Menu

SDI + Reaktion 07-10-18

Cafè del Teatre, Lleida
Fotos: Albert Perera

Que la nostàlgia ven és un extrem que no pot negar ningú i en un art com la música que evoca èpoques, sensacions, sentiments i vivències de la nostra existència s'està explotant com mai.

Com s'explicaria si no que a més de la natural aparició de noves bandes i propostes en el panorama musical, lògiques tot i els camins que ha portat la indústria, tinguem centenars de bandes que van desaparèixer en el seu moment, per les raons que sigui, i ara un cop tornats es queden sorpresos de la demanda que experimenten?... de directes és clar.

Estem a l'era de la música en directe com a negoci a explotar en aquest art de la música ja que gravada ha deixat de ser-ho fa temps i només és una excusa.

I en aquestes ens trobem amb gires com la dels alemanys SDI que amb tres discos a finals dels 80 van tenir el seu petit moment de glòria sense arribar a jugar cap gran lliga. Això sí, sempre quedem escampats arreu del món un grapat de maníacs que ens els vam escoltar i se'ns va quedar cara de moniato al saber que tornaven a tocar i venien a tocar a casa nostra. Uns dies abans no vam voler perdre l'oportunitat de conversar amb l'únic supervivent, i de fet principal compositor i líder, Reinhard, d'aquell trio que amb nous companys de viatge com són Daniel a la guitarra i Christoph a la bateria ho vol tornar a intentar amb la formació que no va tenir massa sort en el seu moment, discogràficament parlant, com ens confessava en l'entrevista que vam publicar.

Ponent és una plaça incerta pels concerts de metall, han arribat a funcionar molt bé alguns, altres gens ni mica. L'oferta no és tant massiva com el sempre referent en aquest sentit, Barcelona, però també hi ha menys públic potencial que molts cops un es pregunta on coi es posen quan no responen, que és massa sovint... Sigui com sigui aterraven a Lleida, al cap de dos dies també van actuar a Barcelona, acompanyats dels Reaktion que van iniciar la seva actuació puntualment amb el personal encara distret i sense massa atenció. Poc a poc Iván Lara (veus), Gustavo Revoredo (guitarra rítmica), David Rebollo (guitarra solista), Dani Ruiz (baix) i Xavi F. Vidal (bateria) van anar copsant l'atenció del personal davant l'allau que assaltava el Cafè del Teatre. No els va importar si a la sala eren 10 o 200, van començar a descarregar amb una actitud digna d'esment peces com Usual Threats que obre el seu darrer Blackmailed Existence. De fet, bona part del seu set es va basar en aquest treball tocant fins a 6 temes del mateix. Back to Reality i 111 van ser les següents i ja es va poder comprovar com Iván Lara és un particular mestre de cerimònies, posseït per l'estil del grup entre el crossover, el thrash i el death no es podia estar quiet. Més personal s'acostava a primera fila mentre sonaven The end of the War, Before it's too late, The Second Law o Prostituted City abans d'encarar la part final amb The Great Citizen, Blackmailed Existence, Paraphilia i una molt accelerada versió del Refuse/Resist de Sepultura amb interludi per una mica de Ramones. Renoi quin escalfament...

Torn pels de Osnabrück, SDI, que la veritat era tota una incògnita en quin estat de forma podrien estar. L'obertura va ser amb Fight, aquella peça que tancava el que podem considerar el seu millor disc Sign of the Wicked, enllaçant amb dos peces d'aquell debut macarra I don't care i Panic in Wehrmacht. Val a dir que els temes sonaven a tota velocitat i potser una mica més de pausa hagués estat millor però tampoc alterava massa unes peces que ja de per sí són ràpides. Reinhard és l'autèntic protagonista i conserva força intacte aquell particular timbre dels discos amb els que el recordàvem. No donen treva, I hate you, Absolute Banger, Alcohol, You're Wrong o Quick Shot conformen una primera part del concert on aquestes senzilles peces amb aquestes lletres entre adolescents i de pura broma ens fan tornar 25 anys enrere per una estona. Encara temps per una més de les antigues amb Killer Confessions i temps per una nova composició com Ball Run que al meu parer no arriba al feeling de les pretèrites. Caldrà esperar el futur nou disc. Mistreated és un treball que va passar de manera discreta en la part final de la seva carrera en aquells temps però encara en rescaten temes com Violence que certamen podria haver estat inclòs en el segon. Reinhard es va prendre el seu temps per preguntar i presentar el que segurament és una de les millors composicions del grup, Coming Home enllaçada tal qual com al vinil amb la mateixa Sign of the Wicked.

La posada en escena és senzilla amb un teló de fons, el backline i el grup, com era d'esperar i com ens té acostumat el Cafè Teatre tot va sonar al seu lloc tot i que amb un punt excessiu de volum. La traca final va ser espectacular amb tot un reguitzell de temes d'aquella "cafrada" anomenada Satan's Defloration Incorporated com Wanker, què dir de I Wanna Fuck You!!!, o la final Quasimodo. D'aquesta tanda final destacaria l'esperada Megamosh amb tots els presents corejant l'inici com si no hi hagués demà i Bullshit, una peça que en disc dura tant sols 5 segons i que han adaptat per fer jugar al públic i cantar aquell crit al més pur estil dels primers Napalm Death.

Un cop finalitzat el concert la banda va passar a ser un més dels presents signant i fent-se fotos amb el personal. Veurem què poden oferir en noves composicions però haver pogut escoltar aquestes peces del més pur underground de l'speed dels vuitanta va valer la pena. Conserven tota l'essència. Megamosh!!!!!!

Ja que parlàvem de Megamosh...

Accés