The Damned. Tan sols Lost And Lonely Days, la inicial Lucifer´s Hammer i Deliver Us From Evil van aconseguir pujar uns ànims que van acabar de refredar de nou la pluja. (JAG)

Divendres 02 Pt.13.2 BLACK STAGE

Molt a pesar del seu nom, poques van ser les bandes de black metal que van circular aquest any per un stage més centrat que mai en el thrash i el death. Els suecs Vomitory , una de les revelacions de la temporada junt amb els polacs Decapitated, van ser els encarregats d´obrir el foc. Segueixen el patró brutal i técnic de la majoria de grups suecs contemporanis de Morbid Angel, i es van centrar en l´altament recomanable Blood Rapture. Van patir alguns problemas de so sense que això perjudiqués a talls com Eternity Appears. Són un nom a seguir.

Van seguir els seus compatriotas Necrophobic , debutants al festival tot i sorgir d´uns noranta en plena explosió nórdica. Amb ells també van començar les primeres lluites al fang i els llançaments de palla a l´aire. Van demostrar haver evolucionat cap a un death´n´roll a mig camí entre Entombed i Venom, crec que per bé. Hem va extranyar que no aprofitessin per a l´ocasió la seva vella versió de Die By Sword.(DM)

Sota el pseudónim de Debris Inc. s´amaga un triplet amb dos històrics de l´escena doom ianqui, el guitarrista i vocalista Dave Chandler ( Saint Vitus ) i el baixista Ron Holzner ( Trouble ). La seva proposta barreja els riffs ultra pesats tipus Pain amb peces punk rock ràpides i rabioses, cas de Feel Like Shit o No Responsible. Ja tenen les cerveses necessaries i el gran núvol de pols al seu voltant, només els falta una companyia desposada a posar segell a les seves sortides de to. (JAG)

Dying Fetus arribaven avalats per una magnífica serie de concerts per clubs, encara que aquest esdeveniment els hi va venir massa gran. No és que els ianquis no demostressin actitud i bons temes de brutal death com Praise The Lord o Eviscerated Offprings, si no que no van poder contrarestar el poder mostrat per les bandes que els van precedir. Es va trobar a faltar una segona guitarra amb que augmentar la intensitat. Van perdre bastanr crédit pel seu imninent Stop At Nothing.

Borknagar van donar per moments un altre aire al Black Stage. La seva aposta de renegar del trillat so noruec , i la inclusió de l´eclèctic Vintersorg, els ha portat a donar un arriscat salt endavant. Van demostrar molta classe per defensar Empiricism, i contaren amb l´entusiasta resposta d´un públic fonamentalment nórdic, encara que no tots estem preparats per tanta fredor.

Destruction van tenir un show molt accidentat; primer amb el jack del baix, més tard amb l´amplificador de Mike que acabaría petant als pocs segons de la final Bestial Invasion, i que va obligar a repetir el tema vencer després de cinc minuts d´aturada i parlaments de Schmier. La seva actuació no va tenir es a veure amb la patètica de tres anys enrera, al contrari: molta actitud per barrejar clàssics com Mad Butcher o Life Without Sense amb alguns nous com Nailed To The Cross, Bullets From Hell o Thrash´Til Death que també mereixen ser-ho. Va faltar Total Disaster. (DM)

A dos quarts d´onze en punt tocava la campana del pati i Children Of Bodom sortien amb la lliçó apresa entonant Silent Night, Bodom Night davant el major nombre de públic fins aquell moment. Van demostrar un gran domini de la l´assignatura amb la seva declaració de principis Hate Me, una salvatge Black Widow i entre altres arguments la macabra i infalible Everytime I Die, abans d´obsequiar-nos Needles 24/7 del seu esperat nou treball. Us puc garantir que els va servir per pujar nota. Quan s´acomiadaven sonava I Wanna Rock de Twisted Sister evidenciant les fonts de saviesa de les que Alexi beu. No en va és, amb diferència, l´alumne més destacat de la classe. Excel.lent. (AJS)

In Extremo tancaven el cartell del dia de manera destacada. Amb un magnífic joc de llums, i per l´espectacular que sempre resulten els jocs malabars amb foc, van saber defensar amb la seva posada en escena l´avantguardista Sünder Ohne Zügel, davant un públic eminentment metàl.lic. Talls com Vollmond són el de menys davant de vestimenta similar, gaites de proporcions divines, l´omnipresent violí de setze cordes i l´utilització de símbols com la forca en homenatge a l´ambient de taberna mitjeval del que s´influencien. Tan imprescindibles a l´hora de parlar de folk metal, com garantia en qualsevol festival que es vulgui anomenar gran. (DM)

Divendres 02 Pt.13.2 PARTY STAGE

Avalanch van obrir el Party Stage amb un so millorable. Van estar més encertats que en les seves darreres actuacions, encara que el seu nou cantant, Ramón Lange, segueix sense ésser la persona adient per aquest lloc. D´altra banda, van tornar a demostrar que potser les bandes estatals no estiguin preparades per la internacionalitat. No es pot afrontar una actuació a Wacken com una més per molts compatriotes que hi hagi. Es suposa que presentes la teva música a un públic d´arreu del món, i t´has de donar a conèixer a ells, per pocs que siguin, i no dirigir-te quasi exclusivament als castellano-parlants, oblidant-t´he d´on ets i el que vol dir. Pel demés, set-list basat en El Ángel Caído amb Torquemada com a tancament d´una actuació de poc més de mitja hora. Una de les millors bandes estatals perdent. (AP)

Mentre es solucionava amb un teló negre la contrallum del Party Stage, Rebellion presentava la seva obra conceptual, basada en el Macbeth de Shakespeare, anomenada A Tragedy In Steel i traduïda al power metal. El repartiment era de renom: Uwe Lulis i Tomi Göttich ex Grave DIGMER, Randy Black, de nou bateria d´Annihilator, i el paper protagonista adjudicat a Michael Seifert, una veu educada a la vella escola alemanya. Van rebre una merescuda ovació. (AJS)

Tot i no comptar amb el recolzament d´una companyia potent, els austríacs Dornenreich van aparèixer com grup revel.lació dins les tendències fosques.

Eviga va aprofitar la disposició favorable del públic, i gran part del seu intimista poemari, per soliloquis amb Wer Hat Angst Vor Einsamkeit?. Les seves divagacions sobre temàtica filogermana entre temes les deixem estar. (DM)

Wolf van trepitjar l´escenari del Party Stage autoproclamant-se "déus del heavy metal suec". Potser massa tenint en compte l´hora de la seva descàrrega. Això si, són un quartet correcte, que seguéis fidelment els paràmetres que van marcar Iron Maiden en els seus primers tres anys de vida. Bons temes, amb melodies i duets de guitarra com Smith/Murray, ben interpretats i amb un vocalista i guitarra, Nick Olsson, que no milita a l´escola "castratti" tant de moda. Van tenir temps suficient per repassar el seu més recent Black Wings, i recordar Electric Rage i la sobèrbia Moonlight del seu debut. Molt entretinguts.

La doble presència nipona a Wacken en va iniciar amb Metalucifer, un quartetamb dos músics orientals, Gezol (baixista i alma mater de Sabbat) i Elizabigore (guitarra) recolzats per dos alemanys, Blumi (guitarra de Metal Inquisitor) i Tormentor (bateria de Desaster) que practiquen un heavy metal molt primari: malles de zebra, cinturons de bales, patxes i les dos primeres files de públic entregades a un espectacle digne de veure... o d´estudiar. Va haver-hi de tot: duels guitarrers, xiscles i constants paraulotes. Amb els títols queda tot dit : Heavy Metal Hunter, Warriors Again, Heavy Metal Samurai o Headbanging. Fins i tot Elizabigore va acabar destrossant la seva Flying V.

La coincidencia amb Pretty Maids i Dying Fetus va permetre a Nocturnal Rites reunir una quantitat de públic, molt jove i militant. Això va fer que l´actuació dels suecs, comptés amb un ambient excepcional. Va ajudar molt que el grup, encara que ja no té en estudi la clarividència dels seus primers dos discs, ha millorat molt el directe amb la incorporació de Johnny Lindkvist i un constant girar per tota Europa. Van tancar els seus quaranta-cins minuts amb Shadowland, tema títol del seu darrer treball que va ser rebut amb el mateix ambient que la resta de l´actuació. (JAG)

Els canvis d´horari a l´últim moment ens portarien de cap al Party Stage. Encara que en el cas de Dimple Minds no em va saber gens greu perdre´m quasi completament la seva actuació. Vaig arribar al penúltim tema, una pobre versió Gabba Gabba Hey de Ramones, i van finalitzar amb el seu punk rock de baixa categoria amb els seus incondicionals embogint. (AJS)

Megaherz són l´aposta alemanya per seguir el camí iniciat per Crematory/Rammstein. Van tenir mala sort de competir amb la potència de Savatage al True Metal i amb les ratxes de vent que es van emportar part de temes com Beiss Mich. Ho van portar amb humor bàvar, fent broma fins i tot entre ells quan el bateria s´equivocava de sampler. Esperava que s´atrevissin amb el seu cover de Rock Me Amadeus. (DM)

Eric Peterson, guitarrista de Testament, va donar via lliure l´any passat a les seves inquietuds més extremes amb el seu projecte Dragonlord, en el que pren el comandament com a frontman,vocalista i guitarra. Certes atmosferes i la presència de Lyle Livingston als teclats els donen en directe un toc als seus compatriotes Nocturnus. I encara que no van tenir excesiva sort amb l´horari, coincidint en part amb l´actuació de Destruction que li va resta públic i els va empitjorar el so, Born To Darkness, Wolfhunt, la propia Rapture i la versió de Black Funeral de Mercyful Fate, converteixen en més que interessant aquesta maquinació. (JAG)

Sempre provocadors, Pungent Stench van aprofitar el seu retorn molts anys després per saltar a l´escena com a mestres de la moral, vestits amb sotanes fins als turmells, cridant "viva il Vaticano". Només els va durar tres temes l´apariència, fins True Life, quedant-se llavors com servidors del pecat en "tanga sado-maso" i "bodyculottes" amb transparècies. Cops de pelvis de Martin Schirenc i moviments divertits del seu també fidel company a Hollenthon, el rector Mausna, contrastaven amb la mala llet d´himnes com Viva La Muerte!. Pobres capellans pederastes. (DM)

Que l´actuació de Candlemass s´avancés quasi dos hores va crear un considerable malestar en una part important del públic, que s´havia acostat a Wacken atrets per la tornada de Messiah quasi una década després de la seva sortida del quintet d´Estocolm. Quéia la nit i, tot i els inesperats canvis, Candlemass van atraure un bon grapat de músics (Mike de Destruction, My Dying Bride quasi al complert, Joacim Cans, Debris Inc) i la major quantitat de públic que es va arribar a veure en aquest escenari en els dos dies d´actuacions, deixant clar que hagués estat més encertat incloure´ls al Black Stage i donar-los un paper més important, el de protagonistes. El carisma de Messiah Marcolin, la brillantor dels riffs creats pel baixista Leif Edling i la inspiració d´himnes com The Well Of Souls, Samarithan, Solitude o Bewitched, junt al pas del temps els ha col.locat al més alt pedestal del doom europeu. La banda amb major acceptació d´aquest escenari, la reunió més exitosa i un dels moments més emotius del festival, amb cinc o sis-mil persones corejant a l´uníson la melodía de Gothic Stone. Gloriosos. (JAG)

My Dying Bride van enlluernar. És igual que toquin material vell com Your River o recent com A Cruel Taste Of Winter, estan fora de categoria. No mereixen ser comparats amb ningú, ni que ningú gosi comparar-se amb ells. Severa posada en escena, impresionant joc i utilització de les llums i un so impecable per fecundar tal cúmul d´éxtasi. Meravellosa A Kiss To Remember al servei de la nou vinguda Sarah Stanton, Adrew i Hamish mai van abandonar el límit de la perfecció per transmetre des de les seves guitarres la intensitat, ternura o fatalitat necessària, mestrestant Aaron, transmutat en el seu altre jo d´intèrpret dramàtic mig boig, irradiava brillantor per contagiar al públic el dolor de històries com She Is Dark. Alguna llàgrima es va escapar en aquest punt àlgid d´emocions anomenat The Cry Of Mankind. (DM)

Els alemanys Red Aim van tancar a un quart de tres de la matinada les actuacions en un Party Stage, que ja no feia honor al seu nom. Poc públic i un show que no encaixa amb la línea del festival i només s´entén pel seu fixatge per la poderosa Metal Blade. Per cert, ¿algú pot dir-me si Torfrock existeixen o no? (JAG)

Dissabte 03 Pt.13.3 TRUE METAL STAGE

Un altra conseqüència de l´èxit de Hammerfall i del revival de la vella escola metàl.lica europea dels vuitanta. El retorn d´ Stormwitch , els alemanys que només mantenen al seu vocalista Andy Mück de la formació clàssica, van arribar a la cita amb el True Metal amb un nou disc sota el braç, Dance With The Witches, i moltes més ganes d´agradar que possibilitats de fer-ho. Uns altres que estan de tornada. (JAG)

Continuant amb les actuacions del dia al True Metal van aparèixer els alemanys Wizard . Sí, sí, els alemanys, al contrari de la creença general al festival de que actuava la banda brasilera del mateix nom. Power metal repetitiu, ple de clitxés i amanit per un regitzell de tòpics per part del grup cada cop que es dirigia al públic. Una presentació del seu darrer Head Of The Deceiver i els tres anteriors treballs molt fluixa. Potser hagués valgut la pena continuar dormint. (AP)

Als 80s els californians Vicious Rumors eren habituals dels festivals europeus. Aixó els va otorgar una molt bona reputació en països com Alemanya, Holanda o Bélgica i els va ajudar a mantenir un status que mai van aconseguir a la seva terra. Per aquest motiu Geoff Thope i companyia es senten tant a gust en aquest tipus de saraus. Van arribar amb suficient antel.lació per preparar la grabació de la seva actuació per un futur directe. Van obrir el pot de les essències i igualment encaraven March Or Die, que Don´t Wait For Me o Faith. Especialment implicat es va mostrar el vocalista Brian O´Connor que, juntament a Thorpe, porta el pes del grup en directe.

A Nuclear Assault, i molt al meu pesar, el pas del temps no els ha respectat el més mínim. A excepció de l´incombustible Danny Lilker, la resta de grup sembla més centrat en les seves feines diaries que en tornar a aconseguir aquella barreja de thrash, hardcore i punk que els va fer famosos fa més de quinze anys. Ja no transmeten agressivitat i això, aplicat a petits himnes com Critical Mass o Justice, és letal. Al seu favor s´ha de dir que durant tot el seu concert el calor asfixiant no va ajudar. Tampoc els va respectar el so, molt deficient, que es va quedar a gust especialment amb la veu d´un apagat Connelly i la guitarra d´Anthony Bramante (molt baix de forma). No els va salvar ni Hang The Pope.

Una hora després de la decepció amb Nuclear Assault sonaven els primers acords de A Lesson In Violence dels venerats Exodus. La mort de Paul Baloff ha recol.locat a Zetro Souza al front d´un quintet que manté intacta la seva base. Holt i Hunolt i un repertori en el que es fa justicia per igual a les dos etapes del grup, la liderada per Baloff, amb clàssics com And Then There Were None, Piranha o Strike Of The Beast i la de Souza amb presència de Toxic Waltz o Corruption i que per desgràcia va tornar a soportar un so horrorós.

Va donar temps per un parell de noves composicions, menys ràpides i més heavies que el material vell, que en aquesta primera audició tampoc semblaven gran cosa. (JAG)

Edguy van ratificar a Wacken el perquè del seu ràpid ascens en els darrers anys. En una posició privilegiada del True Metal i amb notable escenografia recordant el darrer Mandrake, van començar un set on no van faltar els seus millors temes: Fallen Angels, Vain Glory Opera, Babylon, Tears Of Mandrake o la final Out Of Control. Menys mal que Tobias va deixar de banda en aquesta ocasió la seva faceta cómica i en això va guanyar l´actuació on també va fer acte de presència força pirotècnia. Va sorprendre la interpretació d´Avantasia provocant algunes mostres de plaer inesperades.

Blind Guardian van triomfar a Wacken. Ho tenien tot a favor: grabació del concert disposant de dos hores (ningú toca tant a Wacken), totes les prestacions de l´escenari principal (que no són poques), escenografia especial... A més, van complaure els assistents amb tots els seus clàssics amb especial presència d´ Imaginations From The Other Side amb quatre temes, als que cal afegir Valhalla, Majesty, Journey Through The Dark, Bard Song o la final Mirror Mirror, per nombra el més destacat. So impecable, al igual que el grup, amb un Hansi molt més comunicatiu que en la seva encara recent llavors visita a l´estat espanyol. I es que jugava a casa. (AP)

El cansament s´accentuava pero existia un remei, Udo Dirkschneider. Revitalitzants van sonar Midnight Highway, la imprescindible I´m A Rebel, la perillosa Fast As A Shark o Balls To The Wall que atentament seguia des de un lateral el que semblava el propi fill d´Udo, vestit de camuflatge a joc amb el seu pare. Si asisteis a moltes lliçons com aquesta, el futur del metall està salvat. (AJS)

Dissabte 03 Pt.13.3 BLACK STAGE

Encara que Criminal apareixés com a banda britànica, i comptés amb fixatges de superluxe com Rob Eaglestone ex Cradle Of Filth i Zack O´Neil d´Extreme Noise Terror, els xilens no van poder evitar quedar relegats al pitjor horari: els primers del segon dia. Va ser un autèntica llàstima que no matinés massa públic per contemplar als de Antón Reisenegger descarregar el seu repertori basat en el millor de Cancer i Dead Soul. Van tocar el versionat per Napalm Death Demonic Posession de la seva anterior banda Pentagram.

Difícil ho és, i si no que els hi preguntin als suecs del death épic Amon Amarth, que a pesar dels seus numerosos treballs al mercat i el seu ben guanyat nom en això de l´underground metàl.lic, no han aconseguit encara superar en diferents aparicions en aquest festival la franja horaria del migdia. Van tantejar bé el terreny, estrenant algun tema de l´imminent Versus The World i sense amagar la dependència que encara tenen de Once Sent From The Golden Hall. Destacar com sempre l´actitud de Johan "Hammered" Hegg i el final amb el seu himne Victorious March.

Van seguir els fenómens de Xicago Macabre, autèntica incógnita a pesar de la seva veterania pero que de seguida van esvaïr duotes: des de la primera onomatopèia de Zodiak allò va ser un festival d´agudesa gore, barrejant death extrem amb estrofes de carácter infantil, reflexe del malaltís desdoblament de personalitat de serial killers estil Ricky Ramírez, J.W. Gacy o Peter Kurtin. Cada tema era precedit per la narració del sinistre currículum de cadascun d´ells. Amb el darrer episodi referent al vampir de Dusseldorf van aconseguir fer esclatar una bona rialla a la major part del públic. Pur humor negre.

Immortal, embutits en apretades vestimentes negres de peus a cap i lluïnt un corpsepaint que sembla caure ja en desús, quedaven com a única banda de black al seu stage. I no sé si van pretendre defensar el maltret honor de l´estil, pero certament és que van estar a gran altura. Això si, deu-n´hi do el lluny que ha quedat Pure Holocaust, i el partit més heavy metal que li treuen als nous temes com One By One o Damned In Black. Davant la coneguda baixa d´Iscariah, la societat Abbath/Hörg va recurrir a Saroth, també baixista de Pain.

Després del parèntesi, Hypocrisy repetien en el mateix paper de fa dos anys marcant el just punt d´equilibri. Perqué negar que sense oferir un show demolidor, i sense que un vagi massa conveçut de la seva darrera creació Catch 22, són referència ineludible del death a mig temps. Es van basar en la seva década de caos i confusió, amb temes com Penetralia. Van cumplir amb l´estigma de banda que satisfà espectatives.

Cannibal Corpse van ser el grup millor rebut, potser per això sigui extranya l´ocasió en que no es trobin al cartell. Van posar límit al festival a base d´endollar sintonies de brutal death com Fucked With A Knife. Van millorar actuacions pasades en el mateix stage, potser al no tenir que lluitar amb la pluja o per l´absència dels seus rivals Six Feet Ander, qui sap.

I situats en posició de privilegi, Kreator jugaven amb avantatge de conèixer el caire thrash/death que havia agafat el festival, així com tots els arguments exhibits pels rivals. Van despreciar en la totalment a Endorama, quedant com a tema més "modern" Phobia d´Outcast, per oferir un enèrgic repertori al vell estil on els pocs temes de Violent Revolution es barrejaven amb clàssics tipus Extreme Agression o enllaçats tipus amb Renewal. Impagable el detall final de no separar Flag Of Hate de Tormentor. Demolidors davant del seu públic natural. (DM)

Desconeixia la faceta catxonda d´Angelripper al capdavant d´ Onkel Tom i hagués preferit no conèixer-la mai. Va ser pudent escoltar a Tom berrejar "ualali oalai ulaia..." mentre l´escenari s´emplenava de borratxos, al pitjor estil de Los Inhumanos i entre ells una striper feia les seves funcions. Per no perdre el respecte que tinc per Sodom, em vaig veure en l´obligació de fugir d´allò. Com de la peste. (AJS)

Dissabte 03 Pt.13.3 PARTY STAGE

Veure a Rottweiller un parell de cops en menys d´una setmana ha estat fruït de la casualitat i massa perquè a primera hora del matí, i després d´un dia com l´anterior, els hi prestés excessiva atenció. Només uns pocs curiosos s´hi van acostar atrets pel seu power metal ianqui, o com és el meu cas, per la proximitat de l´únic lloc on es podia prendre un cafè decent al festival. Des d´allí, Rottweiller semblaven molt més distrets.

Només vaig arribar a temps per presenciar quelcom dels darrers temes i el comiat dels Evergrey. Suficient per apreciar de nou que els problemas tècnics i el mal so que van tenir totes les primeres bandes del Party Stage, tant el divendres com el dissabte, no feien justícia a aquests suecs, liderats per un Tom Englund que no tenia cara de molts amics. (JAG)

Amb el seu homónim debut sobre la taula, Thunderstone injectaven la seva dosi de metall melòdic. La influència de Tolkki és evident, de fet col.labora al disc, però aquests finesos van demostrar tenir valors propis. Pasi Rantanen va mantenir un excel.lent nivell de veu en tot moment i la técnica demostrada per Nino Laurenne i Kari Tornack en la ràpida Will To Power o en la menys tensa World´s Cry, en poc temps se´n sentirà parlar.

Retornant de l´infernal W.E.T. Stage vaig començar a distinguir Watching You dels suïssos Shakra. Alhora, m´adonava de que els allí presents no feien cas a la moda existent de tenyir-se el cabell de negre "azabache". La temperatura era elevadíssima i el gran invent de la manguera començava a funcionar. Entretant, Mark Fox, a pesar de la seva jove apariència, servia un bon hard rock. Va sentar de meravella.

Ho sento, no puc amb Mathias Blas. Té un registre vocal portentós. De fet, és sabut que compagina la seva tasca a Falconer amb la d´actor en diferents obres musicals però, en directe, sembla que l´haguessin abduït i es trobés sobre les taules encara aturdit. Pel demés massa problemes de so en tant sols tres quarts d´hora i això els va impossibilitar cumplir com haguéssin desitjat.

Esperava molt més del matrimoni metàl.lic format per Kimberly Goss i Alexi Laiho sota l´idili musical de nom Sinergy. La primera no va estar fina. Van demostrar que tenen els rols canviats i van fer gala d´un humor infantil dedicant un fuck you al sol per tenir la barra de treure el cap durant Suicide By My Side o, entre d´altres gags, Kimberly animant al públic a que imités al seu marit escopint un gargall al començament de Midnight Madness. Recordo que d´Alexi penjava un clauer amb el retrat d´Ozzy... De sobte ho entenc tot. (AJS)

Crec que ningú pot posar en dubte que els alemanys Vanden Plas són uns impecables músics i els seus treballs un plaer instrumental amb una gran barreja de heavy clàssic i progressiu, però al Wacken ens van deixar freds. Va sonar tot perfecte, amb una técnica impecable i una execució magistral, però la sensació va ser de fredor, no van saber transmetre allò tant especial que es pot desprendre d´un escenari. Les notes dels extensos Far Off Grace o Beyond Daylight se les va emportar el vent i no els metalheads.(AP)

La última de les reunions va ser Heathen. Els recordo sobre tot per un bon àlbum, aquell Breaking The Silence de 1987 que els va reportar bones crítiques i una petita base de seguidors. Després de les decepcions de so a l´escenari gran amb Nuclear Assault i Exodus la meva maltreta moral no esperava molt d´ells. Però al contrari, van sonar compactes, poderosos i bastant més ensajats que els seus compatriotes. Durant quasi un hora van demostrar un nivell al que no van arribar cap dels seus il.lustres paisans.

En aquestes alçades de festival i després de diversos canvis de l´horari, i fins i tot d´escenari, el Party Stage era una mena de processó de gent a la recerca del seu grup, que rarament coincidia amb el que estava anunciat a la programació o actuant en aquell moment. Així, en aquest ambient i després de tres canvis d´horari i un d´escenari arribava la joia millor guardada del metall asiàtic, els turcs Mezarkabul. El seu heavy metal poderós, fosc i ple de matisos orientals va ser la sorpresa més agradable del dissabte. Poder comprovar que són capaços d´aconseguir joies com Lions In A Cage, In Esir Like An Tagle o Unspoken amb tot el grup recolzant a Murat als coros, sonen fins i tot millot en directe que en disc, va ser tot un plaer. (JAG)

Pioners del death suec, Unleashed van decebre en el seu retorn. Curtíssims de forma, van plantejar tot el concert "rollo" Death Metal Victory, amb abundoses congratulacions i dedicatòries a càrrec d´un espessísim Johnny Hedlund. Poca actitud, ni rastre de l´épica vikinga i més pérdues de temps entre temes que els seus venerats Manowar. Potser per això els van homenatjar amb Into The Glory Ride. De la reconvertida Death Metal de Venom ni se sap. (DM)

Són els Déus indiscutibles de l´autèntic sushimetal. Sabbat, els cosins nipons de Cronos i Mantas compartint fins i tot vestimenta (¡Déu del Cel !), però a escala 1/10 i arremetent amb Hell Fire. No existeix un títol més heavy. Gezol de veu aguda i Osmond, guitarra i ultra aguda viuen a l´infern dels Pokémon. El baixista va partir el seu instrument en mil bocins i jo vaig pensar, en aquest que no me´l canvïin ni per DeMaio. (AJS)

Green Carnation, projecte de Terje Vik Shei, alies Tchort, ex Emperor era In The Nightside Eclipse, es van presentar amb la intenció d´extreure el millor dels seus dos treballs conceptuals per grabar un directe. Entenc que se´ls programés en aquella hora com a contrapunt a Kreator primer i U.D.O. desprès, però per res més. Allò va quedar en avorrit, pretenciós i fora de lloc en un festival com aquest. Potser se´ls vegi al F.I.B. l´any que ve.

Haggard van posar un desgraciat final: tots preparats, quintet de corda i soprano inclosa, i allò no començava per problemes tècnics. Així quinze minuts, amb Asis Nasseri posant-se la mà a l´órgan auditiu, gesticulant a la taula, assenyalant monitors, demanant a les violinistes que rasquessin corda i compartint parers amb un especialista damunt l´escenari. I per fi, quan va començar Heavenly Damnation, el brutal volumen del veí Onkel Tom se´ns va venir a sobre.Davant la impossibilitat d´arribar a escoltar res, molts vàrem optar per abandonar. Suposo que els tallarien a les tres en punt, com manen els cànons. (DM)

W:O:A: 03 Pt.13.3 WET STAGE

Sota aquestes sigles s´amaga l´escenari dedicat al descobriment i desenvolupament de noves bandes. En les dos últimes edicions del festival, i suposo que motivat per la falta d´espai a la zona principal del recinte, el W.E.T. Stage s´ha vist relegat a un paper secundari, tant en programació com en producció. Ha estat completament engolit per una carpa, on el calor asfixiant i les extranyes olors es barrejen amb la música i personatges del més variat que l´agafen com a seva amb vistes a reposar una estona de les dures batalles que es lliuren al recinte principal. La presentació de les actuacions és molt lluny de l´espectacularitat dels escenaris principals. Pocs focus de llum i un equip limitat per un repertori de divuit bandes en dos dies, molt ecléctic, on igual passa l´stoner de Alabama ThunderPussy , que el heavy metal de Nightmare o Justice , o bandes de black i death que encara no estan prou madures pel Black Metal Stage, cas de Eisregen , Primordial o Suidakra . Entre tanta jove promesa i nou talent van destacar especialment els finesos Khalma , quasi uns nens, i recanvi segur del segell Spinefarm si punxessin COB . També van passar per allí Dream Evil , el súper grup truemetàl.lic que el productor Fredrik Nordström s´ha marcat com a mostra de que ell és més heavy que els seus propis clients i fins i tot Hollenthon , un altre projecte paral.lel d´un Cochino que ja el dia anterior actuava al Party Stage amb Pugent Stench. Ja veieu, ni tots eren tant joves ni tampoc tenien tant talent. (JAG)

METAL MARKET

Un dels motius ocults per la visita a Wacken. El Metal Market és la gran oportunitat de poder buscar, i trobar, tot tipus de cotitzats tresors i deixar anar la fera consumista que tens dins, si la butxaca ho permet. Botigues de diferents països, encara que la majoria alemanyes, i tot tipus de mercaderia, des de samarretes per tots els gustos més underground fins a grups de culte (algunes dissenyades pels propis venedors o algun astut fan), i tot un mercat musical que va des de el vinil autoeditat de death o black metal a singles finançats per petits segells, tant de moda dins de l´escena true metal. Ni que dir que si prefereixes el CD estaràs igualment encantat. Tots els estils, des de el rock més melòdic al black metal més extrem. Descatalogats, demos, companyies independents o fins i tot CDR´s amb material inèdit. L´última moda: vinils que no tenen encara la seva edició en CD i que algun emprenedor s´ha aventurat a fabricar una petita edició pel seu compte i risc. Així és igualment al teu abast una samarreta de Bathory o de l´esglèsia de Satan, que parxes de Bolt Thrower o CD´s de Sentinel Beast o Leatherwolf. Tota una temptació. A més, i suposo que per desgràcia dels botiguers, a la carpa interior, la més gran de les dues, en un petit escenari habilitat per a tals menesters s´anaven realitzant una serie de clínics, de molt interés pels amants d´aquests tipus de demostracions. Victor Smolski amb Mike Terrana i Jens Becker(Grave Digger), Alex Kraft (Onkel Tom, Desperados)... Més punts al seu favor. (JAG)

ASPECTES POSITIUS

El sold out. Esgotades les entrades dies abans del començament del festival. Wacken, tot i que encara no es mou en les mateixes xifres, ja ha aconseguit el renom de Donington o del Dynamo Festival en la seva millor época.

L´ambient. Seguéix sent un dels seus forts. 40.000 espectadors i pràcticament cap incident destacat

El cartell. La varietat i la quantitat de grups poc habituals en gires o altres festivals. A W.O.A sempre hi ha un lloc per les reunions, els retrobaments i les bandes poc o gens conegudes.

El públic. Que disfruta igualment de Borknagar que de la reunió d´Exodus o del concert semi festiu d´U.D.O. sense prejuicis per estils, edats o tribus.

La producció. Capaç igualment de montar uns escenaris de somni que de solucionar els problemes causats per la pluja amb tones de palla, amb la que van cobrir les parts del recinte més malmeses, i que de pas van donar un motiu més de diversió a part del públic.

ASPECTES NEGATIUS

Els horaris. Cap any havien estat tant mal plantejats. Coincidències de bandes importants, distribució incorrecta als escenaris i canvis d´última hora dels que ningú avisa.

El so. Va ser amb diferència el pitjor dels últims quatre anys, especialment al True Metal Stage i al Party Stage.

Els preus. Excessius per un festival de dos dies i mig. Cervesa molt cara i menjar de molt baixa qualitat cobrada com de primera.

La pluja. Lligada al festival des de els seus inicis i que aquest any va ser massa intensa en la primera jornada, deslluïnt tot el dijous i el començament de les actuacions de divendres.

L´entrada al recinte. El retràs en l´obertura de portes i les enormes cues que es formaven a determinades hores van causar que part del públic hagués d´escoltar els grups mentre esperava poder accedir al recinte. Avalanch, Criminal i Stormwarrior van ser alguns dels damnificats.