Menu

Barbablanca 25-01-19

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Els veterans continuen volent donar guerra. Aquesta és una de les conclusions més òbvies que hom pot arribar veient com personatges amb quilòmetres fets com Martín Rodríguez i Josep Maria Corominas (ambdós ex-Sangtraït) s'embarquen en muntar una banda de hard-rock clàssic ben arrelat als 80 i editen un disc com Un tro a la nit (Picap, 2017). Fa poques dates vam poder parlar amb en Martín al nostre programa radiofònic en una entrevista que podeu recuperar en aquest enllaç parlant sobre el grup, el disc i fins i tot Sangtraït i els seus membres.

Després de presentar el treball a la resta de províncies ara era el torn de Lleida on encara no havien presentat la formació "oficialment" tot i que en aquest 2019 es compleixi dos anys de l'edició d'aquest primer treball. La voluntat del grup és seguir endavant i treure més material, veurem si tot plegat es pot complir.

La incògnita, com és habitual en aquestes terres en aquest tipus de cita, era veure com podria arribar a respondre el personal i ja que vaig arribar amb prou temps al Cafè Teatre era curiós veure com anava accedint personal al recinte que poc els relacionaries amb el rock dur o heavy. Persones majoritàriament amb edat que sobrepassava els 40 i que la seva vestimenta lluny estava dels cànons rockers. Sigui dit de passada que això de l'aparença és una bona rucada, que tothom vagi com vulgui, però crec que pot ser simptomàtic de quin tipus de públic s'interessa per una banda com aquesta on dos dels seus membres han estat en una formació de l'era dorada de la música popular en català.

Sigui com sigui poc després de les deu de la nit i amb mitja sala d'aforament van pujar a l'escenari els Barbablanca iniciant la seva actuació d'una manera ben discreta. Ja eren tots dalt disposats a començar i semblava que ningú els fes cas. Fins i tot en els primers compassos del tema amb que van obrir, Surt del meu llit, pocs els van fer cas i durant la cançó el personal es va acostar tímidament a l'escenari deixant uns prudencials dos metres... no fos cas.

Circ del rock (dedicat a aquesta música i tot el que l'envolta) i Dos Estranys van ser els següents a sonar enmig encara de la poca reacció dels presents. El grup encara se'l veia excessivament fred i una mica fora de lloc però sonant prou bé. No inventen res, rock dur molt arrelat als 80 amb melodies que pretesament volen recordar a clàssics com Whitesnake per citar una influència més que evident. Salutació protocolària i segueixen amb Confessió i Vola Alt, aquest darrer un dels temes que agrada més Martín segons ens va comentar en l'entrevista.

Val a dir que els dos guitarres, Corominas i Dany Llop van mostrar bones maneres així com la base rítmica al baix amb en Toni Bernal el que si crec que pateix una mica massa en directe és Roger Batlle. En disc compleix però en directe quan vol exigir a la seva veu li falla, i caldria trobar un equilibri. Com a "frontman" més empenta per aixecar el personal hagués ajudat a una banda massa estàtica també.

Era d'esperar que podien caure algunes peces de Sangtraït i així va ser en aquest punt amb l'Enigma de l'Estel despertant, clar està, molt bona reacció i és que l'ombra de la mítica formació era present a tot arreu. En els membres, el so de guitarres, fins i tot en temes del grup com el que va sonar un cop ho haguessin fet Com un tro a la nit, Dilema i una nova peça dels de la Jonquera Revelacions, com és Sota el Gel inspirada en una història en el context del memorable concert al Palau Sant Jordi el 1991 amb els quatre grans en aquells anys... no cal que digui més oi? i on van tenir problemes amb la guitarra de Dany Llop. Va haver de canviar-la i des de llavors van començar a passar coses que van condicionar més el concert.

Un nou tema del seu disc de 2017 com He vist la llum va precedir més repertori de l'antiga banda de Rodríguez&Coro, Mai pots ser tu. Tímida reacció del personal i és que des de l'escenari no es rebia prou escalfor. Van seguir Mal viatge, Pont de la Mort, Vagarem per l'Univers (amb error inclòs de Roger quan havia d'entrar amb la veu), Etiopia i Un cop més amb aquestes guitarres que conté tant Maiden, en una sèrie on poc cal destacar. Roger ens feia avinents que estaven tenint problemes tècnics i de manera quasi precipitada deixen l'escenari. Ens vam quedar amb un pam de nas...

Tot i això el grup va tornar per fer Els senyors de les Pedres i No recordo, òbviament el personal es va despertar. Aquí va quedar tot, si no hagués estat pels temes clàssics pocs moments àlgids hagués tingut el concert. Un cop finalitzat ens vam assabentar que en la part final Corominas va tenir problemes físics en les seves mans que l'impedien tocar amb solvència i va voler acabar amb el repertori. És digne de mencionar i d'aplaudir i potser són aquests els problemes que citaven. Sigui com sigui no podem parlar d'una actuació memorable, la banda pot donar més i va tenir un dia una mica fluix, n'estic convençut. Un segon disc una nova tanda de presentacions en directe posaran les coses a lloc.

Accés